Tabàrnia com a nou subjecte polític

Poc abans de les anteriors eleccions autonòmiques, el setembre del 2015, vaig assistir a un d’aquests “esmorzars informatius”, oferts principalment a mitjans de comunicació i sectors socials influents, en els quals els candidats de les diverses forces polítiques solen presentar el seu programa per exposar-se a continuació a les preguntes dels assistents. En aquella ocasió el protagonista era Lluís Rabell, cap de llista llavors de la candidatura de Catalunya Sí que es Pot, que en la seva intervenció va plantejar les conegudes tesis de la seva formació segons les quals Catalunya és un subjecte polític i, com a tal, té el dret a decidir sobre el seu futur, dret del qual es desprenia que l’única manera de resoldre el famós problema de l’encaix a Espanya passa per la convocatòria d’un referèndum vinculant d’autodeterminació.

En arribar al torn de preguntes, l’hi vaig formular una per escrit, com era preceptiu. Li plantejava, simplement, que, fins i tot acceptant de manera provisional i per raons metodològiques que Catalunya fos un subjecte polític, i assumides les conseqüències que Rabell extreia d’aquest suposat fet, la següent qüestió a determinar de manera ineludible era la de quants subjectes polítics entenia ell que existeixen a Espanya. Tants com comunitats autònomes? O la relació s’ha de fer amb altres criteris? La resposta del convidat haig de reconèixer que va ser clara, tot i que no per això clarificadora: “Tants com ho reclamin”.

Com que el format de l’esdeveniment no incloïa el dret de rèplica, em vaig haver de quedar amb les ganes de repreguntar-li si disposava d’algun criteri complementari per diferenciar entre el primer “Visca Cartagena!” que a qualsevol se li pogués passar pel cap i les reivindicacions d’aquesta condició de subjecte més sòlides tant des del punt de vista històric com social i polític. Però, així com les onades acaben tornant a la platja els cossos engolits pel mar en el passat, el temps també ha portat de nou a la riba del present la qüestió que Rabell resolia fa una mica més de dos anys de manera tan poc satisfactòria. Perquè, en el fons, potser el més important del debat obert per la proposta de constitució d’una comunitat autònoma diferenciada de la resta de Catalunya anomenada Tabàrnia és precisament que planteja sota una altra llum la discussió sobre què hem d’entendre per subjecte polític, deixant en evidència les inconsistències de la manera en què l’independentisme i fins i tot el sobiranisme no expressament independentista han abordat aquesta discussió.

No em referiré amb detall als contraarguments que l’independentisme ha començat a utilitzar per rebutjar fins i tot la possibilitat que es pugui discutir la qüestió tabarnina, entre altres raons perquè ja hi ha hagut qui, com Trias de Bes, ha destacat que aquests contraarguments són rigorosament aplicables al seu torn a l’independentisme. M’importa destacar un detall sens dubte menor, però que sembla que està funcionant com una autèntica broma pesada que el destí ha decidit fer a l’independentisme.

Perquè passaria, en el cas que la proposta de la nova comunitat autònoma prosperés, que el seu hipotètic èxit es deuria en gran mesura a un discurs que li haurien elaborat els seus adversaris més recalcitrants. Totes les presumptes obvietats que aquests han estat utilitzant profusament per intentar legitimar el seu propòsit secessionista (ja sabeu: volem votar, tenim dret a decidir el nostre futur, això va de democràcia, la legalitat no pot estar per sobre de la voluntat popular, etc.), fins a aconseguir crear en l’opinió pública catalana una disposició força generalitzada sobre els assumptes relacionats amb el territori i la identitat, ara operen a favor de la proposta de Tabàrnia.

Ignoro el futur que li espera, tot i que he de dir que no m’agradaria que es materialitzés, entre altres coses perquè estaria certificant el rotund fracàs de la societat catalana per articular un projecte polític de convivència en el qual cabessin tots els seus ciutadans. Però si prosperés seria molt probablement perquè els seus partidaris haurien actuat com a avesats judokes capaços de revertir en profit propi l’impuls de l’adversari. O, amb altres paraules, que l’eficàcia del relat independentista, consagrat com a hegemònic durant els anys del procés, hauria acabat, en una d’aquestes paradoxes que de tant en tant té la història, per jugar-li a aquest mateix independentisme la pitjor de les males passades.

Manuel Cruz és catedràtic de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona i portaveu del PSOE en la Comissió d’Educació del Congrés dels Diputats