“Enguany”, va dir ella

Seiem al voltant d’una taula rodona de l’institut de secundària on van els fills, una reunió necessària però plàcida, poques coses destacables més enllà de l’intercanvi d’informació entre pares i tutores. Hi ha cordialitat, respecte pel paper que ocupa cadascú en el sistema educatiu, el llenguatge utilitzat per les dues bandes és planer, entenedor, no sembla que la cosa s’hagi de tòrcer i la conversa discorre per territori de confort, que es diu ara. Fins que una de les tutores, en un estrany rampell de formalitat, pronuncia amb aparent normalitat l’adverbi enguany, cosa que em fa remoure a la cadira buscant recol·locar les natges, i poc després hi torna, no sé si perquè té aquest mot del tot interioritzat i ja li surt sol, o bé per pura provocació en veure la meva incomoditat. No sembla que sigui aquesta segona opció, així que suposarem que és la primera.

Hi penso en veure el llibre que acaba de treure Enric Gomà —l’única persona que conec que es dedica a llegir diccionaris, de principi a final, a veure qui és el valent que s’atreveix amb el Coromines—, amb un títol tan agropecuari com Control de plagues (Pòrtic), una proposta que va més enllà dels reculls de paraules benintencionats que pretenen advertir-nos de barbarismes i altres incorreccions per fer atenció, a través d’un particular sentit de l’humor gomanià, sobre les paraules que, essent ben catalanes, acaben arraconant altres paraules que, no tan sols són igual de bones, sinó que solen ser més naturals, senzilles i planeres. Diríem que hi ha una sèrie de mots que exerceixen d’abusananos del diccionari, que assetgen i menystenen els seus propis germans sinònims, i és aquesta la plaga que Gomà pretén de combatre.

És interessant veure, més enllà de les 92 paraules que l’autor proposa fumigar, quins són els mecanismes que porten a aquest comportament lingüístic, perquè tenen molt a veure amb les modes que imposen els models de correcció lingüística i amb les tendències que imperen als mitjans de comunicació, que sempre actuen d’altaveus de les seleccions lingüístiques. En temps en què s’apostava per una llengua d’aparença eminentment catalana (anys setanta i vuitanta), era fàcil que es busquessin solucions dissemblants del castellà, com si la diferència accentués la catalanitat i per això hi hagués paraules més correctes que d’altres. Serien els casos d’assolir (per aconseguir), aturar (per parar), cercar (per buscar) o signatura (per firma), fórmules que no tenen equivalent hispànic i que han enxiquit les dels parèntesis, fàcils de trobar en castellà. I en canvi, en temps en què els models de correcció han acceptat amb normalitat la semblança amb el castellà (a partir dels anys noranta), sigui perquè hi compartim origen, sigui perquè no es pot combatre tanta interferència, els mots per fumigar són precisament els que s’acosten al castellà, que han bandejat els altres, més naturals. Es tractaria de paraules com còmoda (per calaixera), boda (per casament), peresa (per mandra) o ultimar (per enllestir). Sigui per dissemblança o per similitud, el castellà influeix doncs —ultra les interferències, és clar— fins i tot en la tria que fem del nostre propi repertori lèxic, tot deixant de banda criteris que hi haurien de passar al davant, com ara la naturalitat i la planor. Sempre, a l’hora d’expressar-nos, hauria de prevaler la senzillesa.

Per als parlants de català central, l’adverbi enguany s’ha convertit en una plaga bíblica, la pesta bubònica del nostre temps, quan jo era petit no ho deia ningú. Sembla una conxorxa col·lectiva per veure qui el cola en whatsapps, tuits i tota mena de textos irrellevants, tot i ser un adverbi que demana un punt de tibantor i que hauríem de reservar quan el prurit de l’estil ens demana elaboració i sinonímia. No crec que ningú, per molt refistolat que vulgui semblar, digui al seu fill en vigílies de Reis: “Tu creus que enguany t’has portat bé?”.