Metallica, la perseverant autoritat del rock

Era la seva nit, la nit, una jornada molt esperada. Aquest Sant Jordi que últimament només omplen bandes de pop, artistes llatins o músics negres, tornava a ser territori de caçadores negres. El rock, l'estil que té la guitarra com a tòtem, el dels músics que s'obren de cames i miren altius, tornava a la muntanya olímpica per omplir el Sant Jordi deixant ben seques les taquilles. I aquí apareixien, a partir de les 21.15, els quatre membres de Metallica, sortint per un passadís que creuava la pista fins a arribar a l'escenari, que ocupava el centre del Palau. Cridòria, càmeres i metal trepidant. Va sonar Hardwired i va tornar el rock.

És veritat que no tots eren metalers, que consti. Quan un grup fa tants anys que és a la carretera i manté un constant nivell de popularitat, públics aliens a l'estètica negra s'hi sumen gairebé per capil·laritat. Per això entre la majoria de metalers autèntics s'hi escampaven persones amb rastes, pijos que no dissimulaven i individus sense més afinitat externa que la ingesta de cervesa, a més dels nens que els pares havien arrossegat per ensenyar-los rock de veritat. Una nota trivial: en ple segle XXI les cabelleres han perdut vigència, tot i que els caps segueixen agitant l'aire i els punys ferint l'espai, sobretot si tot just començar sona Seek & destroy, un tema de quan es duien els cabells llargs.

Entre la majoria de metalers autèntics, s’hi escampaven persones amb rastes i pijos que no dissimulaven,  a més dels nens que els seus pares havien arrossegat per ensenyar-los rock de veritat

Però que ningú es pensi que Metallica, fidels al seu so, tot i que retallat en volum i tirant a ressec, a l'estil cop de garrot al clatell, van oferir un espectacle d'altres temps. D'entrada, l'escenari quadrat al bell mig de la pista els permetia tocar per tots quatre costats, no com aquells U2 de la gira 360º, que, tot i poder-ho fer, es van passar gairebé tot el concert mirant cap endavant, com sempre. Aquí no, menys el bateria, etern marginat de les bandes, James, Kirk i Robert passejaven deixant-se veure des de tots els angles. I al damunt, una bona quarantena de cubs a una altura regulable tacaven l'aire variant la il·luminació en altura i intensitat, funcionant també com a receptors de projeccions. Escenari diàfan, llums justes, sense desplegaments per atabalar i rock. Un espectacle dels de sempre presentat visualment amb idees d'ara. I amb bromes, perquè es van atrevir a tocar el Muerto vivo de Peret!

I tot al servei d'un repertori estructurat amb experiència, repartint cançons del nou disc, del qual van fer sonar una mitja dotzena de temes, amb clàssics imperibles d'aquells que aguanten millor que ningú dels allà presents el pas del temps. És cert que aquest so temperat desproveïa el concert de part de l'agressivitat intimidatòria del metal, cosa de senyors durs amb cara de no apartar-se de la vorera; però, d'altra banda, també és cert que els vells marines tenen els tatuatges desgastats, però això no els fa perdre l'autoritat. I això va ser el que van deixar en l'aire Metallica, autoritat de banda solvent que ha envellit raonablement.

I van marxar del recinte rebentant la closca del públic, ja gairebé afònic, amb bufetades com Masters of Puppets, Nothing else matters o Enter Sandman, trossets d'una història que es va convertir en decibels al Sant Jordi, aquest recinte, ja veterà, que va tornar a obrir les portes al rock. Encara que hagi estat per una nit.