“No tenim 4.000 euros per canviar de pis”

Són quatre, tenen entre 30 i 40 anys i són a la zona zero de Barcelona, el barri de Sant Antoni. Se’ls acaba el contracte de lloguer. Impossible negociar amb els propietaris. Ho han intentat, i res. I amb el tsunami de la pujada de preus (un 10% l’any passat, la quarta pujada consecutiva), no troben res que puguin pagar. “I si ho trobéssim, no tenim 4.000 euros per canviar de pis”. 4.000 euros? “Posem per cas que el pis en costa 1.000, perquè la mitjana de la ciutat és de 900, suma-hi el mes en curs, dos de fiança, la comissió de l’agència que és del 10% d’una anualitat, més l’IVA, l’impost de transmissions… i això si no et demanen avals”. Parlen la Bea i el Dani, del carrer d’Urgell. A dues illes, el Gotzon i la Mery al·lucinen que cada tres anys hagis de disposar d’aquesta quantitat, que 1.000 euros vagin a fons perdut per a l’agència, i expliquen que intentaran evitar els intermediaris. Porten la vida que han portat sempre, però en els últims anys la pujada del preu de l’habitatge els ha empobrit. O els ha posat contra les cordes.

Els casos d’aquestes dues parelles són diferents, però comparteixen el punt de partida: la finalització d’un contracte de lloguer. L’edifici on viuen la Bea i el Dani, de 20 habitatges, l’ha comprat un inversor. El contracte s'acabava a mitjans de desembre i la propietat els ha comunicat que poden quedar-s’hi fins al març, però sense contracte. Ells estan consignant el lloguer amb un gir postal. I buscant. “Però no hi ha res per menys de 900 euros o 1.000; a més, et demanen contractes de treball que tinguin certa antiguitat… és una burrada”, diu la Bea. De moment, són “okupes sense contracte, però pagant”.

Al Gotzon (de Vitòria) i la Mery (italiana), que tenen dos fills petits, el lloguer se’ls acaba a l’abril. És angoixant escoltar el seu testimoni. “Estàvem molt tranquils i un burofax ho va canviar tot”. Amb els seus ingressos els resulta impossible llogar al barri. Però el fill gran va a l’escola del barri, un centre que els agrada molt, cosa que és un motiu de pes per quedar-se a la ciutat. La parella s’ha posat en contacte amb l’Oficina Municipal d’Habitatge, que considera el seu cas urgent, per la presència de menors. Ni tan sols la mediació de l’oficina ha aconseguit una pròrroga del contracte. Aquesta setmana els van ensenyar un pis… però és a Horta. I no són els únics candidats. “Mai ens vam imaginar que ens trobaríem en aquesta situació, amb serveis socials, és difícil d’acceptar, hi ha un punt d’orgull”, diu la Mery. “Barcelona s’ha tornat hostil. On queda la part humana? L’única opció és ser cada vegada més pobre o treballar més i més hores… entrar en un cercle de precarietat perquè la teva vida no canviï”, continua. “Creus que ets de classe mitjana i ja no ho ets”, afegeix el Gotzon.

Des del Sindicat de Llogaters, Jaime Palomera té clar que els dos casos il·lustren el que s’anomenen “desnonaments invisibles”. Gent que ha de marxar de casa seva només perquè se li acaba el lloguer. Palomera alerta de la “desprotecció dels llogaters, amb una legislació que vulnera molts drets i col·loca qui viu de lloguer en una posició de ser susceptible de patir abusos”. Diversos mesos de fiança, avals, l’IBI repercutit… Sobre els honoraris dels agents de la propietat immobiliària (API), del 10% d’una anualitat, assegura que són “una norma no escrita que només es dona a Barcelona”. “No és il·legal, la llei permet l’abús, i, a més, tota la comissió es carrega sobre el llogater, però és el propietari qui obté les rendes. S’hauria de pagar, almenys, al 50% entre el llogater i l’amo”, afirma, i critica que els inquilins siguin “un mercat captiu” perquè no tenen cap més opció que acceptar les regles del joc. “La regulació del mercat immobiliari està feta perquè no hi hagi regulació”, conclou.

El president del col·legi d’API de Barcelona, Joan Ollé, assegura que el 10% s’ha cobrat sempre i no només a Barcelona, tot i que reconeix que els honoraris no estan taxats i que en el col·lectiu pot haver-hi qui cobri “més o menys honoraris”, però que “l'històric” és d’un 10% i un mes de fiança. “Em nego a pensar que els abusos siguin generalitzables”, diu. També convé que seria lògic que els pagués una meitat l’inquilí i l’altra meitat el propietari, “perquè l’API presta el servei a tots dos”. A la pregunta de si el col·lectiu se sent responsable del drama del lloguer, respon que “en absolut” i assegura que és fruit de “la llei del mercat”. “Clamem perquè hi hagi més pisos, si no n’hi ha, és la llei de l’oferta i la demanda”. Sobre si creu que les pujades tenen sostre, respon: “El sostre és la capacitat adquisitiva de la gent”.