L’home de les multituds

Trec la meva llista de temes prioritaris –que no són els preferits– per escriure aquest article i me’n surt un de prioritaríssim: la nova envestida per terra, mar i aire contra la immersió lingüística. Però com que veig que aquest assumpte, malauradament, encara té molt de recorregut, perquè dona molts vots fora de Catalunya i sempre és una arma infal·lible per desgastar l’adversari, l’abandono per un altre, que, tot i que és cert que no el guanya en prioritat, sí que necessitem que no es cronifiqui, com sembla que està passant. M’estic referint a la mala educació entre els polítics, entre les institucions i entre tots dos.

Com que és evident que ningú es posa d’acord en els continguts, fins i tot els que defensen el mateix, seria vital que es coincidís almenys en les formes. Aquest tema s’ha instal·lat en la meva llista, sobretot, després de veure com Pilar Rahola li fa una insolència escandalosa al representant del partit d’ultradreta Vox, en el programa de TV3 Preguntes freqüents de l’últim dissabte. Va ser tanta la impressió que em va fer el gest de la tertuliana i columnista, aquest apartar-se menyspreador quan el polític s’apropava a fer-li un petó, que em vaig dir ja tenia tema. És clar que després vaig recapacitar i vaig arribar també a la conclusió que aquest assumpte té molt de futur i que no em costaria repescar-lo en un altre moment, que podrà ser quan la meva llista comenci a demanar auxili per la seva escassetat temàtica.

Tal com va dir algú sobre la tristesa, la mala educació és infinita. I també molt trista. Tot això és el que vaig estar pensant, mentre l’Orquestra de Barcelona feia una pausa aquest últim diumenge, després de tocar una animada i bonica peça del músic català Ferran Sort que desconeixia (la peça, no el músic, de qui guardo en la meva memòria les seves magnífiques partitures per a guitarra que sentia tocar al meu fill petit) i mentre es preparava per atacar el concert per a violí i orquestra en re major de Beethoven.

Acostumo a posar en pràctica un costum, probablement molt pervers, quan vaig a llocs públics on la gent es reuneix per veure una pel·lícula, una obra de teatre (aquí poc, perquè el teatre no m’agrada), un concert o òpera. M’hi fixo per intentar sorprendre polítics i escriptors, barrejats entre el públic, no fent ni de polítics, ni d’escriptors, ni d’intel·lectuals. Vull veure’ls in situ, amb les seves parelles, o sols, menjant crispetes, o amb els seus nens, o amb els seus amics.

Per exemple, fa dues setmanes em vaig imposar el següent programa a la recerca dels meus objectius. Començo un dilluns als cinemes Verdi, amb la projecció de Tres anuncios en las afueras, amb una Frances MacDormand incommensurable. Observo el paisatge de butaques, al final de la pel·lícula em col·loco a la sortida i res: ni escriptors, ni polítics, tot i que aquest és un film molt polític i molt literari. (Aclareixo que aquesta malsana i infructuosa operació la faig en diferents funcions del dia, des de fa unes dècades). Tres dies més tard, m’imposo una sessió doble als cinemes Texas: primer visiono una deliciosa comèdia musical espanyola, La llamada, que recomano fervorosament. Surto de la sala, després de digerir l’entrepà, i entro a la segona sala, on passen Detroit, un film terrible però imprescindible. De cap de les dues pel·lícules en surt cap polític ni cap intel·lectual (em refereixo als que George Steiner defineix com a intel·lectuals: dones o homes que llegeixen un llibre amb un llapis a la mà).

Dissabte vaig als cinemes Icària de la Vila Olímpica a veure una projecció de La bohème, de Giacomo Puccini, en directe des del Met de Nova York. (Per cert, no crec que ni en la ficció ni en la realitat, un home i una dona s’estimin amb tanta supersònica intensitat com en aquesta cèlebre òpera. L’he vist mil vegades, però segueixo sense poder evitar emocionar-me fins a les llàgrimes amb el seu tràgic final). Els meus objectius segueixen sense complir-se. Al final, acabo el meu periple diumenge a L’Auditori, amb el concert de Beethoven. No em vaig topar ni amb Arrimadas, ni amb Iceta (haig de dir que al líder del PSC i a Tardà me’ls vaig trobar un dia, ja fa molts anys, a la llibreria Laie i La Central, respectivament), ni amb Xavier García Albiol, ni amb Xavier Domènech, ni amb la nostra alcaldessa, ni amb ningú de la CUP.

Després m’ho penso millor i decideixo que potser soc excessivament injust amb la nostra classe política i intel·lectual. Ells estan treballant per fer-nos la vida més suportable. Qui té temps per a ximpleries, quan s’estan desvivint per fer-nos més feliços?

J. Ernesto Ayala-Dip és crític literari.