Imatges postmodernes

En l’art, les marees solen ser molt llargues, algunes duren dècades, com la que va arribar des de terres alemanyes de la mà de Bernd i Hilla Becher i la seva reeixida escola dels Ruff, Struth, Gursky i Höfer, amb les seves “tipologies” en blanc i negre obstinades a l’estetització i la descontextualització de l’objecte/edifici dins de la imatge fotogràfica. Aquella plenamar de Nova Objectivitat va provocar un reflux conceptual tremendament influent en la creació artística posterior, sobretot en les acadèmies de les dues costes nord-americanes, on els artistes ja usaven el mitjà fotogràfic com un palimpsest de representacions trobades o apropiades que transgredien els conceptes d’autoria i originalitat, tan cars per a l’estètica moderna. Segons el teòric Douglas Crimp, autor de l’influent assaig Sobre les ruïnes del museu (1980), “sota de cada imatge sempre hi havia una altra imatge”. La fotografia, que no tenia un mitjà específic, aconseguia per fi ser “transparent, com un feix de llum, i tan feble com una calcomania que es dissol en l’aigua”. Havia nascut la imatge postmoderna.

El desafiament de la postmodernitat crítica va ser summament radical, fins i tot va arribar a posar en dubte l’originalitat dels autors als quals es copiava, que havien de remuntar l’origen de les seves imatges als anònims escultors antics que, al seu torn, traficaven amb còpies, o fotògrafs que empraven versions d’aquestes imatges per abocar-les a les notícies, la publicitat o la indústria discogràfica. La majoria d’aquells artistes treballaven en sèries, ja que només una estructura serial podia produir el joc de repeticions i diferències que perseguien o explorar l’ambigüitat del significant fotogràfic, tot trencant les jerarquies de la realitat i la representació, autor i espectador.

A la galeria Àngels Barcelona, l’exposició de l’artista francesa Suzanne Lafont (Nimes, 1949) té l’estranya consistència d’aquestes fantasmagories i és un desafiament a les pretensions de veritat de la imatge generada per la fotografia. De manera diferent, a les sales de Fotocolectania la fotografia s’exhibeix com un recurs per a la distribució massiva de la música en un objecte múltiple, de producció barata, i en molts casos es presenta en oberta contradicció amb la imatge de partida emprada, que paradoxalment reté intacta la seva aura.

Sèries és la primera individual a Barcelona de Lafont, filòsofa i artista clau del conceptual europeu. Agrupa dos treballs que tenen l’apropiacionisme com a estratègia; en la instal·lació Situation Comedy (2010), l’artista pren com a punt de partida l’obra Manipulating the Self: A Borderline Case (La manipulació del jo: un cas extrem), un treball de mail art que el 1971 va signar el col·lectiu d’artistes canadenc General Idea i que reunia 115 fotografies de persones que s’havien autoretratat a partir de les instruccions següents: “La mà és un mirall de la ment: emboliqui el braç sobre el seu cap, col·locant el colze cap enrere i agafant-se la barbeta amb la mà”. El resultat es va publicar en un llibre en blanc i negre que contenia aquelles imatges-situació acompanyades majoritàriament per les inicials de les persones que complien les instruccions. A partir d’aquest projecte original, Lafont recrea les mateixes accions amb els seus propis alumnes i els retrata sobre fons de diferents graus de color com si fossin part d’un panell de Pantone en què cada element pot ser alterat com en un joc de taula. Una altra sèrie fotogràfica, Index (1987-2015), és un banc d’imatges projectades sobre una paret que representen diferents objectes i escenes quotidianes a les quals s’associen paraules en francès i anglès ordenades de manera alfabètica i arbitrària, com un diccionari juganer.

La segona proposta, Total Records, exhibeix el resultat de la fructífera relació entre la fotografia i la música a través de 250 portades mítiques que van des de creacions originals a (re)apropiacions iconoclastes de models clàssics: Avedon per a Vicente Escudero, Helmut Newton per a la banda INXS, Herb Ritts i Annie Leibovitz per a Madonna i Cindy Lauper, Jeff Wall per a Iggy Pop o William Klein per a Serge Gainsboroug. La història de l’art és aquí una calc