Ripley, el talent d’un no ningú

“Els assassins que un es troba llegint el diari són, la meitat de les vegades, deficients d'alguna manera o, simplement, insensibles (…) ell és raonablement intel·ligent i té un caràcter amoral; suposo que trobo un contrast interessant amb la moral estereotipada, que amb freqüència és hipòcrita i falsa (…) No es poden fer històries interessants amb imbècils”. Així justificava Patricia Highsmith la creació i la personalitat del seu cèlebre Tom Ripley, un dels talents criminals més immorals que ha ofert la història de la novel·la negra. És aquest estafador (i fred assassí) snob, però d'origen ben humil, que va néixer el 1955 al thriller psicològic El talent de Mr. Ripley, passejant descalç i desclassat per la platja de la imaginària Mongibello complint l'encàrrec dels riquíssims pares de Dickie Greenleaf per intentar convèncer-lo que deixés la seva vida dissoluta i hedonista i el faci tornar als EUA. Però potser passa, i potser aquí radiqui l'inquietantment atractiu del personatge, que, d'una banda, és traumàtic no sentir-se estimat i, per una altra, que persones (objectivament?) menys vàlides i més estúpides que un gaudeixin d'una vida de somni. I llavors Ripley decideix assassinar i suplantar, amb el conseqüent espiral.

“Ripley, avui, rondaria els 90 anys i amb la seva capacitat de disfressar-se, és molt probable que estigui aquí”, va bromejar la tarda del dissabte dirigint-se a l'auditori l'escriptor Miqui Otero, encarregat de moderar una taula rodona sobre el personatge de ficció estrella aquest any al festival de novel·la policíaca BCNegra, que acaba aquest diumenge. Per intentar identificar-lo, tres rastrejadors d'importància: Jorge Herralde, fundador d'Anagrama i editor de les obres de Highsmith, a la qual va tractar ja en "en plena llegenda negra d'adusta, molt alcoholitzada i que gairebé no menjava", va recordar; l'escriptora Marta Sanz, admiradora confessa i creadora del detectiu homosexual Antonio Zarco, i la també autora Teresa Solana, antropòloga i els investigadors bessons de la qual protagonistes de les seves obres tenen trets ripleyans.

A Ripley, doncs, un equip així el va calar aviat. “No es tracta d'un psicòpata encantador: ens atreu perquè és tan polièdric i està tan ple de contradiccions com nosaltres; en el fons, els seus amics són pitjors que ell en molts aspectes”, va llançar Solana. “La capacitat de Highsmith de fer creïble un personatge tan contradictori, per truncar les expectatives del lector, és brutal: quan creguis que és un psicòpata després el veus amb remordiments de consciència”, reforça Sanz, que té viva en la memòria la imatge d'aquest Ripley “tan, tan, tan maco, massa fins i tot, que va ser Alain Delon”, citant així la primer adaptació al cinema de l'obra, la de René Clément de 1960. Gairebé quatre dècades després, tindria el rostre de Matt Damon, en la versió d'Anthony Minghella (1999).

“Doncs la interpretació de Delon li va agradar a Highsmith”, va dir Herralde, que va fer notar amb agudesa que el crim de Ripley “és passional: el veu el luxe i l'art i se sent fascinat; hi ha un sentiment d'amor, però sense sexe, de Ripley cap a Dick i sent gelosia de la seva nòvia… Ripley, en el fons, té por, no vol tornar a ser un no ningú, aquest ‘nobody’ que pobla la novel·la de Highsmith”. “És cert, Ripley no mata per gust sinó per necessitat, però ho fa sense remordiments; és un snob, es considera superior a tots”, ratifica Sanz. Però Solana, autora d'Un crim imperfecte, afegeix un matís: “Encara que alguna cosa li passa perquè, ja sent ric i amb estatus, segueix suplantant, vampiritzant identitats: o no té bastant diners o s'avorreix”. “Sí, com Sherlock Holmes: necessita desenvolupar el seu talent, la seva creativitat per matar”, va reforçar Sanz, autora de Black, black, black. I va tornar a matisar Herralde: “La seva creativitat la destina a fer plans per matar, perquè ell és elegant, però el que és matar, mata de manera chapuzera…”, va dir citant sense citar els brutals cops de rem o de cendrer amb que Ripley sol liquidar amb poca traça les seves víctimes.

Va haver-hi unanimitat en el retrat psicològic: “Ripley creu que està corregint una injustícia social” (Herralde); “és evident que és infeliç pels seus orígens i es realitza forçant la vida que ell creu que mereix, pel que no estalviarà en res per aconseguir-la, però afloren les contradiccions” (Solana). I mentre Sanz li va posar un paral·lelisme literari (“l'ànsia de desclassament sol estar sempre castigada, per exemple en Agatha Christie; però en Highsmith, mai”), Solana li va donar un vol filosòfic: “Recorda una mica al superhome de Nietzsche, amb un codi moral propi, amb uns valors que han donat la volta i ja ningú sap què està ben o malament; Ripley es queda mirant al lector i li diu: 'Què faries tu? Voldries estar en les meves sabates, no?'”.

Highsmith va conviure amb la seva criatura 35 anys, entre 1955 i 1991,amb la traducció en cinc novel·les: El talent de Mr. Ripley (1959); La màscara de Ripley (1970), El joc de Ripley (1974), Després dels passos de Ripley (1980) i Ripley en perill (1991). Herralde, expert en l'escriptora a Espanya després del poc èxit que va recollir el seu anterior editor, Luis de Caralt, i que l'ha mantingut ben vigent fins avui (ha publicat 32 títols), va desvetllar que, a la seva mort, estava escrivint un nou Ripley, un personatge que la va marcar tant que “signava moltes cartes barrejant noms i cognoms de tots dos”. Pel que sembla, també es va trobar una anotació sobre aquest nou lliurament que no ha vist la llum: “Ripley s'està tornant boig amb tant de canvi d'identitat”. Té un punt de lògica: les reaccions de Ripley són “una resposta extrema a les emocions que tots reconeixem: la sensació de que hi ha una vida millor sent viscuda per algú més en un altre lloc”, i que qui no coneix en la seva vida a un Dickie “l'atenció del qual ens fa sentir especials… Tots gaudim de la llum d'aquesta atenció i sentim el fred de perdre-la”, va escriure Minghella. Per això, segons el cineasta, “tots hem estat Tom Ripley”. Ni que sigui una vegada.