L’esquerra absent

La majoria d'enquestes publicades al llarg de les últimes setmanes indiquen que la política espanyola s'endinsa en una nova etapa marcada per la pugna entre Ciutadans i el PP. Segons el baròmetre del CIS del gener, Ciutadans està començant a trencar la tradicional hegemonia del PP en l'espai de la dreta. Es tracta d'una novetat molt rellevant, ja que fins a dates recents la competència entre aquests dos partits es concentrava essencialment en l'espai de centre.

Si el PP ha aconseguit mantenir-se com el partit més votat al llarg d'aquests últims anys ha estat precisament per la seva capacitat de mantenir unes excepcionals taxes de lleialtat entre l'electorat de dreta. Fa pocs mesos aquest partit obtenia una mica més del 80% dels vots d'aquest espai ideològic, una xifra que es reduïa a tot just el 8% en el cas de Ciutadans. No obstant això, els últims baròmetres del CIS indiquen que la dreta està deixant de ser un vedat privat del PP. Al llarg dels últims mesos la capacitat d'atracció del partit d'Albert Rivera en aquest espai s'ha multiplicat per tres.

Així doncs, el grau de competició en l'espai de la dreta es troba en els nivells més actius des del col·lapse d'UCD a inicis dels anys vuitanta. No obstant això, el protagonisme de l'esquerra en la política espanyola sembla que se situa en mínims històrics. Des de la irrupció de la crisi catalana el setembre de l'any passat, el PSOE ha decidit posar-se de perfil, fer pinya amb el Govern de Rajoy i intentar fer el menor soroll possible. Aquesta estratègia té la seva lògica. Els socialistes són plenament conscients que entrar activament en el debat identitari implica importants costos electorals, almenys a curt termini. El PSOE va aprendre aquesta dolorosa lliçó després de la confrontació que va mantenir amb el PP durant el procés de reforma de l'Estatut impulsat pel president Rodríguez Zapatero.

Quan el nacionalisme i el model territorial agafen protagonisme en l'agenda política, l'esquerra sol patir un desgast electoral. Les qüestions relacionades amb la descentralització autonòmica generen un gran consens entre l'electorat de dreta, però divideixen enormement l'esquerra. Si excloem Catalunya i el País Basc, els espanyols d'esquerra estan dividits en proporcions molt similars entre els qui prefereixen més poders per a les autonomies i els qui prefereixen el contrari. En canvi, entre la dreta impera el consens: la preferència per potenciar les autonomies és pràcticament inexistent entre aquest últim electorat. És per aquest motiu que quan el camp de batalla es dirimeix entorn de la necessitat d'emprendre processos de descentralització, els partits d'esquerra acaben provocant l'enuig d'una part del seu electorat.

Podem va aprendre aquesta lliçó més tard. Inicialment, aquesta formació va aconseguir canviar les preferències d'una porció important dels seus votants i apropar-les a posicions més favorables a enfortir l'autogovern de Catalunya. Segons les dades del GESOP de l'any passat, una gran majoria dels seus votants (al voltant de tres quartes parts) simpatitzava amb la celebració d'un referèndum d'autodeterminació com a fórmula per resoldre el conflicte català. Es tracta d'unes xifres molt elevades, que demostren l'excepcional capacitat que ha tingut Podem de liderar l'opinió pública en els últims temps.

No obstant això, aquesta habilitat de Podem de convèncer els seus votants sembla que s'ha esvaït del tot després que es desfermés la crisi catalana el setembre passat. Des de llavors, els votants d'Units Podem s'han mogut cap a posicions més favorables a un procés de recentralització. A més, les enquestes segueixen mostrant un desgast en la intenció de vot a Units Podem. Davant d'aquesta conjuntura tan adversa, Podem sembla decidit a agafar un perfil més baix en aquesta qüestió.

No hi ha dubte que un càlcul en termes exclusivament de rendiment electoral a curt termini aconsella als partits d'esquerra defugir dels temes relacionats amb el nacionalisme i el model territorial. No obstant això, tanta passivitat pot acabar resultant contraproduent a mitjà i llarg termini, ja que permet que el PP i Ciutadans s'apropiïn d'una qüestió tan important com és l'organització territorial de l'Estat.

En definitiva, tot i que el nostre país pateix la pitjor crisi política de les últimes dècades, l'esquerra ha renunciat a exercir un paper actiu des de l'oposició, deixant via lliure al Govern de Rajoy. Aquest és l'escenari polític després de l'erupció de la crisi catalana: una esquerra absent i un centre-dreta competint a l'alça en el terreny identitari.

Lluís Orriols és professor de Ciència Política de la Universitat Carlos III de Madrid.