Molt més que una vaga

Conforme ens apropem al 8 de març, la tensió creix. Les dones han convocat una vaga general femenina per al Dia Internacional de la Dona Treballadora, i per primera vegada la reacció que s'observa en el poder ja no és l'habitual mostra de comprensió condescendent. El que ara veiem són reaccions crispades, tibants, i un atac frontal als col·lectius feministes que la convoquen, senyal inequívoc que estan tocant l’os.

Ho reflecteix molt bé l'argumentari que el PP ha elaborat perquè els seus dirigents puguin martellejar la vaga per terra, mar i aire. Primer provant de minimitzar el seu abast: “És una frivolitat que no tindrà cap rellevància per a les dones”, ha dit la ministra Dolores de Cospedal. I segon, caracteritzant-la com una acció elitista i insolidària. Elitista perquè suposadament està convocada per feministes privilegiades que no representen “les dones reals, amb problemes quotidians”, i insolidària, perquè “no té en compte els dos milions de dones que són a l’atur i no poden parar”. Com si la situació d'aquestes dones “reals” no tingués res a veure amb les polítiques del PP i una reforma laboral impulsada pel Govern que ha portat precarietat i temporalitat per a tots, però especialment per a les dones.

Quan dirigents polítics i columnistes d'ordre recorren a l’argument que amb la convocatòria de vaga es pretén trencar el model de societat occidental i que només es busca l'enfrontament entre homes i dones, cal concloure que per primera vegada se senten amenaçats. Per què? Perquè saben que és molt més que una vaga i temen que el seu abast vagi més enllà d'aquesta jornada, fins i tot si poden proclamar que ha fracassat.

Les dones fa dècades que denuncien la bretxa salarial, el sostre de vidre i una càrrega invisible de treball social, el de les cures, que ningú vol comptabilitzar. Anys denunciant la violència masclista. Si ara les seves reclamacions causen inquietud és perquè l’statu quo intueix que alguna cosa està canviant. El 8 de març de l'any passat els grups feministes van cridar a la mobilització general i milions de dones van sortir al carrer a ciutats de tot el món. Va ser una mobilització massiva i global que va mostrar a les dones la força de la unitat. Després va venir la campanya #MeToo contra l'assetjament sexual. Un fenomen també global amb múltiples i constants rèpliques.

Les dones s'han cansat i ara semblen disposades a intentar un salt qualitatiu en la seva forma de lluitar pels seus drets. Saben que canviar les lleis no és suficient per canviar la realitat. Que encara que aquestes consagrin la igualtat salarial, la bretxa de gènere segueix aquí, impertorbable, inamovible. I que el fet que ja existeixin lleis que garanteixen la igualtat és una excel·lent coartada per als qui haurien de fer-les complir però prefereixen que res canviï. Ha quedat demostrat que si segueix havent-hi bretxa salarial i un sostre de vidre per accedir als llocs de responsabilitat no és només perquè no es compleixen les lleis, sinó perquè persisteixen determinades estructures socials i culturals que perpetuen aquesta desigualtat.

El moviment feminista que va impulsar aquests canvis legislatius està ressorgint, reforçat ara per una generació de dones que es van educar en la igualtat i no concebien que poguessin ser discriminades. Només ara, quan ja porten quinze o vint anys lluitant per ocupar el lloc que els correspon, s'adonen que les barreres de gènere segueixen aquí, interposant-se en el seu camí.

Les dones estan assajant ara noves formes de lluita com el moviment #MeToo. Si acudir als tribunals en cas d'assetjament sexual és una via tan inútil —per la dificultat de provar-ho— com dolorosa —ja que és la víctima la que acaba sent qüestionada— caldrà buscar altres vies per acabar amb aquesta humiliació. La denúncia pública de l'assetjador ha resultat ser una forma de defensa molt més eficaç perquè s'ha produït al mateix temps un gran canvi en la percepció social del problema. Començant per les pròpies dones. La mateixa lògica batega en la convocatòria de vaga.

Si el moviment feminista es rearma, és previsible que susciti reaccions. Ja les estem veient. Alguns proven de desacreditar-lo d'arrel, fins i tot han encunyat un terme tan pervers com feminazisme. D’altres intenten crear fissures en el seu interior al·legant que la vaga general és una mesura extrema o assenyalant la radicalitat del manifest dels col·lectius convocants. Per primera vegada surten homes dient que se senten amenaçats. Intueixen que alguna cosa està canviant en l'actitud de les dones. Lògic: perquè elles avancin en els seus drets, ells han de retrocedir en els seus privilegis. Només després podrem avançar tots plegats.