I ara què?

I ara què? És una pregunta que, formulada d’una manera o altra, apareix a molts mitjans. També la divisió de l’independentisme. La premsa internacional segueix interessada en Catalunya. Alguns, com The New York Times, opten per la descripció: “El Parlament retarda votar Puigdemont com a president”. D’altres subratllen les tensions al si de l’independentisme, com Le Soir. Més d’un diari recorda les declaracions del diputat d'ERC Joan Tardà aquest diumenge i que podien ser, doncs, premonitòries. Ho fa, per exemple, The Guardian: “Si és necessari haurem de sacrificar Puigdemont”, va dir. Le Figaro critica que el president del Parlament, Roger Torrent, ha preferit guanyar temps en lloc de sortir de l’impasse. “Puigdemont, un fantasma per a Catalunya” és el contundent títol de Libération.

El Punt Avui afirma a l’editorial que la reacció favorable dels partits del 155 i del Govern del PP i la manifestació de gent reclamant la investidura immediata de Puigdemont “provoquen una ombra de dubte sobre la sorprenent decisió del president del Parlament”. El diari considera que no té pes l’argument d'ajornar el ple (esperar que Puigdemont tingui garanties) perquè el Constitucional no canviarà de parer, “fet que deixa en entredit les bones intencions expressades per Torrent”. Xevi Xirgo escriu que ja no va entendre el primer discurs de Torrent fa uns dies, que va evitar parlar de fi de l’autonomisme o de disposar d’un marc jurídic propi, i que ara tampoc ha entès bé els seus arguments. “Aquesta decisió, no ens enganyem, ha obert una esquerda entre els independentistes”.

L’editorial de l’Ara considera que cal actuar amb unitat i generositat mentre hi hagi presos i, al davant, un Estat intolerant. “Una generositat que ahir va brillar per la seva absència davant de la decisió del president del Parlament”. El diari es mostra contrari a victòries simbòliques que portaran més repressió i menys autogovern. “El discurs de la dignitat ha de ser compatible amb la recuperació de la Generalitat i la necessària llibertat dels presos”. Esther Vera afirma que l’independentisme pot triar entre afrontar una pugna desigual contra l’Estat o acostar-se a la realpolitik. El periodista Maiol Roger escriu que ERC tem les eleccions. “Els republicans aposten per rebaixar la tensió i aparcar la desobediència per recuperar el Govern. Però dir-ho, consideren, té un preu alt (...) La política segueix empresonada pel relat, que fa creure que Puigemont podia tornar ahir i que s’està construint la República. Potser per construir la República el que cal són partits valents que diguin que a Catalunya no n’hi ha cap”.

La Vanguardia afirma a l’editorial que és probable que Puigdemont només albiri la idealitzada Ítaca, “però la realitat integra factors diversos (...), entre els quals, i en això coincideixen ara l’oposició i mig bloc independentista, és a dir, tres quatres parts de la Cambra, hi ha la investidura d’un president viable, la constitució del Govern (encara que sigui sense Puigdemont), la retirada del 155, la recuperació de les institucions i la reactivació de Catalunya”. Màrius Carol creu que ningú s’atreveix a dir-li a Puigdemont que faci un pas al costat per por que l'assenyalin com a traïdor. Enric Juliana recorda com dirigents d’ERC van titllar de traïdor Puigdemont quan aquest, el 26 d’octubre, es plantejava convocar eleccions. “Ahir es va viure a Barcelona el revers del 26 d’octubre. Ara els traïdors són els d’ERC”. Antoni Puigverd veu una repetició del procés: creació d’una mística (Puigdemont portador de les essències), mobilitzacions sentimentals, condemna moral de tebis i pragmàtics (Torrent sospitós) i un context judicial i policial asfixiant que no permet més sortides que la rendició o la ruptura. “Això només pot acabar, per tant, d’una manera: amb una nova desobediència (...) Més presos, més malestar, més tensió. Aquest “com pitjor va, millor” no té alternativa ni a Catalunya ni a Espanya”.

Enric Hernàndez escriu a El Periódico sobre el “carnaval anticipat a la Ciutadella”. Hi havia militants amb la careta de Puigdemont, però aquest –que va demanar el vot amb la promesa de tornar– només va enviar un esborrany del seu discurs. I acaba: “En veritat, tot era una mascarada per endavant: investir Puigdemont a títol d’inventari –gest tan il·legal i simbòlic com la DUI– per regalar-li l’etiqueta de ‘president legítim’... i elegir-ne un altre. Però aquesta vegada ERC va abraçar el realisme i se la va jugar per evitar una altra legislatura bufa”. A l’editorial es diu que “les bones paraules del discurs de Torrent no amaguen la ruptura del bloc independentista (..)Torrent es trobava davant la tessitura de permetre la investidura de Puigdemont sense que aquest hagués detallat als seus socis d’ERC ni el pla de govern, ni la seva composició, ni si té la intenció de tornar de Brussel·les, ni el discurs d’investidura”. L’editorial defensa que Catalunya necessita un Govern que governi des del minut u, “cosa que Puigdemont no pot oferir des de Brussel·les”. “Perquè la realitat nefasta és que Catalunya continua bloquejada”. Joan Tapia es pregunta si el PDeCAT s’inclinarà pel realisme sobrevingut d’Artur Mas. Pair que voler fer avui un 1714 guanyador no casa ni amb el suport del 47% de Catalunya ni amb la realitat europea... no serà fàcil ni per a ERC ni per al PDeCAT. “En privat ho reconeixen. Davant dels seus electors, a qui van vendre un impossible, és més dur d’assumir. Va ser ahir el primer pas?”.

El Mundo subratlla a l’editorial que l’independentisme va acatar la llei per primera vegada, és clar que ho va fer per por de la presó. I va camuflar la claudicació amb la fórmula de l’ajornament “al preu de cronificar el desgovern de Catalunya”. Si Torrent es manté a la banda correcta de la llei, diu, la candidatura de Puigdemont entrarà en via morta i la frustració podria portar conseqüències indesitjables, com la repetició electoral. Per al diari, el responsable de tot això és “un bergant egoista, mentider i covard” que té segrestat el present polític de Catalunya. Raúl Conde, al mateix diari, veu la jornada d’ahir com un triomf de l’Estat que pot permetre’s manejar el temps al Constitucional i que ERC, la CUP i el PDeCAT es coguin en la salsa de la frustració. A diferència d’algunes piulades que entenien la maniobra d’ahir com passar la pilota al camp contrari, afirma Conde, tothom sap que dilatant els temps, aquesta història s’ha acabat.

Per a l’Abc, el separatisme “ha convertit la política catalana en un niu de rancuniosos” amb una covardia moral que els impedeix prendre l’única decisió útil: “Abandonar Puigdemont a la seva sort”. El diari considera que Torrent no ha desobeït la llei, però no ha resolt res perquè no va proposar un altre candidat. D’aquesta manera, amb l’ajornament de la investidura, els terminis no corren. L’Abc proposa que Arrimadas presenti la seva candidatura. Seria una investidura fallida però posaria el comptador de la legislatura a zero i ja seria factible repetir les eleccions d'aquí a dos mesos. Ignacio Camacho teoritza que el Constitucional no pot decidir qui governa Catalunya, però sí que pot assenyalar qui no està en condicions de fer-ho. Camacho acaba l’article amb una nota al marge: “Té raó Piqué, aquest magnífic futbolista que no hauria de jugar a la selecció espanyola: el resultat de les eleccions no s’està respectant. Aquestes eleccions les va guanyar Ciutadans”. “Només la llei frena la candidatura fantasma de Puigdemont”, titula La Razón al seu editorial. El diari considera que si Torrent ha descartat una altra ronda amb els partits per proposar un nou candidat, la situació s’agreuja encara més. “Catalunya s’ha posat al servei de les guerres de l’independentisme”. Julián Cabrera conclou que si no se sacrifica Puigdemont i es troba una sortida institucional, “hi ha 155 per molt de temps”.

Sara González (Nació Digital) es fa la pregunta de l'ara què. “Els juristes alerten del buit juridicopolític que es pot produir si no es fa la sessió per triar president i el TC no fixa com s'ha de procedir”. El catedràtic Xavier Arbós creu que el més convenient seria que el Constitucional arbitrés una pròrroga i resolgués sobre el fons –malgrat que legalment tindria cinc mesos per aixecar o no la suspensió– i, en funció de la seva decisió, indiqués al president del Parlament com ha de procedir. En canvi, el catedràtic José Antonio Montilla considera que "el més lògic" davant d'una situació "sobrevinguda" seria que es tornés a intentar una investidura amb un reajust de calendari. “Ara bé, ell considera que hauria de ser la Mesa del Parlament i el seu president qui hauria d'interpretar el reglament i fixar una nova data”.

Pere Martí (Vilaweb) escriu que la decisió d’ahir ha fet aflorar les contradiccions que conviuen al si de l’independentisme. Hi ha una discrepància estratègica més enllà de la lluita per l’hegemonia. “La discrepància estratègica se centra en la conveniència o no del manteniment de la unilateralitat. Carles Puigdemont i Junts per Catalunya són partidaris de mantenir-la perquè consideren tancada qualsevol possibilitat de negociació amb el Govern espanyol (...) i defensen restituir el Govern de Catalunya anul·lat per l’aplicació de l’article 155 per fer efectiva la República. Curiosament, en aquests moments coincideixen amb la posició de la CUP. Esquerra, en canvi, creu que s’ha d’abandonar aquesta estratègia i que la prioritat actual exigeix recuperar les institucions, aixecar el 155, nomenar un Govern ‘eficaç’ que permeti eixamplar la base del moviment sobiranista i no forçar cap més acte de ruptura fins que no hi hagi una majoria més àmplia (...). Tot i reiterar que el seu candidat continua essent Puigdemont, ERC pensa que el cost d’una ‘investidura simbòlica’ pot ser massa elevat penalment si després Puigdemont no pot exercir de president amb ‘normalitat’. Vicent Partal escriu que, diguin el que diguin els polítics, “seran els votants qui decidiran si accepten que cal acomodar-se a la situació i salvar l’autonomia o bé mantenir el mandat que fins ara els havia proposat el 9-N, el 27-S, l’1-O i el 21-D, el d’avançar en la República”.

Salvador Cot (El Món) creu que Puigdemont és el més interessat en una repetició de les eleccions. “Una hipòtesi que causa una enorme aprensió entre els seus adversaris, tant interns com externs. En qualsevol cas, una jugada arriscada que ERC no es pot permetre, com s'ha demostrat aquest dimarts al Parlament. Els republicans poden pagar un preu altíssim per un retorn a l'autonomisme –ni que sigui tàctic– que el seu electorat és impossible que entengui. Roger Torrent no ha guanyat temps, l'ha perdut”. Jordi Barbeta (El Nacional) augura que “tindrem ple demà o demà passat”. “Hi ajuda —per una vegada— el fet que el Tribunal Constitucional ja ha rebutjat avui mateix les al·legacions de Junts per Catalunya i, per tant, ja es pot actuar en conseqüència. El que estratègicament no es pot permetre la part catalana és perdre la iniciativa i deixar el calendari a la voluntat del Tribunal Constitucional, que es podria eternitzar setmanes i mesos deliberant, mentre el 155 i el cansament facin forat. Tal com s’han desenvolupat els esdeveniments, el que l’independentisme català, del partit que sigui, tampoc no es pot permetre és tombar la candidatura de Puigdemont abans que ho facin les institucions espanyoles. Si no sorgeixen jugades més brutes que farien pensar molt malament, Puigdemont rebrà un suport de la Cambra catalana amb la fórmula més audaç imaginable i després ja en parlarem”. La portada d’e-Notícies d’ahir a la nit dedicava un parell de notes a com els manifestants de la Ciutadella van perdre el respecte als Mossos i els cridaven “busca’t una feina, burro”.

Fernando Garea (El Confidencial) assegura que el PDeCAT i ERC no s’atreveixen a dir en públic que Puigdemont ha d’apartar-se. Els processats no gosen demanar-li que renunciï a una investidura impossible que, a més a més, a ells els pot tornar a portar a la presó. Benjamín Pardo (Info Libre) escriu que molts veuen Puigdemont com un pal a la roda i, probablement, un egoista. “Parlo de Joan Tardà (...); del jove Rufián, recordant que ningú és insubstituïble; han parlat alguns altres companys del seu partit oferint-li reinventar-se com a eurodiputat” i així “esquivar la por incontrolable que té a ser detingut i empresonat”. I acaba: el seu “o jo o l’article 155” té el tren en via morta i no construeix un pont, construeix un laberint”. A Libertad Digital, José García Domínguez especula amb què els partits independentistes no volen unes noves eleccions i faran qualsevol cosa per evitar aquest risc, “incloent tirar per la borda, i amb tots els miraments justos, el Papa Lluna de Brussel·les”.

Mònica Terribas es preguntava aquest matí, després de la discrepància d’ahir dels tres partits independentistes: “On són? Quan es podrà fer el ple ajornat ahir per investir Carles Puigdemont, però també per fer què durant la legislatura?”. Iñaki Gabilondo (Cadena Ser) exposa que Puigdemont no ha aconseguit mai aglutinar tots els catalans, però si més no aglutinava els independentistes. “Avui, ja no”. El periodista considera que l’independentisme necessita trobar a tota velocitat una alternativa a Puigdemont. A tota la velocitat perquè cada dia que passa l’enverinament intern augmentarà i farà més difícil qualsevol mena d’acord. “La línia que separa la perseverança de l’obsessió és força tènue. Per no haver-la apreciat, molts van acabar de mala manera”.