Tarda amb l’explorador

Mai he volgut ser exploradora, però escoltant Eudald Carbonell (Girona, 1953) m’adono que és una professió de savis. El seu barret marró apareix a la petita pantalla de l’intèrfon de l’escola. Arriba puntual a la cita. Mentre puja les escales el busco ràpidament a Twitter, vull saber l’últim que ha publicat. El seu darrer missatge és del novembre del 2015 per anunciar la suspensió temporal de la seva presència a la xarxa. Volia pensar. M’explica que ara prefereix Instagram, que ens movem cap a una intel·ligència icònica, que funcionarem molt més per la vista, “una forma de pensar”. Insisteix molt en aquesta idea: “Pensar abans de prendre decisions”.

Avui, el dia de la mort de Stephen Hawking, Carbonell ha de fer una xerrada a estudiants d’ESO, adolescents d’entre 12 i 16 anys, de l’escola barcelonina L’Horitzó, que fa 50 anys. Carbonell en fa 40 que va començar a explorar a Atapuerca. Abans, molt abans, amb només quatre anys i mig, va muntar la seva primera col·lecció de fòssils. Ho explica als nanos, molt atents. “El matí és el millor moment per pensar, perquè després fas moltes coses”, els explica. “Si no pensem, no som persones. El més important a la vida és el coneixement, i que sigui de tots i per a tots. La vida té un recorregut i durant aquest temps el que has d’aprendre és a ser tu”.

Carbonell deixa que els adolescents s’expressin. Els pregunta qui vol ser explorador. Només quatre aixequen tímidament la mà. “Jo soc explorador per vocació. Els fòssils ens serveixen per saber què ha de passar, ho fem per saber com han de ser els humans en el futur. Si tornés a viure, faria una altra cosa perquè no m’agrada repetir”. I què seria Carbonell? Genetista. Cares de sorpresa a la sala. Ningú s’atreveix a preguntar què és un genetista.

La segona qüestió no és menys directa: Es cobra bé fent el seu ofici? L’arqueòleg i catedràtic de Prehistòria deixa clar que els diners són importants, però no ho són tot: “La feina ens permet tenir diners per viure. Si no podem viure, tampoc podem pensar. Una vocació no ha de tenir en compte només els diners”. Una altra pregunta molt actual: en la seva professió hi ha més homes o dones? “El 88, quan vaig anar de Madrid a Tarragona a treballar, a la meva classe el 80% eren homes. Ara, a l’equip d’Atapuerca, hi ha més dones que homes”. I com és el dia a dia en un jaciment? “Normalment, ens llevem a les set al jaciment, esmorzem i ens posem a treballar en una de les quadrícules. Cap a les quatre parem, dinem i anem al laboratori per netejar tot el que hem excavat, fem inventari i estudiem el material obtingut. Però també vivim en condicions difícils, a llocs d’Àfrica on no hi ha una estructura organitzada”.

Parlem de la càrrega de treball. Què és el que el fa seguir? “L’expectativa de descobrir alguna cosa. Descobrir és el més bonic que li pot passar a una persona; recordo quan vam descobrir l’antecessor i vam posar el nom a una espècie; no és només la sensació que científicament estàs fent alguna cosa bé, sinó que personalment et fa sentir molt humà. El dia a dia, que és el més important en la vida de tots, acostuma a ser bastant avorrit. Poden passar tres mesos, tres anys, però el quart trobes alguna cosa o fas una bona publicació i automàticament fas que aquell dia a dia resulti interessant”. I així ha estat la seva vida. Carbonell explica que ha trobat molts esquelets en el seu camí, moltíssims, però el més important no és el nombre sinó l’època. “Totes les espècies que van viure al món les hem trobat a Atapuerca”.

Però el que més sorprèn l’auditori és la seva determinació quan afirma que no hi ha res important descobert. “Queda molt per explorar. No s’ha descobert pràcticament res. Fixeu-vos en les piràmides, ara sabem que la més gran del món és a Sud-amèrica”.

Carbonell viu a Burgos i té un fill de set anys. “Soc un pare-avi”, diu fent broma. Ha viatjat per desenes de països. El 2009 va rebre el Premi Nacional de Cultura. Acaba de publicar amb National Geographic Atapuerca: 40 años de historia. Explica apassionat com anem cap a un ésser humà amb el cervell més petit, que el cap es reduirà, però l’alçada es mantindrà i les extremitats inferiors patiran petits canvis.

Si ara, al cap de 60 minuts, hagués preguntat qui vol ser explorador, s’haurien aixecat moltes més mans. “Descobrir què volem ser és una feina molt important”, els diu. Acaba la sessió i tots corren a fer-se fotos amb Carbonell, inclosos els professors. Però uns quants alumnes, els que tinc més a prop, em pregunten qui soc i què faig escrivint amb una lletra “enorme que no s’entén res”. Els explico que soc periodista i embogeixen. Ni pregunten què es guanya. Ells tenen els seus plans: l’Heura vol ser metge; la Rita, ballarina; l’Anna, científica, i l’Enric, tecnòleg. Tots em prometen entre somriures que es compraran el diari per llegir el que explico de l’explorador.