Sant Cugat, la capital del 3%

Convergència (CDC) i Sant Cugat del Vallès mantenen des de fa tres dècades un idil·li a prova de canvis històrics. Ni la fi del pujolisme, ni l’auge independentista, ni tan sols la refundació del partit han minat el poder dels nacionalistes en una plaça que van arrabassar per sempre als socialistes el 1987. La ciutat de major renda de Catalunya ha estat des de llavors el far amb el qual CDC ha volgut projectar-se a la resta de l’àrea metropolitana de Barcelona i també el seu refugi en temps difícils, com la travessia pel desert en què va entrar després de perdre la Generalitat el 2003.

Com altres relacions, no obstant això, la de CDC (avui PDeCAT) i Sant Cugat també amaga secrets inconfessables. En aquest cas no es tracta de traïcions ni d’infidelitats, sinó del protagonisme de la ciutat en les trames de corrupció que en els últims temps han dut al partit a la pitjor crisi de la seva història.

Sant Cugat és l’únic Ajuntament inclòs en la sentència del cas Palau per una obra (un pavelló esportiu) per la qual la constructora Ferrovial va pagar una comissió il·legal. Sant Cugat també està en el centre de les investigacions del cas 3%, l’altra gran trama de finançament il·legal de CDC. I Sant Cugat és igualment un dels escenaris del cas ITV, la història de favors polítics i comissions opaques que va acabar amb la carrera d’Oriol Pujol.

“Tot això és el resultat de 30 anys seguits d’alcaldes de Convergència, més temps del que Pujol pare va presidir la Generalitat”, afirma Ferran de Juan, comerciant i membre de l’Associació de Veïns de Can Magí. “En el fons, la història de Sant Cugat és una mica la història del partit, tant per les coses bones com per les dolentes. I la corrupció n’és una part”, afegeix.

El pes de la ciutat en el partit, i a la inversa, és evident. L’alcaldessa, Mercè Conesa —en el càrrec des del 2011 i responsable d’Urbanisme els vuit anys anteriors—, és també presidenta de la Diputació de Barcelona. El seu antecessor, Lluís Recoder, va ser l’home triat per Artur Mas en el seu primer Govern per a la cartera de Territori, que gestiona tota l’obra pública de la Generalitat. I líders de l’actual PDeCAT, com Jordi Turull, han crescut políticament entre els despatxos de l’Ajuntament del que va ser gerent entre 1999 i 2003.

L’error del cas Palau il·lustra amb Turull els estrets vincles entre CDC i Sant Cugat. L’espifiada destaca la seva presència el 2002 en la taula de contractació del poliesportiu del cas Palau i en relata la trajectòria política com a “regidor des del 1991 en una altra localitat propera, membre de la Diputació de Barcelona des del mateix any i diputat del Parlament des del 2003”. “La vinculació entre la taula de contractació i [...] CDC apareix diàfana”.

El cas 3% va posar el focus sobre Sant Cugat gairebé des del principi de les investigacions, quan tot Catalunya es va assabentar de l’episodi de corrupció local a Torredembarra, després del rastre de les adjudicacions de la constructora Teyco. Va ser l’agost del 2015 que la Guàrdia Civil va irrompre a l’Ajuntament per buscar l’expedient d’una obra —un edifici d’habitatges socials— adjudicat el març del 2009.

Una funcionària local, sense militància política i que demana l’anonimat, recorda “l’estat de xoc” en què va quedar el personal municipal. “Estàvem assabentats del cas Palau, però tots volíem creure que era una cosa puntual. Aquell dia molts vam assumir que aquí hi havia d’haver alguna cosa més”, explica. “Hi havia un rum-rum”, admet Mireia Gallego, activista del barri del Monestir que coordina un grup de Facebook amb més de 1.000 veïns. “Ara ja són fets demostrats i la pregunta és si hi ha més casos i fins on arriba la corrupció”, es qüestiona.

Els set anys que separen l’adjudicació del cas Palau de la del cas 3% (del 2002 al 2009) il·lustren bé la crònica de corrupció del partit. CDC va perdre la Generalitat, van arribar els Governs tripartits (2004-2010) i l’expresident Pasqual Maragall (PSC) va alertar del “problema del 3%” al Parlament, però els “lampistes” convergents continuaven ocupats en la discreta feina de cobrar comissions il·legals, segons han revelat ara les investigacions. Eren anys en què a les arques de CDC encara arribaven diners per les últimes grans obres de l’era Pujol —Ciutat de la Justícia i Línia 9 del Metro—, però durant els quals les comissions per adjudicacions dels municipis governats pel partit van anar guanyant pes.

Les fundacions

Les donacions a CatDem i Fòrum Barcelona a partir del 2008 —amb prou feines ha transcendit documentació anterior— ofereixen moltes claus. En el cas de Sant Cugat, es fa palesa una repetició de molts noms entre la llista de contractistes i la de donants al partit. I es produeix un viu efecte relleu pel qual algunes constructores interrompen les seves donacions en acabar les obres en el municipi i són substituïdes per noves adjudicatàries.

Una investigació d’EL PAÍS revela que és durant aquests anys —amb CDC a l’oposició a la Generalitat— quan es repeteixen a Sant Cugat els casos de donacions sorprenentment properes al 3% de les adjudicacions , moltes vegades dividides entre pagaments en diverses dates i les dues donacions del partit.

Però no tots els casos són iguals. Hi ha empreses —per exemple Teyco i Grup Soler, ambdues investigades en el cas 3%— que abonen íntegrament les seves donacions després de l’adjudicació del contracte.

És el cas de Teyco i del Grup Soler, ja investigades en el cas 3% i conegudes per la proximitat dels seus administradors a Convergència. D’altres, en canvi, comencen a pagar molt abans, quan el concurs surt a licitació o s’està iniciant. En els dos casos observats —Tau Icesa i Construcciones Pai—, l’import coincideix: 25.000 euros. Un constructor amb una llarga trajectòria en l’obra pública, recorda que, “de vegades, quan una empresa volia entrar en un nou municipi, havia de fer coses que no feien les que ja porten temps treballant-hi”. “Aquest pagament anticipat podia ser la forma d’entrar en la roda i agafar una mica d’avantatge davant d’empreses que coneixien molt millor la casa”, assegura.

La sentència del cas Palau no ha provat gens bé a l’Ajuntament de Sant Cugat, que fins i tot ha acusat els seus companys de CDC d’embrutar la imatge del municipi. El Consistori defensa la seva gestió com “un model de transparència i eficiència”, una afirmació que —més enllà de l’autoelogi— no està tan allunyada de la percepció que tenen diversos proveïdors municipals consultats. “Sant Cugat és un dels ajuntaments més seriosos amb els quals es pot treballar”, afirma un d’ells. Amb tot, això és tant cert com la incomoditat que mostren els mateixos responsables municipals en conèixer els resultats de la investigació que ha realitzat aquest diari.

Tot i que l’error del cas Palau és molt recent i el cas 3% encara s’està investigant, les notícies de corrupció fa gairebé una dècada que planegen sobre Sant Cugat. I, ara per ara, el cost electoral ha estat nul. Juan Rodríguez Teruel, investigador de la Universitat de València, sosté que “la tolerància amb la corrupció és alta si els fets reporten alguna cosa per als veïns: els votants veuen primer el poliesportiu i només després tenen en compte les irregularitats”. Teruel alerta també de “la gran distància temporal entre els fets i el desentrellat judicial, la qual cosa permet diluir la responsabilitat dels partits”.

Elena Costas, de la Universitat Autònoma de Barcelona, afegeix que hi ha motius relacionats amb la situació política que viu Catalunya: “El debat identitari i la gran polarització compliquen la resolució del conflicte. Per fer-ho, cal que hi hagi una alternativa, la qual cosa és difícil en aquestes circumstàncies, i per a un votant mobilitzat el cost emocional d’abstenir-se és molt alt”.

Tampoc els veïns que hem consultat creuen que la corrupció hagi de canviar molt les coses. “A Sant Cugat es viu bé. La renda és alta i l’Ajuntament té mitjans per oferir uns serveis que no són dolents, tot i que sempre es poden millorar. Això la gent ho viu cada dia, mentre la corrupció és un aspecte més difús”, opina Ferran de Juan.

A la ciutat, el feu municipal de CDC més gran en les tres últimes dècades, convergeixen tots els casos de corrupció del partit i s’estén l’ombra de les comissions il·legals