Irresponsable i frívol Puigdemont

L’independentisme té dret a fer govern. Les tres formacions que van votar en favor de la república catalana el 27-D tenen els diputats per governar i no hi ha cap altra bloc de partits que tingui prou diputats per oposar-s’hi. JxC, ERC i CUP tenen doncs tot el dret a investir un president del seu gust i després la obligació de governar, amb una única i molt important limitació: han de respectar el marc legal estatutari i constitucional que els ha portat a presentar-se a les urnes i a obtenir el mandat de gestió dels seus electors.

No hi ha mandat en canvi per proclamar cap república ni per restituir al president destituït Puigdemont a la presidència. El fet de que aquestes tres forces ho hagin posat en el seu programa electoral i que aquest programa hagi obtingut els vots suficients per tenir la majoria absoluta de diputats no constitueix cap mena de plebiscit ni per la república ni per Puigdemont. Si es compten els vots, com l’independentisme ha intentat en altres ocasions, en tenen més els qui no van votar ni per la república ni per Puigdemont. Fins a tal punt que Ciutadans, la primera força política, és la més radicalment contraria a ambdues coses.

L’independentisme té doncs els diputats per fer govern i per fer-ho cal que es presenti al parlament un candidat disposat a presidir-lo. Puigdemont va fugir i va deixar a l’estacada a la seva gent, al vicepresident Junqueras i a bona part del PDCat, i ara pretén que una votació tan complexa com la del 21-D es converteixi en el mandat per recuperar el despatx que va abandonar abans de que ningú emetés cap ordre d’arrest contra ell.

El president destituït és un cas ben característic de la irresponsabilitat i la frivolitat de la qual han fet gala una bona part dels dirigents independentistes. Vol repicar i anar a la processó, o com diuen els francesos, vol la mantega i els diners de la mantega. Pocs polítics han aconseguit arribar tan lluny en la seva inconseqüència. Ara mateix, un polític coherent, en lloc de seguir emetent missatges des de Brusel.les, hagués ja tornat a Barcelona i s’hagués preparat a enfrontar amb totes les conseqüències les seves responsabilitats davant de la justícia. Des de la nova situació hagués tingut molta més autoritat per demanar el vot d’investidura a la presidència de la que té ara, quan no se sap on comença la seva defensa jurídica i on acaben la seva proposta política, o la seva rivalitat i el seu joc brut amb un Junqueras que, per contrast, s’està convertint en exemple de coherència i de dignitat.

Carles Puigdemont, al contrari del que ell predica, és l’autèntic president de l’article 155. L’aplicació d’aquest article de la Constitució, que ell va provocar, és el que li ha donat una nova vida política, després d’haver fallat estrepitosament a tothom, als qui volien que convoqués eleccions i als qui volien que s’hagués comportat com una persona decent i moral després de protagonitzar un fet tan greu com proclamar la república per a continuació abandonar el Palau i el Govern. La seva astúcia rocambolesca no deixa de ser una mascarada per fugir de les acusacions de traïció i de covardia.

El president fugit és ara un llast i una vergonya pels catalans, independentistes inclosos. La seva persistent i oportunista tossuderia només pot portar a la paràlisi política i a la continuació de la ruïna econòmica iniciada aquesta tardor, després de les nefastes jornades parlamentàries del 6 i 7 de setembre. La restitució absurda que demana en el càrrec que va abandonar amb nocturnitat i alevosia és el pitjor servei que pot fer a Catalunya, perquè comportaria el manteniment del 155 i impedeix per tant la plena recuperació de l’autonomia. El mandat en forma de comminació per restituir-lo a la presidència és tan inexistent com el de les eleccions suposadament plebiscitàries del 27-S de 2015 i després del fals plebiscit de l’1-O respecte a la declaració unilateral d’independència que es va fer el 27-O.

La proposta de Puigdemont és seguir en l’agonia inacabable del procés prorrogat infinitament en nom d’un projecte que ja no té ni rumb ni fesomia i viu només de la seva oposició cada cop més irracional al sistema constitucional espanyol i al Govern de Rajoy. El millor que podria fer Puigdemont és deixar de martiritzar als catalans amb els seves ocurrències i propostes ridícules de repúbliques virtuals governades des de les xarxes, que contribueixen al desprestigi de Catalunya i de les seves institucions, i en res fan avançar, al contrari, la causa que diu defensar.