Aparadors principals

Les ciutats canvien, com moltes altres coses, el paisatge, però no veiem com ho fan, perquè generalment són canvis lents que percebem tan sols amb el pas del temps. No em refereixo als canvis produïts per projectes de reforma de carrers com ara la Diagonal, el passeig de Sant Joan o el de Gràcia: em refereixo a canvis no projectats, canvis verdaders. Un d’aquests canvis s’està produint ara mateix al passeig de Gràcia i afecta els usos dels edificis. Allà les botigues, sense cap projecte, han pres el principal, i ara les finestres i tribunes d’aquests pisos, les més grans i escultòriques, s’han transformat en aparadors. Els aparadors a la ciutat són essencials per a la qualitat, el confort, la seguretat i la distracció general del personal, i podríem dir que representen com poques coses l’essència de la ciutat. El cas que ens ocupa és, doncs, una peculiaritat, però afecta les façanes dels edificis i el seu aspecte, i ja no és cosa d’uns casos aïllats, com passava, per exemple, amb la desapareguda botiga Vinçon; ara en algunes illes els aparadors del principal ja són majoria, i més si hi sumem alguns bancs i oficines. Ja és una realitat imparable, una tendència especialment observable al capvespre, quan s’encenen els llums dels aparadors. Aquest és un fet que modifica, d’alguna manera, la idea de carrer fet a base de cases de veïns especialment rellevants, com els que ocupaven els pisos principals amb els seus balcons, tribunes i miradors, pensats per veure el carrer com si fossin a la llotja d’un teatre. Tan sols cal pensar en el balcó del principal del xamfrà de la Pedrera. Per cert, exposaran ara també a les finestres?

Aquesta és, doncs, una qüestió sobre la percepció de la ciutat. Soc perfectament conscient que per a molts aquesta no és una cosa urbanísticament gaire important, i amb raó, però sí que ho és ser testimoni de l’aparició del fenomen. Òbviament, aquí l’amplada del passeig ho afavoreix, i resulta particularment evident des de la vorera del davant; tot plegat és un canvi en la perspectiva del passeig. Tan sols cal que ens fixem en l’atmosfera que creen els llums de les botigues, que ara també contaminen la primera planta; els seus maniquins, inofensius als aparadors a peu de carrer, adquireixen un vessant teatral en veure’ls al lloc que tradicionalment ocupaven les persones que hi vivien. Es tracta d’un canvi d’ús de dimensions monumentals que encara no està regulat. És clar que aquests nous aparadors podrien ser objecte d’una regulació i quedar reflectida a les ordenances, però, ara per ara, la iniciativa privada va per davant, i en tot cas després vindrà la llei. És per això que aquest és un moment interessant per a la ciutat. Carrers que es transformen lentament però inexorable i, en qualsevol cas, més ràpidament que no pas ho fan els edificis. No és un canvi que afecta un objecte aïllat, és un canvi que percebem al veure-ho en conjunt, cosa que ho fa clarament un fenomen urbà.

Aquest fenomen de les plantes comercials en les primeres alçades dels edificis no és un fet exclusiu d’aquest passeig ni de Barcelona. A altres ciutats actives econòmicament la planta baixa, en el sentit d’espais col·lectius com són els comercials, pot arribar fins a la quarta planta. Un fet que ja es troba recollit a les façanes dels edificis, que inclouen senyals evidents en el seu disseny per marcar la diferència entre aquestes plantes i la resta de l’edifici. Al passeig de Gràcia, aquests senyals comencen a deixar-se veure en rètols lluminosos col·locats als balcons o en els tendals elegants, que tracten de mostrar la diferència amb les plantes superiors. Són senyals subtils que ambiguament deixen veure que tant pertanyen a les plantes superiors com a les botigues, i cal esperar que una ordenança no ho espatlli.

Els arquitectes sovint creiem que pensem la ciutat, però sembla que aquesta es pensa per si sola. Per pensar-la, primer l’hem d’observar. Per als qui creuen que el projecte és fonamental, aquesta hauria de ser una lliçó inexcusable. En alguns casos els arquitectes ens hauríem de comportar com l’home del temps i senzillament mirar de poder explicar el que està passant i, potser, aventurar-nos a dir quin temps farà demà. Però no intentar dissenyar la climatologia.