Refer vasos comunicants

El llarg i encara inconclús avatar de l’independentisme català ha deteriorat molt els vasos comunicants entre Catalunya i el conjunt d’Espanya. Trigaran temps a refer-se. Per descomptat, això no sembla factible fins que no es reconstrueixin els vasos comunicants dins mateix de Catalunya. Sense dramatitzar, són manifestes les tensions –socials i econòmiques– provocades per l’acceleració del procés i el trencament de la llei per part de Carles Puigdemont. En aquestes circumstàncies, amb les imatges dels últims esdeveniments a la retina, pot semblar una hipòtesi excèntrica especular sobre un independentisme en la legalitat que sàpiga governar sense polaritzar, amb un sentit institucional inclusiu.

És paradoxal que una societat en part tan seduïda pels ancoratges simbòlics de la nació ideal –inventada o induïda– sigui alhora capaç de mostrar tanta falta de memòria respecte al seu passat immediat. Atesa la incontinència dels manuals escolars s’entén que la Transició democràtica, el retorn de Tarradellas, l’adhesió tan majoritària de Catalunya a la Constitució del 1978 i a l’Estatut o el paper únic de la monarquia hagin estat postergats, però ja gairebé ningú tampoc sembla recordar-se de l’hegemonia pujolista, dels tripartits i el Pacte del Tinell, del segon Estatut autonòmic –excepte com a causa de greuges insolubles–, de la incompetència d’Artur Mas, dels greus casos de corrupció o, més recentment, de l’atemptat gihadista a la Rambla. L’independentisme, en lloc de ser una recuperació del passat, es va proposar ser un creu i ratlla: en definitiva, la negació de la història. La nació imaginària es forja en el negativisme dels segles de vida hispànica en comú, el calibre competencial sense precedents de l’autonomia actual, el mercat interior o els avantatges de ser a la Unió Europea per ser part d’Espanya.

També podria ser que els qui veuen en Carles Puigdemont un cap èpic, algú exiliat per un Estat colonial o el màrtir d’una causa traïda el comencin a oblidar d’aquí a una mica. Quedarà un romanent monolític d’emocionalisme independentista, però amb fallides estratègiques i un sector molt radicalitzat. En aquest cas, com es pot gestionar institucionalment una societat que se sent dividida sobre el seu futur? Refer els vasos comunicants que han existit a Catalunya fins i tot en les seves fases més conflictives no pot ser impossible. Això seria acceptar el determinisme nacionalista i els postulats d’un victimisme d’alt voltatge. Però ni un retorn al catalanisme clàssic ni l’assoliment d’una tercera via semblen factibles a mitjà termini.

Catalunya ha entrat en una fase intensa d’insatisfacció en un sentit o altre, de frustració antagònica, d’energies disseminades en nom d’un impossible. Considerar que nous lideratges independentistes poden –encara que ho volguessin– conciliar el que s’ha fragmentat no és realista. La voluntat de reconciliació, sense renúncia a les posicions de cadascú, només pot procedir de la societat, de la seva capacitat de suturar malentesos i d’arribar a consensos semàntics, tot i que sigui amb una arquitectura de mínims. Com a ciència-ficció, un acord de mínims sobre l’escola i els seus usos lingüístics seria un bon començament, el mateix que garantir el pluralisme dels mitjans de comunicació autonòmics, però per al nacionalisme maximalista aquestes són concessions impossibles perquè obstaculitzen la vertebració de l’Estat ideal per més que corresponguin a la Catalunya real.

Encara dividida i afectada per friccions importants, la societat catalana pot –com en altres moments històrics– protagonitzar la política, el seu propi futur. Però que la política assisteixi a aquest gir no encaixa amb el clientelisme, el càlcul electoralista o el curt termini. No convé a les elits extractives que fa anys que fan del nacionalisme un modus vivendi excloent. Al nou Govern de la Generalitat –previsiblement independentista– li tocaria dibuixar al mapa un punt de partida que puguin compartir tots els ciutadans de Catalunya. No és una qüestió de corredor mediterrani, infraestructures o reforma del finançament. Això va per un altre camí. Encara que sigui possible però improbable, és urgent desactivar camps de mines, reduir arestes, portar la confrontació al contrast d’arguments. I, amb mesura, també de sentiments. Això passa per convertir les institucions catalanes en àrbitres i no en jugadors que se salten el reglament a mig partit. L’incentiu més a mà és que a Catalunya així sempre li ha anat millor. El fracàs de Puigdemont pot ser un inici, però això ja és política-ficció.

Valentí Puig és escriptor.