Hamann, el Mag del Nord

D’ençà que va començar a publicar, l’editorial Hermida ha demostrat posseir una notable gosadia. Entre els seus projectes de grans dimensions hi ha una nova traducció i edició de tota la Comèdia humana, de Balzac, que escassos lectors —ni a França— deuen haver llegit completa. Ja van pel volum sisè, i és d’esperar que tinguin èxit en una empresa tan descomunal.

Però encara han demostrat més gran atreviment en oferir als lectors en llengües hispàniques una extraordinària edició de l’únic llibre que s’ha traduït a la pell de brau, en qualsevol llengua: J. G. Hamann, El Mago del Norte (1730-1788), Recuerdos socráticos. Aesthetica in nuce, traducció, introducció i notes de J. Rafael Hernández Arias (Paracuellos del Jarama, Hermida, 2018; abans, l’edició de Cinta Canterla, Evocación de Sócrates, 2005). No és un llibre fàcil, ni de lluny, però hauria d’agradar a totes aquelles persones que, havent estudiat el pensament dels il·lustrats francesos i, en part, alemanys, vulguin tenir notícia d’un dels més rars, estrambòtics, indesxifrables filòsofs del Segle de les Llums que es va revoltar contra la Il·lustració.

Bon punt els philosophes francesos van donar a conèixer la seva obra va aparèixer la reacció antiil·lustrada: d’això parla un llibre molt notable, i llegívol, que és el de Darrin M. McMahon, Enemies of the Enlightenment (Oxford University Press, 2001). Una de les primeres persones que van mostrar el seu disgust per les teories tirant a agnòstiques, si no atees, dels il·lustrats va ser Claude-Marie Giraud, que va difondre, amb molt d’èxit, una Carta del dimoni al senyor de Voltaire, en una data tan primerenca com 1755. A aquest replicant van seguir, a França, un reguitzell de pensadors —menys genials que els philosophes, diguem-ho— que van rebentar les llums i tot el que contenien d’atemptat contra els bons costums, contra la religió catòlica i contra la monarquia. La nòmina és tan llarga, o més, que la dels filòsofs: Madame de Genlis, Feller, La Harpe en part, Bonald (parent llunyà del novel·lista espanyol), Sérizy, Clément, de Maistre i molts d’altres, que no esmentem. Els antiphilosophes anglesos no es van quedar curts: només cal llegir l’obra d’Edmund Burke contra la revolució francesa. Els espanyols, tradicionalment reaccionaris i ja borbònics en ple segle, no van estalviar paraules contra la Il·lustració, començant pel títol dels seus llibres, com ara el de Fernando de Zeballos: La falsa filosofía, o el ateísmo, deísmo, materialismo y demás nuevas sectas convictas de crimen de estado contra los soberanos y sus regalías, contra los magistrados y potestades legítimas, etc.

Tampoc Alemanya, sempre tan equilibrada i clàssica, va deixar d’aportar representants al moviment antiil·lustrat, des del nostre Hamann d’avui fins a Herder, passant per Jacobi. Els uns van vindicar la religió, la mitologia i la mística (com Hamann); els altres van recolzar la seva crítica en la temuda desaparició de les característiques dels pobles, el famós Volksgeist: és el cas de Herder, hereu de l’italià Vico —i avantpassat de Jordi Pujol—, en part traduït al català per Josep Carner.

De tots, el més estrany de tots és Hamann, home de gran memòria i intel·ligència —va refutar Kant, però n’era amic—, dotat d’un daimon i un estil extravagants, com es percep en llegir només un paràgraf de qualsevol dels seus escrits, també els que presentem avui. Per a Hamannn, Sòcrates va ser el filòsof que va arruïnar l’essència de la filosofia (segons ell), en fer-se massa preguntes i mirar de racionalitzar allò que els presocràtics havien presentat de la manera que desitjava l’alemany: com una avinença mítica, sense escletxes, entre el pensament i la naturalesa. A més, l’autor contraposa a la maièutica socràtica el pensament cristià, una de les constants de tot el pensament antiracional, o irracional, dels crítics de la Il·lustració. Aquest capítol del llibre, com Hamann solia fer, és farcit de referències bíbliques, quasi sempre dissimulades, i cal agrair a l’editor del llibre que les hagi desvelades totes.

Quant a l’Aesthetica in nuce, Hamann diu algunes coses de gran bellesa, com ara que el llenguatge al qual tothom hauria d’aspirar és el llenguatge de la creació divina, és a dir, la llengua que parla Déu, tesi que sembla avançar-se a la idea de Walter Benjamin segons la qual vivim en un món en què el llenguatge ha perdut el valor que tenia en boca d’un Adam innocent: denominador infal·lible i primer. Escriu Hamann: “Parlar és traduir —d’una llengua angèlica a una humana, és a dir, de pensaments a paraules, de coses a noms, imatges o signes, que poden ser poètics o kiriològics, històrics o simbòlics o jeroglífics— i filosòfics o característics”. És a dir: la poesia és el veritable llenguatge eficaç, empeltat de divinitat, i la filosofia és el producte més pobre entre els actes possibles de denominació. No és estrany que els filòsofs del cercle romàntic de Jena li tinguessin una gran admiració. Llavors tothom buscava inspiradament una “nova mitologia”; només Hölderlin, Schelling i Hegel van afegir-hi, més il·lustrats, una postil·la: “Una mitologia de la raó”.