Frivolitat

Almenys dues vegades, al llarg del segle XX, va semblar que la sort estava ja decidida: tant a principis dels anys trenta com a finals dels anys seixanta, va fer l’efecte que es vivien dues èpoques d’esperança per a la literatura, com si fos possible deixar enrere la supervivència, més enllà del seu àmbit cronològic, d’unes formes expressives avalades pels costums i els gustos de la burgesia nascuda al segle XIX. Que l’avantguarda del període d’entreguerres va ser tan sols un miratge és un fet que ja es va encarregar d’explicar Octavio Paz. I que el 1969 un escriptor com Samuel Beckett obtingués el premi Nobel podia semblar un fet natural, la conseqüència lògica que derivava de l’aparició sistemàtica dels títols més representatius del nouveau roman, l’última manifestació de l’avantguarda clàssica, com si s’acceptés la certesa que només es podia escriure tenint en compte l’existència de les lliçons de James Joyce i dels altres exemples de la modernitat. Que quinze anys després, però, la concessió del Nobel a Claude Simon, un autor d’unes condicions i característiques semblants a les de Beckett, estigués envoltada de polèmiques i reaccions contràries, evidenciava tan sols el que era ja un canvi d’actitud generalitzat, que en la reactualització, en nom de la modernitat, de la manera de fer més característica del segle anterior, hi havia només una estratègia d’oposició frontal als guanys de l’avantguarda.

Els detractors de Simon deien que la seva prosa sumptuosa i acaparadora era el resultat d’haver paït malament les lliçons de William Faulkner, se li va retreure que escrivís frases de més de mil paraules —o que prescindís massa sovint de la puntuació—, i que el seu afany descriptiu estigués renyit amb el moviment de la vida: que la trama li importés molt poc i que optés sempre per la simultaneïtat compositiva no acabava de satisfer els lectors que necessitaven saber a quina hora sortien els protagonistes de casa seva. Els partidaris de Simon, però, els entusiastes de La ruta de Flandes, que no té res a veure amb les peripècies de cap pròfug, els fanàtics de Le Palace, de L’herba, de Les Geòrgiques —segurament una de les novel·les essencials del tombant del segle passat—, no es cansen d’assaborir el seu afany de bellesa verbal —Simon sap pintar amb paraules—, les ratxes tumultuoses d’esplendor sensorial, el seu instint estilístic, la passió moral i el seu combat per atrapar, i immobilitzar, els meandres de la memòria.

Ara, a França, dos escriptors que admiren Simon van voler comprovar quin és l’estat de la indústria dels llibres, i van enviar anònimament cinquanta pàgines de Le Palace a dinou editorials: n’hi va haver set que no van respondre, i les altres dotze van rebutjar-les. Això té un nom.