Voltaire i els homes de lletres

Quan Voltaire es va refugiar a Anglaterra arran de les primeres trifulgues que va tenir —i en va tenir fins gairebé la seva mort— amb les autoritats del regne de França, va redactar les anomenades Cartes angleses, o Cartes filosòfiques (publicades l’any 1734), la vint-i-tresena de les quals porta per títol Sobre la consideració que és deguda a la gent de lletres. La lectura d’aquesta carta ensenya que, malgrat l’abundor d’institucions cultes fundades a França al llarg dels segles XVII i inici del XVIII, aquest país no tenia per la gent de lletres, segons l’autor, el respecte que es mereixen. No hi ha dubte que Voltaire va aprofitar aquesta reflexió per venjar-se del poc respecte que ell havia obtingut de determinats cercles eclesiàstics, dels jansenistes i dels jesuïtes en particular, malgrat que l’havia obtingut de la reialesa: la reina Maria, dona de Lluís XV, per exemple, va assistir encantada a la representació del drama d’un Voltaire jove, Zaïre.

L’autor de Candide —un dels llibres més grans que mai s’han escrit al llarg de la història universal de les lletres— compara en aquesta carta la ja esmentada proliferació d’acadèmies i institucions a França amb el fet que, a Anglaterra, els homes de lletres aconseguien no solament respecte, sinó també guanyar-se molt bé la vida gràcies a l’enorme difusió i lectura dels opuscles que escrivien, un format editorial que després Voltaire imitaria al continent i que va donar-li una immensa fortuna —a banda el fet que ell va ser un dels primers homes de lletres que, per si mai fallava l’escriptura, es va fer ric comprant i venent actius en diverses companyies financeres i comercials, a Cadis per exemple. Diu Voltaire que, a causa d’una de les seves obres, a Addison l’haurien portat als tribunals, a França, mentre que a Anglaterra va ser secretari d’Estat; Newton, a més de ser un dels més grans homes de ciència de qualsevol temps, el seu país el va nomenar intendent de Moneda del regne; Prior va ser ministre plenipotenciari sense destí; i si Alexander Pope, a causa del seu catolicisme, podria haver estat bandejat tota la vida a la pèrfida Albió, el fet va ser que va obtenir un càrrec oficial i que, endemés —altra vegada el Voltaire financer— va guanyar unes 4.000 lliures esterlines de l’època amb la traducció de la Ilíada, i 5.000 amb la traducció de l’Odissea. Quants diners pensa el lector català, o d’on sia, que va obtenir Carles Riba per les seves dues traduccions de la segona de les epopeies d’Homer? Quatre quartos. Quant pensa que va rebre Bonaventura Vallespinosa per la traducció de l’Ariost? Pràcticament res; Joaquim Molas i Josep Maria Castellet hi van guanyar més, com a directors amb percentatge de la col·lecció MOLU, que editaven conjuntament Edicions 62 i La Caixa. Va fer-se ric Joaquim Mallafrè amb la seva gran traducció de l’Ulisses, de Joyce? No ho crec.

A més, escriu Voltaire, els anglesos van tenir el bon sentit d’enterrar la gran actriu dramàtica Ann Oldfield molt a la vora de Newton, a Westminster Abbey, a despit de la crítica de puritans furiosos. I l’autor francès no deixa d’assenyalar que un equivalent francès d’aquesta actriu, Adrienne Lecouvreur, a causa dels seus amors amb Maurici de Sajònia va ser llançada a un femer quan va morir, en comptes de tenir un enterrament mínimament cristià; d’això se n’ha fet un feix de novel·les romàntiques i òperes llagrimoses.

A la carta següent, Voltaire sembla reblar els arguments de la número 23 criticant les acadèmies franceses, llavors menys serioses que la sempre enorme Royal Society de Londres, i diu, entre altres gràcies, que no s’entén que a les acadèmies de bona part del món es presentin investigacions no solament inútils, sinó absurdes, com la que va presentar a París Henri Morin, el 1732, sobre les prerrogatives de la mà dreta sobre l’esquerra. La nostra gran acadèmia, val a dir l’Institut d’Estudis Catalans —que faria bé de canviar de nom i dir-se Institut Català d’Estudis—, fa sovint coses de molt de profit, però també perd el temps en d’altres completament vanes, com fer una norma contra els accents diacrítics, quan ja els havíem après, de manera que no sabem si “el net de Tal” era un Tal que sempre anava net, o era el fill del seu fill: el nét, en dèiem. Capítol a part mereixeria un llistat de les tesis doctorals presentades a les facultats de Lletres del país —llista que un servidor ja va incloure en un llibre— en què no apareixen investigacions sobre Cervantes, Shakespeare, Molière o Goethe i, per contra, moltes sobre Les minyones a l’obra de Proust (!), Les flors a la pintura flamenca entre Van Eyck i Bruegel (!!) o Sensacions corporals de les místiques espanyoles del Segle d’Or en procés d’ascesi (!!!).

Vet aquí un afer pendent en la nostra política cultural: homenatjar els més grans, tenir-los un enorme respecte, i deixar-se de celebracions en ocasió de centenaris d’homes i dones molt nostrats, però sense cap importància intrínseca.