Olot, d’arbres i façanes

La reforma del Firal d’Olot, nom popular del passeig de l’Escultor Miquel Blay, és ara notícia en diferents mitjans gironins. Un espai urbà de marcat caràcter en aquesta ciutat i que forma un dels tres braços que convergeixen des de tres direccions diferents en la singular placeta davant de les escales de l’església de Sant Esteve: el que ens ocupa, el carrer Sant Rafel i el de Sant Esteve. Ara està en obres i li han aixecat tots els paviments. Sense els senyals que voreres, calçades i passeig central dibuixen i accentuen la seva linealitat, queden els arbres per mostrar l’espacialitat civil d’aquest passeig. La mala notícia és que s’han arrencat els arbres de davant d’alguns edificis importants del passeig. Aquests edificis —la casa Solà-Morales, el Teatre Principal i la casa Gaietà-Vila, que tanca, presideix i articula aquest espai amb la placeta davant l’església— quedaran sense arbres al davant amb l’argument que les tres façanes es puguin veure sense obstacles.

No escric aquestes línies en defensa dels arbres com a elements naturals i vius i no em mou una defensa de caràcter purament ecològica. Escric per defensar els arbres en tant que elements urbans i urbanitzadors de primer ordre. Dibuixen i perfilen uns espais de manera similar a com ho fan les columnes d’una catedral a la nau central. És més, en alguns casos els arbres corregeixen petits defectes d’ali-neació, aportant ordre i regularitat allà on les façanes no ho han aconseguit totes soles. Aquí, al Firal, igual que succeeix a la Rambla de Barcelona o al Paseo del Prado de Madrid, els arbres tenen la seva pròpia llei i ajuden que els espais que els acullen semblin més regulars i, per tant —i això és importantíssim—, més neutres i cívics i, si m’apuren, els diria que democràtics. Aquesta qüestió és cabdal, ja que, al contrari, els arguments per reurbanitzar aquest tipus d’espai i prendre aquesta mena de decisions semblen estar basats exclusivament en fets singulars, emblemàtics i especials, i no pas quotidians.

Pel que es pot llegir a la premsa, es pretén que aquest espai “estigui preparat per fer-hi concerts, concursos d’escacs, passejades de gegants i les altres activitats que s’hi solen fer cada any”. Tots ells esdeveniments sens dubte importants, però al costat dels fets ordinaris, com ara el mercat dels dilluns que ocupa l’esmentat Firal (i que, per cert, no s’esmenta), tenen al meu entendre una feble consistència argumental.

Segons Vitruvi, al seu tractat De Architectura, aquesta descansa sobre tres principis bàsics: venustas, firmitas i utilitas (bellesa, fermesa i utilitat), i jo hi afegiria el de civitas. Aquest principi és el que hauria de servir per posar l’arquitectura al seu lloc, i aquest lloc, a les nostres ciutats, és el fons de l’escenari, i no pot ser el protagonista. Si alguns edificis, com ara els tres que es volen significar, van ser dissenyats pels seus autors de manera esplèndida i fora del comú, estic segur que ho van ser per servir d’exemple a altres que vindrien més tard. A més, aquests edificis eren fets amb generositat, i si es fa així no és per reclamar un protagonisme com el que ara se’ls vol donar.

Poder veure algunes façanes sense arbres al davant és una decisió que contribueix a museïtzar la ciutat i en certa mesura a robar-la als seus ciutadans per convertir-la en una capritxosa atracció més, que li lleva el component civil, quotidià i ordinari que tenen els llocs on vivim. La ciutat està feta de moltes coses, algunes de gran qualitat i d’altres amb poca o gens, però és el resultat de conjunt el que importa, i els arbres ajuden a fer conjunt. La simplificació que suposa en matèria urbana treure arbres per poder veure unes poques façanes representa suprimir la complexitat del fet urbà que és el resultat de la col·laboració entre edificis diversos. La qualitat dels espais urbans d’Olot és superior a la mitjana de moltes de les nostres ciutats. Per què espatllar-la?