El cas català d’en Sherlock

No és gens elemental que el lector en català tingui a l’abast el primer dels cinc volums de contes que, juntament amb quatre novel·les, conformen el cànon oficial de casos protagonitzats pel detectiu més cèlebre de la literatura universal. Quan es compleixen 125 anys de l’edició original de Les aventures de Sherlock Holmes —conjunt de dotze històries—, l’editorial Viena els rescata per trencar amb la dinàmica de traduir únicament les novel·les de l’inquilí del 221B de Baker Street amb la vista posada en el públic juvenil. I si els resultats acompanyen, el somni és repetir la fita de l’editorial Laertes, que als anys vuitanta va treure l’obra sencera, després de pràcticament un silenci absolut des de 1909, any en què va tancar l’efímer setmanari Literatura Sensacional, el primer que va recollir les peripècies del personatge en català, arrencant el 1908 fins a completar 21 relats i la novel·la El gos dels Baskerville.

Llavors ja feia dues dècades que el metge Arthur Conan Doyle havia començat a combatre l’avorriment derivat de la manca de clients a la seva consulta de Southsea (Hampshire) modelant un detectiu genial sota la inspiració dels investigadors Auguste Dupin i William Legrand, sortits de la imaginació d’Edgar Allan Poe, així com de dues figures reals que admirava profundament: el doctor Joseph Bell, professor seu de medicina a la Universitat d’Edimburg, capaç d’endevinar la professió dels seus pacients i d’emetre un diagnòstic abans que haguessin obert la boca, i el científic Humphry Davy, president de la Royal Society i fundador de l’electroquímica. Com recorda Josep Lluís i Berbois, doctor en Història Contemporània i membre del Círculo Holmes, en un apèndix de Les aventures de Sherlock Holmes, el personatge es va presentar al món el novembre de 1887 a l’anuari Beeton’s Christmas Annual, a través de la novel·la Estudi en escarlata, mentre que la revista Mar y Tierra. Ilustración popular enciclopédica va fer la primera traducció al castellà d’una història seva: El Gloria Scott, el 19 i el 26 de maig de 1900.

A la mort de Conan Doyle el 1930 (els darrers relats de la seva criatura són de 1927), l’edat d’or de la ficció detectivesca a la Gran Bretanya —que a grans trets va quedar emmarcada entre el final de la Primera Guerra Mundial i l’esclat de la Segona— vivia un moment àlgid amb noms com els de Williams Crofts, Margery Allingham, Ngaio Mash o John Dickson Carr. A l’altra banda de l’Atlàntic destacava gent com Ellery Queen, Philo Vance o S.S. Van Dine. Tots coincidien a reunir èxit comercial, propulsar la qualitat literària i buscar girs i variants per sorprendre el lector. La innovació provenia de la cerca de fórmules argumentals originals, atès que la personalitat i les metodologies d’investigació remetien als codis ja establerts per Allan Poe amb Lupin. El teixit cerebral del detectiu era el missatge i el canal.

Una aportació clau de Conan Doyle, però, va ser humanitzar aquest prototip excessivament fred i perfecte —Lupin és pur intel·lecte sense cor, un dandi amb circuits elèctrics— conferint a Holmes un seguit d’aficions: boxa, esgrima, arts marcials, violí… A imatge d’ell, manies i hobbies floreixen entre els seus col·legues: Nero Wolfe té cura de les seves orquídies, el Pare Brown no surt de casa sense un paraigua, Lord Peter Wimsley depèn del seu monocle, Poirot és un fanàtic de l’ordre…

Si bé no hi ha dubte que Holmes encarna el prototip de cervell privilegiat en el desxiframent de la ment criminal, la seva condició de superhome —algú amb dots psicològics, deductius i interrogatius extraordinaris, als quals se suma un coneixement enciclopèdic en medicina, criptografia, balística, química…— comporta un concentrat de virtuts que resulten irreproduïbles en un investigador actual. Com passa en el cas dels superherois o de l’agent secret James Bond, Holmes és un producte del seu temps, un arquetip fantasiós que provoca somriures i nostàlgia, encantador en la seva inversemblança.

La literatura negra en català —o d’autors catalans— no és una excepció a aquesta manca global de petjades del detectiu de Conan Doyle en la narrativa contemporània, si exceptuem paròdies o pastitxos. Com a la resta del món, aquí va predominar una aproximació costumista al gènere, una inclinació envers el retrat social i la humanització de l’investigador. D’acord que Lluís Arquer, el detectiu creat ja als anys vuitanta del segle XX per Jaume Fuster, fuma en pipa i és amant de la música clàssica com Holmes, però el seu nom és una referència directa al Lew Archer de Ross MacDonald, amb l’afegit que alguns dels seus casos es van recollir en un títol tan hammetià com Les claus de vidre. També en la bibliografia de Manuel de Pedrolo, Rafael Tasis, Maria Aurèlia Capmany, Manuel Vázquez Montalbán, Andreu Martín, Ferran Torrent o Teresa Solana, per esmentar alguns noms destacats, els ambients, les classes socials, la delinqüència quotidiana i les imperfeccions del perdiguer són en primer pla.

“No detecto cap influència de Holmes en la novel·la negra actual, sigui catalana o no. La seva figura continua sorprenent el lector per l’enginy de les solucions que aporta”, opina Paco Camarasa, excomissari de la BCNegra i autor del manual Sangre en los estantes. Joan Proubasta, president del Cercle Holmes i col·leccionista d’articles relacionats amb el personatge (incloent-hi 6.000 volums), va més enllà en afirmar: “Cap bon detectiu de novel·la en català ha de tenir similituds o particularitats que ens remetin a ell. El que sí que tenim a Catalunya és un il·lustrador de primera divisió com és Joan Junceda, que va il·lustrar a tot color la primera edició en català del personatge, apareguda en fascicles... El meu avi matern, Joaquim Renart, que fou president de l’Orfeó Català, ens deia que Gaudí era un as en termes de poder d’observació i deducció, dots que l’apropaven al detectiu”. Amb tots dos dissenteix Jaume Gabaldà, secretari del Cercle Holmes, per a qui “com Holmes, Pepe Carvalho és més que un investigador, l’home se superposa al detectiu; ens interessa, tant o més que la seva feina d’investigador, la seva vida privada, aficions, dèries, manies... el seu jo. La riquesa dels personatges secundaris, el domini del tempo narratiu, la influència de gèneres diversos com la història, el fulletó per entregues, que tan bé dominava Conan Doyle, també van jugar el seu paper en l’obra de Vázquez Montalbán”.

Una forma d’avaluar la importància històrica del personatge (virtuts a banda, i al marge del paper del seu duo amb Watson, seminal per al gènere) és entendre’l com un precursor de la criminologia forense, atesa la seva defensa a ultrança del mètode científic (lectura obligatòria: No tan elemental. Cómo ser Sherlock Holmes, de Daniel Tubau, a Ariel). Per què fascina tant que una minúscula taca de melmelada de gerds a la solapa d’una americana permeti a Holmes conèixer el lloc de naixement, la classe social, l’ocupació, les aficions i els moviments durant les darreres 24 hores del seu propietari? Bàsicament perquè està actuant com una màquina. Els poders del detectiu —uns esglaons per damunt dels d’altres fenòmens de la deducció, com Dupin o Poirot— van ser els precursors naturals de les sofisticades tecnologies amb les quals avui es lluita contra el crim. O sigui, tot aparell mecànic necessita un model humà del qual aspira a convertir-se en una versió més productiva, ràpida i eficaç. En certa manera, la ment de Holmes va exercir de model per als equips tècnics de què disposa la tropa de CSI i companyia...

Però allà on de debò Conan Doyle es va mostrar avançat al seu temps va ser a l’hora d’entendre que el detectiu del futur, enfrontat a psicosis i paranoies de complexitat creixent, derivades d’un món cada cop més malalt, no podria escapar a addiccions d’alt risc. És un lloc comú afirmar que la fortuna del model hardboliled, exemplificat pels detectius de Dashiell Hammet i Raymond Chandler, inseparables de la violència, la ciutat i el cinisme, instaurà el clixé de l’investigador traumatitzat i alcoholitzat que continua predominant, però Conan Doyle va ser el primer en enganxar el seu personatge a injeccions d’una solució de cocaïna al 7%.

L’addicció del lector en català pel personatge no va ser pas tan potent. Passada la iniciativa de Literatura Sensacional, el rastre de Holmes i Watson desapareix en la llengua de Pompeu Fabra fins el 1924, amb la traducció del relat L’illa embruixada a la magnífica revista D’Ací i d’Allà. Hi haurà dues aparicions esporàdiques més: la del relat La caixa ratllada, a l’efímera capçalera Llegiu-me (1926), i un volum del l’editorial Iberia que aplegava relats ja editats a la revista Literatura Sensacional (1927).

Així ho recorda Martín Berbois en l’edició de Les aventures de Sherlock Holmes. Relats I (Viena) que ha traduït Xavier Zambrano. Tot un desafiament, segons comenta a Quadern: “Potser el problema més gran ha estat modular el to de Holmes segons l’interlocutor a qui s’adreça. És una persona extremament educada (tot un gentleman que cita els clàssics amb solvència), però alhora no amaga el seu disgust davant les persones que no li agraden. Davant aquests interlocutors es mostra suficient, saberut i sarcàstic. Quan parla amb Watson, en canvi, sense deixar de banda la correcció i la seva proverbial suficiència, cal introduir-hi una nota de respecte mutu i d’estima autèntica”.

Dels principals atractius darrere de la personalitat i els casos del Sherlock Holmes per al lector d’avui, Zambrano apunta: “De la personalitat de Holmes destacaria que és algú que només respecta la intel·ligència pura, també en els seus adversaris. L’aristocràcia i els diners no l’impressionen gens. Això en una societat tan classista com la victoriana el convertia en un personatge molt poc convencional. Dels seus relats destacaria la gran sensació de vivacitat que transmet Conan Doyle. Em sembla un mestre de l’ambientació atmosfèrica. Aquesta atmosfera no està només en els grans elements coneguts de tots (la boira, la riba del Tàmesi…), sinó en la densitat gairebé al·lucinatòria amb què la prosa de Conan Doyle tracta els detalls: la posició d’unes mans, la manera com incideix un llum de gas en els plats d’una taula parada, el somiqueig d’una llar de foc en una nit plujosa”.