La pluja fina de l’autoritarisme

Per primera vegada en la seva història, una obra d’art ha estat retirada d’Arco. Presos polítics, de Santiago Sierra, queda com a testimoni de l’absurd d’un país. Hi ha quatre persones a la presó com a conseqüència del procés independentista català. I una controvèrsia sobre si són o no presos polítics, que incomoda l’oficialisme. A Santiago Sierra se li retira una obra per intervenir en aquesta polèmica. I el seu cas circula com a icona que projecta al món una pregunta: què passa a Espanya?

No m’estendré sobre l’estupidesa del censor, que amb el seu afany per quedar bé amb els qui manen només ha aconseguit contribuir a propagar la imatge autoritària que està transmetent la política espanyola. El ministre Méndez Vigo no ha dubtat a col·locar-li l’adhesiu de cap de turc: “Si els que han pres la decisió ho van fer per evitar la polèmica, han aconseguit el contrari”.

Tres coses em semblen especialment preocupants. La primera, la nebulosa autoritària que deixa caure una pluja fina que va penetrant en els diferents nivells de l’entramat institucional. Al Govern espanyol ja no li cal prendre la iniciativa a l’hora de fer la feina bruta. Hi ha en posicions intermèdies personatges desitjosos de fer mèrits que anticipen la voluntat dels superiors i s’apunten a la brega. Per exemple, el president d’Ifema, Clemente González, convertit en un censor amb zel, que va sol·licitar a la galeria Helga de Alvear que retirés l’obra de Sierra, saltant-se el director d’Arco, Carlos Uroz. Una censura justificada per evitar polèmiques, com si la discrepància fos un mal i la llibertat artística fos una quimera, susceptible de ser sacrificada per “evitar discursos que desviïn l’atenció del conjunt de la fira”, segons el patètic argument del patronat d’Ifema, després d’aïllar la minoria municipal que s’oposava al disbarat. Una suma de conductes extremadament significativa de l’estat d’esperit que s’està escampant per la societat. La llibertat d’expressió ja no és el pilar de la democràcia, sinó una cosa que es pot limitar amb total impunitat per motius miserables.

La segona és la decebedora reacció del mateix sector de l’art. Començant per la decisió de la galeria de retirar l’obra sense cap resistència, seguida de la modesta resposta dels artistes i professionals del sector. Així es defensa l’art o simplement es protegeix el negoci? Vivim temps en què la llibertat econòmica pesa més que qualsevol altra, inclosa la d’expressió.

La tercera és que d’entrada el bipartidisme, el PP i el PSOE, va fer pinya espontàniament en suport de la decisió repressora, per més que després, davant de les reaccions dels altres partits, incloent-hi Ciutadans, hagin intentat rectificar sense exigir que l’obra tornés al seu lloc, en un vergonyós exercici d’equilibrisme. Que una persona amb l’historial de Margarita Robles justifiqués la censura perquè “tot el que ajuda a rebaixar la tensió s’ha de valorar positivament”, que al PSOE li hagin tremolat les cames, és una manifestació del clima de croada patriòtica que s’ha anat creant en els últims mesos.

Alguns sectors independentistes celebren aquest escàndol com un triomf. No dubto de la funció catalitzadora de la desmesura que el procés ha tingut, que ha provocat unes actuacions del Govern espanyol que han forçat les costures del règim i que han trobat suport en els discursos públics amb un abús manifest de les paraules gruixudes i poc espai per als matisos. Però crec que la deriva autoritària venia de lluny. Des del punt de vista legal es va anar encunyant amb la coartada d’ETA, i ara ho paguem tots, fins a culminar amb la incorporació al codi penal de l’anomenat delicte d’odi el 2015, un disbarat jurídic que col·loca una qüestió tan subjectiva com les passions humanes per sobre dels fets, que és el que ha de ser objecte d’actuació penal.

La veritat és que el penós cas de la censura a Presos polítics, del qual ara ningú es vol fer responsable, arriba en una setmana en què els independentistes segueixen desfilant pels tribunals, un raper sense gràcia és condemnat a tres anys i mig de presó, el llibre Fariña és segrestat per ordre judicial, i els cossos de seguretat segueixen viatjant per les xarxes a la caça i captura de delictes d’odi. Un no parar. Què esperen liberals i progressistes per reaccionar?