Mort, corrupció i un pingüí a les cendres de la Unió Soviètica

L'ucraïnès Andrei Kurkov (Sant Petersburg, 1961) se sent poeta des dels sis anys, quan va debutar amb una oda per la mort del seu hàmster i una altra a Lenin. El seu periple literari continua als 13 anys a la Unió Soviètica en les competicions il·legals de bromes polítiques que ell i el seu germà gran i dissident en actiu organitzaven al poble on vivien. Dos fets més l'empenyen definitivament a dedicar la seva vida a l'escriptura. D'una banda, guanya una caixa de xampany en una d'aquestes competicions il·legals. De l'altra, algú li diu que els escriptors no han d'anar a l'oficina, que poden treballar a casa, el seu somni.

Sabent tot això és estrany que la carrera literària de Kurkov, una de les estrelles convidades a aquesta edició de BCNegra, no s'enlairés fins als 37 anys, quan en la davallada de l'imperi soviètic i després de 600 cartes de rebuig arribades de tot el món, un editor suís va acceptar el manuscrit de Muerte con pingüino, tot un clàssic de l'humor negre i la novel·la criminal que ara recupera Blackie Books.

Els pingüins són animals molt soviètics. Estan programats per la natura com la gent va ser programada pel Partit Comunista

“Vaig estar tant de temps escrivint sense publicar que ara no em sembla estrany parlar d'un llibre que he escrit fa molt. Muerte con pingüino aguanta el pas del temps perquè és més humà que no pas polític i perquè parla de la solitud i la malenconia, que segueixen sent temes que importen a la gent”, comenta a EL PAÍS en un cèntric hotel de Barcelona.

La novel·la explica la història del Víktor, un home que intenta sobreviure en la realitat postsoviètica escrivint obituaris de personatges públics que encara són vius però que van morint a poc a poc. El seu pingüí, el Misha, és el seu únic vincle sentimental amb la realitat. “Quan l'URSS col·lapsa ho fa també la manera de viure de milions de persones. Llavors la gent comença a evitar els seus amics perquè no els demanin res. La moralitat és la segona víctima de tot això. Tots estàvem disposats a fer coses il·legals per sobreviure, l'únic problema era el límit que es marcava cadascú i aquest és el drama del Víktor. Ell prefereix fer veure que no sap qui hi ha al darrere d'aquestes morts”, comenta sense perdre mai el somriure en un anglès impecable. “L'època que relata la novel·la va ser molt fosca i corrupta. Tots els mitjans parlaven de qui havia mort qui. Això divertia la gent perquè creien que eren només mafiosos assassinant mafiosos, fins i tot quan es tractava de parlamentaris o de periodistes”, remata.

Amb l'experiència que aporta haver parlat del llibre durant més de vint anys de manera gairebé ininterrompuda, Kurkov resol així l'elecció del pingüí Misha com a part essencial de la novel·la que el va catapultar a la fama: “Els pingüins són animals molt soviètics. No saben viure fora del grup. Estan programats per la natura com la gent va ser programada pel Partit Comunista. De seguida es desorienten si estan sols. Si un es comporta malament, o bé està boig o bé és un líder”.

Fosques premonicions

Si no fos escriptor, Kurkov no podria ser gaire cosa més. Potser humorista. Va ser, per exemple, un pèssim guàrdia d'una presó a Odessa durant el servei militar, època en la qual es dedicava bàsicament a escriure relats juvenils de nit en comptes de vigilar. Això sí, parla diverses llengües que van rotant en funció del seu ús: va arribar a tenir un bon domini del japonès, que li va ser molt útil per a certa relació amb la KGB, però ara l'ha oblidat. En canvi, parla rus, anglès, francès, italià, ucraïnès i alemany, que va aprendre per promocionar allà els seus llibres.

El 2014 escriu The president’s last love, novel·la que anticipa tots els moviments de Vladímir Putin a Ucraïna, inclosa l'annexió de Crimea, i que relata fins i tot l'enverinament del seu president, tal com va passar amb Víktor Iúsxenko. “No torno a escriure res que tingui a veure amb la política i el futur. Fa por encertar-la”, explica després de relatar la visita de cortesia que li van fer els serveis secrets ucraïnesos.

Sense perdre l'humor que tant domina, Kurkov es defineix com un "optimista soviètic que s'ha transformat en un optimista fosc". És a dir: algú que està segur que la vida serà bona en algun moment, però que no creu que visqui per explicar-ho. En funció del que hem vist, a Kurkov en té per uns quants anys, sempre que no escrigui del que no toca.