Temps per als llibres al Canal 33

El gènere de l’entrevista llarga, de mitja hora o més, apareix i desapareix de les graelles. Ara, pel que fa al nombre de programes, passa per una bona temporada. Hi ha qui tendeix més a l’interrogatori i d’altres a la conversa. Hi ha presentadors que s’estimen la distància curta, en un mateix sofà, com Risto, de qui, a més, s’espera alguna impertinència, la mateixa demanda que se li fa quan exerceix de jurat perquè el xou no decaigui. Hi ha qui s’estima més l’afalac (El divan), que cansa els oients, no l’entrevistat.

És un gènere televisiu ideal per a la clientela que practica la multitasca, tan preuada actualment, perquè és absolutament radiofònic per més diapositives que posin. La prova és que El divan va tant a TV3 com a Catalunya Ràdio. Una emissora, per cert, que va prescindir ara fa dos anys, sense donar explicacions convincents, de l’espai Converses que feia Jordi García Soler, d’una hora de durada.

Un dels veterans és Terrícoles (Betevé), que ofereix un temari amplíssim i no es nodreix forçosament de l'star-system en la tria de personatges. És clar que l'star-system domèstic no dona per sostenir un programa que s’emet sis dies a la setmana, amb una circulació ben pensada de sis presentadors. Però s’agraeix que permeti descobrir als espectadors un personatge (i molt sovint una matèria) que els és desconegut, però que resulta atractiu i enriquidor d'escoltar.

La darrera incorporació ha estat al Canal 33. Es diu Tot el temps del món. El títol ja és una declaració programàtica. Està dedicat a personatges del món del llibre, particularment escriptors, suposo, i el porta Anna Guitart. La mateixa que feia entrevistes literàries al Tria 33, que lamentablement s’emetien trinxades, i, si hi havia sort, havies d’anar a internet a consultar-ne una versió més llarga. Li deu agradar aquesta fórmula de la xerrada (més que entrevista) reposada, sense cap neguit per un titular, on tots dos saben molt bé de què parlen. Guitart va ser directora d’una etapa de Savis, on també es conversava extensament amb avis il·lustrats i amb una vida i una ciència per explicar.

El seu primer convidat va ser Paul Auster. Un personatge planer i convincent davant d’una periodista que, com diu Mònica Planas, sap escoltar. També li va agradar a Sergi Pàmies. L’entrevista, va escriure, era inspiradora per als lectors i reveladora per als escriptors. Té tota la raó. Hauré de tornar a agafar 4 3 2 1, la seva darrera novel·la, que vaig abandonar sense que m'hagués despertat l’interès per si es crema o no es crema el magatzem familiar. L’altra setmana el convidat va ser Jordi Puntí, curiosament traductor d’Auster i a qui va discutir, afectuosament però amb malfiança, quan diu que els personatges s’imposen a l’autor. Per a Puntí, això era una estratègia de seducció de l’entrevistat. Periodista, escriptor i fill únic (va teoritzar l’impacte d’aquesta condició en el fet de ser narrador), vam treure la idea d’un autor amable amb els seus lectors que es preocupa de gratificar-los d’alguna manera quan “són amb mi”. Lector i escriptor fent-se companyia, una definició altament engrescadora, suggeridora, de la lectura!

Altrament. Filmets és un d’aquests festivals sense catifa vermella ni photocall que surti a les revistes. És un veterà certamen de curtmetratges que es fa cada any a Badalona. Doncs bé, els divendres Tele Badalona emet un espai on es poden veure obres que han passat pel festival. Cal donar-hi una ullada perquè s'hi poden trobar peces superbes. Fa un parell de divendres, per exemple, en van passar una sobre un jove amb problemes que vol assaltar un col·legi, però l’actitud aparentment tranquil·la de la recepcionista fa que canviï de propòsit. Sense efectismes, sobri, esplèndid.