La calor d’un seient deixat

Coincideixen a Barcelona dues exposicions de dones artistes de diferents generacions, però totes dues en l’òrbita de l’art conceptual i amb treballs igualment subtils i personals. Àngels Ribé (Barcelona, 1943) va participar en el Grup de Treball a principis dels anys setanta i va exposar individualment a Nova York i Chicago quan va residir als Estats Units. Al seu retorn a Catalunya el 1980, tot i que amb relativament poques aparicions públiques, finalment va gaudir d’una gran retrospectiva al Macba el 2011 i va rebre el Premi Nacional de Cultura el 2012. La seva obra, una part en l’òrbita del Mínimal Art i una altra en l’Art Conceptual, explora tres grans temes: el cos i la seva relació amb l’espai; els fenòmens físics (aire, gravetat), els materials efímers (escuma, aigua de mar) i les associacions d’imatges. En aquesta mostra conviuen perfectament les obres antigues amb les recents, cosa que dona la gran satisfacció de contemplar un treball que no ha patit alts i baixos en la seva qualitat, i això al llarg de gairebé tota una vida.

De les seves obres dels anys setanta, podem veure Ornamentation, sèrie de fotografies amb detalls decoratius trobats a Manhattan comparats amb detalls de la mateixa natura. Ribé, en efecte, trobava formes estètiques o “escultures naturals” en la vegetació que naixia d’una esquerda a l’asfalt i similituds entre els arabescos formats pels cabells en un tors masculí i un camp amb herbes salvatges. Aquest joc de comparacions eren tant visuals com conceptuals, com també passava a Association 3, la fotografia d’una plomada comparada a una xemeneia altíssima, totes dues sobre fons blanc. És a dir, dues rectes, una caient, l’altra ascendint.

Com molts conceptuals, Ribé va passar de la fotografia a l’escultura, i aquí se’n poden veure diverses dels anys vuitanta, magnífiques, tan belles en la seva simplicitat com ho són els fenòmens naturals: la pluja, la neu o el blat alt bressolat pel vent. Fetes d’acer, llautó i plom, no tenen res a envejar a les dels minimalistes nord-americans. L’any passat va semblar voler resumir la seva carrera i la seva vida amb un petit bloc de marbre blanc amb la frase “Ma vie” gravada. Una mostra tan bella com delicada, i coherent com la mateixa artista.

Blanca Casas Brullet (Mataró, 1973) és una artista que s’ha format i que resideix a França, on ha exposat regularment en la prestigiosa galeria Françoise Paviot. Tampoc ha estat absent de l’escena catalana, mostrant obres a la Sala Montcada, a l’Arts Santa Mònica i al festival Loop, entre altres llocs. La seva obra, com moltes de les actuals, s’expressa en suports molt variats, ja siguin objectes, fotografies o vídeos. Encara que a primer cop d’ull recordin l’Arte povera, hi ha sempre en el seu treball una connexió conceptual, especialment en el seu ús del llenguatge, jugant amb la polisèmia i l’analogia. En aquest sentit, en algunes de les seves peces hauria sigut útil mostrar un cartell explicatiu, ja que l’espectador que no conegui la llengua francesa es pot perdre algun dels seus sentits, com passa a Bibliothèque: sobre una superfície de fusta corba s’amunteguen llambordes, dites en francès pavès, paraula que col·loquialment també significa “llibre espès” (un totxo). El precari, l’inestable, el trencat i, d’altra banda, el fràgil i l’insignificant articulen tot el seu treball. Així, la famosa frase “Au grands hommes la patrie reconnaissante”, que es llegeix al frontispici del Panteó parisenc, ha estat convertida per l’artista en “Au vol d’une mouche la patrie reconnaissante”, un vol que s’ha “solidificat” en una zigzaguejant línia negra. Com a Ribé, li interessa també la barreja del que és natural i el que és artificial, en aquest cas el que pot passar a una paret, visible a Desbordament, on un mur es desborda en un munt d’escuma blanca. Segurament, però, el més singular de tota l’exposició són les dues obres amb paper fotogràfic blanc i negre que s’ha velat i s’ha tornat gris, lila, granat o verd, amb els rectangles del qual Cases organitza peces d’aire constructivista.

Es diria, doncs, que les dues artistes han sabut explorar i explotar amb una gran dosi de sensibilitat el concepte d’infralleu (allò que és més lleu que el lleu) enunciat per Marcel Duchamp: la calor d’un seient que algú acaba d’abandonar, segons Duchamp, o la superfície de l’aigua tal com la veiem des del fons d’una piscina, com suggereix el crític Yosiaki Tono.