Un altre llibre de les meravelles

Amb Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents, el lector té a les mans un aiguabarreig d’aforismes, una novel·la d’idees, una història abreujada de la literatura universal, un petit tractat de mitologia, quatre apunts sobre ciència, un aplec de microcontes i unes memòries d’infantesa esculpides per l’art de l’autoficció. Obra del filòleg i mestre de secundària Josep Lluís Badal (Ripollet, 1966), de la mà de l’editorial Rata, és un dels millors llibres de l’any 2017.

Poeta, editor, crític, autor de contes i de novel·les per a totes les edats, Badal és un escriptor titllat d’hermètic. L’adjectiu el sol fer servir la ganduleria oficial, quan no sap què dir. Sigueu grans o petits, agafeu Els llibres d’A (La Galera, 2014): assistireu al mestratge d’un obsedit amb les històries. No és casualitat que Badal també hagi exercit de contaire, d’allò que els babinga de l’Àfrica anomenaven diversificadors, és a dir, aquells qui sabien enriquir i bifurcar les contalles.

El llibre funciona com un sistema biòtic. Si n’extirpéssim una part —una funció—, la maquinària s’aturaria, com en qualsevol cos viu. Els records d’infantesa, en un Ripollet brutal i epidèrmic, les lectures comparades de l’autor, les sentències i les reflexions sobre el mal, sobre la primera ensopegada al paradís primigeni, i les tragèdies amputades del contínuum universal, tot plegat es conjura en remolí, al voltant d’una entitat que no deixa de ser una paradoxa, la presència del buit. Paper pessimista i lluminós, gira i gira, amb l’univers.

Enllà de la ironia del títol, Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents para un mirall davant l’existència i mira de traduir-la al joc de la paraula, tan enganyós, i tanmateix necessari, si un es vol explicar. Badal és un panteista que creu, perquè sent. És un religiós primitiu, en el sentit que inventa de bell nou els mots i els fa servir per relligar el que per mandra semblava aïllat. Així ho han fet totes les religions. Cada individu, els arbres i els núvols, tirans i oprimits, minerals i tords, els conjunt és harmònic i terrorífic —necessitem els relligadors per entendre-ho—. Diu, “els déus existeixen perquè els homes es moren”. Només li retrauríem l’ús ordinal que fa dels adjectius, del tipus “la breu òrbita, el curt salt”.

La intenció que regeix el llibre és pròpia d’un poeta. Vol fondre’s i desaparèixer en l’U, “no és més important l’existència d’un individu humà que la d’una bleda”. Però és conscient que això no té cap sentit, des del moment que emparaula el temps, la vida i la mort. Badal sap que “la literatura no s’autoanomena literatura” i, per tant, en practica una d’alt voltatge.