La insuportable lleugeresa de la presidència del Parlament

La de president del Parlament és una feina estranya. És la d’algú que s’ha presentat a les llistes d’un partit polític, n’ha defensat el programa electoral i després dels comicis ha d’exercir de persona equànime o, com a mínim, ho ha de semblar. No tothom reïx en la missió.

El mateix Lluís Companys, que amb cinquanta anys va ser el primer president del Parlament de la Catalunya autònoma, en un atac de sinceritat va admetre a Ángel Ossorio y Gallardo, l’advocat que el defensava pels Fets d’Octubre, que ell no era un home de consens, un mediador entre dos oponents. El càrrec no feia per ell. Era un polític de brega que patia dalt del galliner i necessitava baixar a l’arena.

Des de la presidència, les opinions i ganes de sortir a la palestra s’han de contemporitzar. Per això, en legislatures en què no s’esperen sobresalts, per a algú jove posar-se al capdavant de la institució és més complicat i, sobretot, menys engrescador. Per als partits, situar una figura amb projecció en una posició tan encotillada és mullar un cartutx. Davant d’això, a Catalunya en els darrers anys la presidència ha recaigut en algú que finalitzava la seva carrera política.

Des de la reobertura del Parlament, el 1980, la mitjana d’edat en el moment d’accedir a la presidència ha estat de seixanta-cinc anys, amb l’excepció del republicà Ernest Benach, que amb quaranta-quatre va trencar l’estadística. El cas més extrem va ser el del democratacristià Miquel Coll i Alentorn, amb vuitanta. És lògic, doncs, que hom vegi la presidència com un cementiri d’elefants, una posició de reconeixement per a qui l’ocupa i de torna per als segons partits de les coalicions de Govern.

Trenta-cinc anys d’oasi autonomista han contribuït, a més, a la imatge del president com a practicant de la filosofia del laissez faire, laissez passer amb instantànies cícliques al Palacio de la Zarzuela i de recepcions de delegacions de parlamentaris de la resta d’autonomies o de l’estranger. 

No ha estat fins a la darrera legislatura que el bienni accidentat del mandat de Carme Forcadell arran del procés independentista ha posat damunt la taula que en temps convulsos la presidència pot ser un càrrec transcendent i, segons com, de risc, malgrat la seva lleugeresa aparent. No se sap si la republicana serà la darrera representant de la cambra que anirà a la presó, però en tot cas no va ser la primera. No sempre encapçalar el Parlament ha estat un caramel. 

Un president que volia ser ministre

El novembre de 1932, ERC va arrasar a les primeres eleccions al Parlament. En ser elegit president de la cambra el 13 de desembre, Companys va admetre que sentia “el pes de la meva insuficiència”. En la seva tria havia pesat el seu ascendent al partit i que la perspectiva d’exercir de conseller en un govern de Francesc Macià, l’Avi, no el motivava. També que en el darrer any i mig havia exercit de diputat a Corts constituents i de cap de la minoria catalana que havia tramitat l’Estatut de Núria, aprovat al setembre.

En la seva presidència succeí un fet que, amb el temps, seria transcendental en la política catalana. A finals de maig de 1933 s’aprovà l’Estatut interior de Catalunya, que concretava aspectes de l’Estatut d’autonomia. El seu article 44 especificava que, si per qualsevol causa, el president de la Generalitat no podia continuar, la presidència seria “exercida interinament pel president del Parlament, i el vicepresident primer el substituirà en la presidència d’aquest”. I aleshores “el president interí convocarà el Parlament dintre el termini màxim de vuit dies per a l’elecció del nou president [de la Generalitat]”.

El catalanisme no inventava res. El text era una translació de l’article 74 de la Constitució de la República, aprovada el desembre de 1931, referit a la successió del president de la República —però, en cap cas, el del Consell de Ministres—. És difícil pensar que se situés Companys al capdavant de la cambra catalana per substituir Macià en cas que aquest morís. De fet, el del Tarròs no s’ho va pensar dues vegades el juny de 1933 per deixar el càrrec i exercir de ministre de Marina del govern Azaña.

De cara a la galeria es digué que el polític es devia al partit, però a ningú se li escapava la realitat. Des dels rengles més intransigents del catalanisme allò certificava el que ja se sospitava: Companys era poc nacionalista. Com podia ser, si no, que plegués del segon càrrec institucional de Catalunya per anar a Madrid? El separatisme s’esquinçava el vestit. D’acord amb un dels seus màxims detractors, Joan Solé i Pla, diputat d’ERC, “per ésser ministre, Companys botava, plorava, sospirava, amenaçava i se’n moria de ganes”.

Un complot contra Companys?

El 20 de juny de 1933 un altre factòtum d’ERC, Joan Casanovas, fins llavors vicepresident primer, va ser escollit per presidir la cambra. L’advocat del Penedès, de quaranta-tres anys, tenia una llarga trajectòria política. Mig any després de l’elecció va ocupar de manera interina la presidència de la Generalitat quan Macià va morir el dia de Nadal. Retornà al càrrec quan Companys va rellevar l’Avi.

Casanovas va afrontar tres anys de mandat poc plàcids. Amb tot, el tenorio d’Esquerra, com l’anomenaven, posava tocs d’humor a les sessions. En un debat sobre la igualtat de la dona, per exemple, va deixar anar: “La dona és l’esca del pecat!”. I quan no es presentaven prou dictàmens al ple demanava a parlamentaris agosarats, com Josep Andreu Abelló, que s’allarguessin per evitar suspendre sessions.

El 1934, Casanovas va veure com els diputats de la Lliga abandonaven el Parlament, com s’aprovava la polèmica Llei de Contractes de Conreu, que el Tribunal de Garanties Constitucionals va tombar, i com, poc després, la cambra la tornava a aprovar. El xoc de legalitats actual no és nou. Tot plegat va acabar amb els Fets d’Octubre. Casanovas fou detingut, però l’agost de 1935 va fugir a França.

Amb el triomf del Front d’Esquerres a les generals de febrer de 1936, va retornar al seu càrrec. Un parell de setmanes després del sollevament militar, Companys li va encarregar de formar govern com a conseller primer, sense deixar la presidència del Parlament, per reforçar-lo. Després d’encapçalar dos executius molt qüestionats per anarcosindicalistes i comunistes, va dimitir a finals de setembre.

Però el plat fort havia d’arribar. La matinada del 25 de novembre el seu nom va aparèixer enmig d’un complot de membres d’Estat Català que pretesament volia substituir Companys i el seu govern per considerar-lo afí als anarquistes i buscar la protecció francesa de Catalunya per fer-la sortir de la Guerra Civil. El dia 29, Casanovas va exiliar-se a França per evitar mals majors. Des de l’inici de la contesa fins aquell dia el Parlament s’havia reunit una vegada. En la seva absència, cap.

Casanovas va tornar a mitjans de juny de 1937 quan, passats els cinc anys estatutaris des de les eleccions, calia prorrogar el mandat de Companys al capdavant de la Generalitat i el de la presidència de la cambra. El de Sant Sadurní, segons comenta a QUADERN el catedràtic d’Història de la Universitat Autònoma de Barcelona, José Luís Martín Ramos, “aspirava a rellevar Companys aprofitant els problemes que tenia i els descontents amb ell que hi havia a la mateixa ERC i a fora, com el mateix Azaña”. Però això no va succeir.

Presidents sense Parlament

L’1 d’octubre de 1938 es va escollir Josep Irla per presidir el Parlament després que l’aleshores conseller de Cultura, Carles Pi Sunyer, declinés fer-ho per no obrir una crisi de govern. El periodista i historiador d’ERC, Antoni Rovira i Virgili, fou elegit vicepresident primer i l’economista Manuel Serra i Moret, del PSUC, vicepresident segon.

Irla preferia la continuació de Casanovas, però els comunistes no ho van acceptar, i sectors d’ERC tampoc. La seva biògrafa, Mercè Morales, assegura a aquest suplement que se l’escollí “pel seu perfil moderat, perquè se’l respectava per la seva trajectòria republicana i catalanista i perquè amb ell la institució quedava en mans del sector fidel a Companys i Tarradellas”.

El fet més important que va afrontar Irla en el càrrec fou l’evacuació dels diputats de Barcelona a finals de gener de 1939 en l’inici de l’èxode republicà. En creuar la frontera, la seva manca de previsió i coordinació va rebre múltiples crítiques. Poc després, arran de l’afusellament de Companys l’octubre de 1940, es va fer càrrec de manera interina, d’acord amb l’article 44, de la presidència de la Generalitat a l’exili. No ho volia, sobretot pel risc que comportava, però Tarradellas el pressionà per evitar que s’obrís el meló successori.

Pel corriment de càrrecs, Rovira i Virgili passà a president interí del Parlament. A l’exili, la cambra no es reuní, així que la presidència es cobejava només per mantenir o accedir a la de la Generalitat si Irla faltava. El cas és que Rovira va morir el desembre de 1949 i es va obrir la capsa dels trons. Serra i Moret va considerar que li pertocava la presidència interina del Parlament a l’exili. El seu biògraf, Miquel-Àngel Velasco, assegura a QUADERN que “aquesta idea es va produir per mimetisme amb el corriment de càrrecs que apareixia a l’article 44”.

Evidentment, ERC no ho va acceptar perquè, quan morís Irla, Serra i Moret podria reclamar la presidència de la Generalitat. D’altra banda, l’article no deia que un vicepresident de la cambra pogués ser-ho, ni de manera interina. “Tampoc es va reunir la diputació permanent per avalar el què deia Serra i Moret”, fa notar Velasco.

S’organitzà, així, una disputa colossal, irresolta, entre el socialista i Josep Tarradellas, secretari general d’ERC i ànima de la presidència de la Generalitat. Malgrat tot, Serra i Moret, a partir del març de 1950, va considerar-se president del Parlament i va fer alguns comunicats, sobretot quan les diades de l’Onze de Setembre, com a tal.

Mantenir com fos la continuïtat

El 1954 Irla, vell i cansat, va plegar de president interí de la Generalitat. En obrir-se el meló, el 7 d’agost es va proclamar Tarradellas com a nou president i alhora es votà a Mèxic una candidatura per als càrrecs del Parlament. Fou l’única reunió del que restava de la cambra en tot l’exili. La seva diputació permanent no es reuní més d’una desena de vegades. La presidència s’oferí a Carles Pi i Sunyer i altres diputats d’ERC. Ningú l’acceptà.

A la fi es votà el poeta Ventura Gassol, abans mà dreta de Macià i conseller de Cultura, i com a vicepresident primer el manresà també d’ERC, Francesc Farreras Duran. Passa que, de nou, la situació s’embolicà. Gassol no va voler saber res del càrrec. Això va fer que Farreras representés el Parlament en actes commemoratius.

El 15 de març del 1980, cinc dies abans de les primeres eleccions al Parlament des de la fi de la dictadura franquista, un Farreras quasi cec, a la ciutat mexicana de Cuernavaca, va dictar una carta per al futur president de la institució, del qual encara no sabia ni el nom ni l’adscripció política. Renunciava al seu càrrec i acatava una sola cambra, la que sorgís.

Qui va rebre el testimoni d’aquella continuïtat el 10 d’abril va ser el republicà Heribert Barrera —votat per CiU, ERC, PSC i UCD—, que acabà el seu discurs d’investidura amb un “Visca Catalunya lliure!”. Començava l’etapa més tranquil·la i fructífera de la història de Catalunya i d’Espanya. A l’empara de les successives victòries de Jordi Pujol, el 1984 prengué el relleu Coll i Alentorn —que es proposà ser un “fidel guardià del reglament i de l’Estatut”— i el 1988 Joaquim Xicoy, ambdós d’Unió Democràtica. El segon càrrec del país se cedia al partit menor de la coalició de CiU.

Després de dues legislatures, el desembre de 1995 hi hagué un daltabaix. Pujol va perdre la majoria i l’oposició en bloc va unir-se per votar el president del PSC, Joan Reventós. El democratacristià Joan Rigol, que comptava amb el càrrec per a ell, no volgué formar part de la mesa. Va haver d’esperar al 1999 i, després d’una legislatura, donà pas a Benach, president entre 2003 i 2010, en els anys del tripartit d’esquerres i de l’aprovació del nou Estatut d’autonomia.

Encara no mig any després de la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut va ser, de nou, una democratacristiana, Núria de Gispert, a qui se cedí el càrrec. Més enllà de les anècdotes d’alguns plens destacats o per la modernització que poguessin imprimir a la institució els set presidents de l’oasi autonòmic, ben just se’ls recorda per cap actuació en concret. “Els periodistes i ciutadans —se sincerà Xicoy— en general es queixen sempre que el Parlament és avorrit, però ho és perquè la democràcia és un sistema avorrit. La feina parlamentària és molt seriosa i, si es fa bé, resulta avorrida per força”. Això sí, com que el nacionalisme considera que a l’oest de Catalunya tot és pitjor, el polític va consolar-se assegurant que “malgrat tot, no ens podem queixar perquè són molt més avorrides les Corts de Madrid”.

El procés independentista ha tret de cop l’ensopiment del Parlament. També ha posat damunt la taula la rellevància que pot tenir la presidència i la necessitat d’escollir un perfil disposat a anar a la brega. Quan el 8 de setembre de 2017 Forcadell inicià el debat per a l’aprovació de Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, el crit de Barrera semblà un joc de nens. El president de la legislatura que ara comença sentirà tot el pes de la insuportable lleugeresa del càrrec.

El quinzè president?

D’acord amb el Parlament, amb Roger Torrent ahir es va investir el quinzè president de la cambra des de 1932. Una assumpció fruit del convencionalisme polític que obre uns quants interrogants. D’entrada, és dubtós que Manuel Serra i Moret fos president interí del Parlament. Que el seu retrat pengi a la cambra catalana és una concessió a la família socialista.

D’altra banda, Ventura Gassol fou escollit president el 7 d’agost de 1954 a Mèxic. El poeta, de manera prèvia, havia declarat que declinaria “irrevocablement aquest honor” i no va prendre possessió. Tanmateix, tampoc va fer un escrit de renúncia posterior com va dir que faria. Això va comportar que el vicepresident primer, Francesc Farreras Duran —de qui, de manera sorprenent, encara no hi ha biografia—, no sabés si actuar com a president interí del Parlament. L’assumpte cuejà molt més del que es fa creure arreu, tal com demostra la documentació, inèdita fins avui, que QUADERN aporta ara a partir de la recerca feta a l’Arxiu Nacional de Catalunya i a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià.

Segons la correspondència creuada entre Farreras i Josep Tarradellas, aquest va dirigir-se al manresà momentàniament com a president del Parlament a l’abril de 1956. A continuació, però, el tornà a anomenar “senyor”. El 24 de febrer de 1958, Tarradellas manifestava que “la teva actuació en tant que vicepresident del Parlament i en funcions de president, encara ningú sap exactament com es troba”. El 13 de març de 1958, Farreras expressava que “per mi està arxidefinida la situació del Parlament. Considero (i així consta en les actes) que Gassol és el president, que no ha pres possessió, i jo mentrestant actuo en funcions de president accidental, quan cal”.

Tarradellas se li adreçava aleshores com a vicepresident primer, fins que a partir del gener de 1959 ho va fer ja com a president. Amb tot, Farreras, el 6 de juliol de 1965, assegurava: “Jo faig cada dia menys de president, perquè ni en soc (vicepresident i gràcies) ni trobo airós ostentar-ho massa”. Tarradellas respongué que no es desanimés i que es presentés arreu com a president.

El febrer de 1971, Farreras admetia que, per bé que hi havia acords de diputats publicats a la premsa en els quals es deia que s’havia de considerar Gassol no elegit i que ell ocupés el seu lloc, “no hi ha actes oficials”. També hi afegia el parer del secretari primer del Parlament, Antoni Dot i Arxé: “Sustenta que, segons les actes, no soc altra cosa que vicepresident i té raó”. Dot defensava que, si moria Tarradellas, “l’Estatut no permet que tu, Farreras, com a vicepresident ocupessis el lloc”.

D’acord amb Marcel Mateu, professor de Dret Constitucional a la Universitat Oberta de Catalunya, “l’exili és un període d’una extraordinària anormalitat en què no té gaire sentit l’anàlisi de la correcció jurídica d’una normativa materialment inaplicable. En canvi, pren relleu l’herència de fidelitat, continuïtat i persistència de figures com Farreras i Duran”. És aquesta concepció la que explica que en l’actualitat la seva fotografia consti a la galeria de presidents del Parlament i la de Gassol, no.