Més política i més llei

Passi el que passi aquests dies l’impacte secessionista ja ha aproximat la societat catalana a un moment postliberal equivalent a una suma de confusions entre política i dret, entre pluralitat i majories. Encara que després s’emparin en la Constitució –com fa Carles Puigdemont– per reclamar drets sense assumir deures, quan s’apel·la a l’acatament de les normes constitucionals la resposta independentista és que el que fa falta és més política, com si invocar la llei no fos part del tracte cívic. Fa massa temps que desqualifiquem els jutges per complir amb el seu deure o que reclamem lleialtats a una Catalunya que no ha existit, no existeix i molt probablement no existirà mai. D’altra banda, com es pot fer política –excepte la de la regressió il·liberal– deixant en suspens el compliment de la llei? El turbosecessionisme destrueix capacitat política i consistència legal. En l’ultimàtum independentista han confluït mil factors i n’hi ha pocs sense contradiccions, moltes de les quals són als antípodes del liberalisme polític que va donar forma a les democràcies del nostre temps, posant el fet ciutadà a resguard de les masses convocades al carrer pel populisme i la demagògia.

Com que la crisi econòmica del 2008 és un dels components reactius de l’independentisme, la coincidència entre la recuperació postcrisi i les conseqüències econòmiques generades per l’accelerada secessionista dona un resultat catastròfic. Proclamada una república catalana que tot just va durar uns segons, la seguretat jurídica necessària per a tota activitat econòmica, com, per exemple, la inversió, ha disminuït de manera flagrant. S’escampa el pessimisme i grans bancs han situat la seu fiscal més enllà de l’Ebre. Tota l’estabilitat i el win-win-win que prometien els protagonistes del procés era, com a mínim, una ficció. La iniciativa privada segueix generant riquesa i ocupació, però a un altre ritme, amb més ansietat, amb la percepció alarmant d’inseguretat jurídica. És una situació exòtica, després que fa uns anys Convergència volgués fer un gir liberal. Des de llavors fins al pacte amb la CUP, l’acceleració del contrasentit ha culminat amb un expresident de la Generalitat errant per Europa, més ocupat en el maquillatge de la seva figura política que no pas a contribuir en iniciatives inclusives o a fomentar certeses per a l’economia. La desconfiança augmenta i, sens dubte, això no contribueix a les dinàmiques econòmiques amb les quals Catalunya va aconseguir convertir-se en una locomotora per a Espanya.

Si en els propers dies hi hagués prou indicis per a un cert retorn al seny de la normalitat i al respecte a la llei, el risc econòmic seguiria existint, perquè quan vols avançar els competidors et correspon garantir fases duradores d’estabilitat. Si s’endinsa en el moment postliberal, Catalunya perdrà bona part de les oportunitats per les quals tant ha invertit en capital humà, coneixement i capacitat creativa. Cal preguntar-se si una societat pot dedicar-se a l’optimisme econòmic quan part de la seva classe política no reconeix la llei. Tota l’heterogeneïtat propulsora de les startups, per exemple, és qüestionada per la ideologia il·legalista del secessionisme tant com pateix l’heterogeneïtat social en termes de convivència raonable.

L’extremisme secessionista ja es configura definitivament com un propulsor d’antipolítica, és a dir, de no respecte institucional, negació del pluralisme, tergiversació històrica i manca de base jurídica. És el que volen les classes mitjanes seduïdes per l’independentisme o al final valoraran més l’estabilitat i el creixement? Al cap i a la fi, la bullícia de la iniciativa privada és part del bé comú, mentre que l’antipolítica nega la possibilitat d’un bé comú que coexisteixi amb els conflictes que són propis de les societats complexes, com Catalunya. Saltar-se les lleis és incompatible amb obrir-se als fluxos de la globalització o desenvolupar-se en el procés europeu per tenir influència i beneficiar-se’n. Tant com les aportacions al registre de patents, la densitat de seus fiscals és indicativa de confiança i de futur. El fet que més de 3.000 empreses hagin traslladat la seu a altres punts d’Espanya sembla que no els importa a qui proposen una Catalunya entotsolada com a objectiu suprem. En el millor dels casos, entraríem en una lentíssima reafirmació de la confiança econòmica, però haurà tingut un alt preu. Si es fos capaç d’articular una política de la raó, potser deixaríem enrere el miratge d’una falsa comunitat que posterga l’exercici individual de la lliure elecció.

Valentí Puig és escriptor.