El polímata Puig i Cadafalch

A un individu amb una saviesa que abraça coneixements de camps diversos, tant científics com humanístics, se li aplica el qualificatiu de polímata. La majoria dels filòsofs de l’antiguitat ho van ser. També personatges del Renaixement com Leonardo da Vinci i, en èpoques més recents, Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), autor d’un bon nombre d’edificis famosos, però també arqueòleg que va impulsar les excavacions de jaciments com Empúries a partir del 1908, historiador que “va descobrir” el romànic català i polític destacat. Aquest any, al final del 150è aniversari del seu naixement i del centenari del seu nomenament com a president de la Mancomunitat, la primera forma d’autogovern català del segle XX, el Museu d’Història de Catalunya i l’Arxiu Nacional de Catalunya han inaugurat a la seu del primer l’exposició Puig i Cadafalch. Arquitecte de Catalunya (fins al 15 d’abril) que fa referència a la faceta per la qual és més conegut però també a la seva obstinació per construir un país modern equiparable a altres nacions del moment.

En la història d’aquest polímata hi ha un abans i un després del 2006. Va ser aquest any que es va localitzar part del seu arxiu personal i polític darrere d’una paret al seu habitatge del carrer Provença. La troballa permet ressituar el personatge i donar-li una dimensió més gran que la que tenia fins ara com a arquitecte d’edificis modernistes. La mostra, comissariada per la professora Mireia Freixa i l’arquitecte Eduard Riu, esbossa una espècie de perfil biogràfic global del personatge a partir de tota aquesta documentació, que arrenca amb les primeres obres realitzades al seu Mataró natal, que tenen molt a veure amb la idea de modernitat, ja que va ser el creador del clavegueram modern de la capital del Maresme. Allà hi va aixecar alguns dels edificis més destacats de la ciutat com la casa Coll i Regàs, una espècie de germana petita de la casa Amatller que poc després construiria al cèntric i burgès passeig de Gràcia barceloní.

L’exposició, sòbria en museografia, potser per la falta de recursos econòmics (110.000 euros) segons els comissaris, està plantejada com un despatx d’arquitectura on es repassen els principals projectes, a partir dels dibuixos de l’autor, de les imatges d’època i les actuals. En aquestes s’hi poden veure molts projectes realitzats com la casa Serra, la casa Tarrades o de les Punxes, el Palau del Baró de Quadres, la casa i la fàbrica Casaramona, la casa Macaya, la casa Guarro, la casa Martí (seu dels Quatre Gats) i la casa Rosa Alemany. D’altres, com la casa Trinxet, van acabar fruit de l’especulació urbanística del desenvolupisme. El seu enderrocament va ser, curiosament, el començament de la revitalització d’aquest arquitecte que durant dècades va restar en l’oblit. També s’expliquen projectes no realitzats, com un gran temple d’acer i llum a Buenos Aires o un projecte per al tribunal internacional de l’Haia que no es va imposar en el concurs europeu convocat.

La mostra, destaquen els comissaris, permet trencar amb molts tòpics sobre ell, com que era un “neomedievalista que recuperava el gòtic nacional. No és cert. Era un autor eclèctic que utilitza molts elements nòrdics o italians”.

L’exposició permet veure com la seva obra va continuar durant el Noucentisme i va participar de manera activa en la modernització de Barcelona, monumentalitzant-la amb obres com la plaça de Catalunya, “el 70% de la plaça actual és Puig i Cadafalch”, subratlla Freixas; o l’avinguda Maria Cristina per a l’Exposició Internacional del 1917, que després es va anar transformant fins a la del 1929, malgrat que ell ja estava fora del projecte després de ser destituït per la dictadura de Primo de Rivera.

Al costat de l’apartat on es pot veure la seva participació en projectes com l’excavació d’Empúries, que mostra un crater grec que apareix dibuixat en el quadern de camp del director dels treballs Emili Gandia o el quadern utilitzat durant l’expedició per redescobrir el romànic del Pirineu el 1907, s’exposa una de les joies de la mostra com és el seu despatx original: una enorme taula de treball on hi ha els seus compassos, esquadres i cartabons, a més dels plànols originals de molts dels seus projectes. Aquests treballs coincideixen amb el moment en què Puig és elegit el 1917 president de la Mancomunitat, amb la qual cosa substitueix Prat de la Riba i inicia una modernització de Catalunya a partir de la renovació de les infraestructures viàries i culturals, educatives i sanitàries.

“Senyor Puig i Cadalamierda”

Abans de l’aparició dels missatges enverinats que recorren la xarxa circulaven anònims amenaçadors escrits a mà i enviats en sobre amb segell i tot. Puig i Cadafalch en va rebre, com a president de la Mancomunitat, uns quants, tant dels sindicats com de l’anticatalanisme. “Senyor Puig i Cadalamierda. Està condemnat a mort. El dia 17 de maig aniversari de S. M. morirà enverinat. La Mà Negra” es pot llegir en un d’aquests. En un altre, li asseguraven que l’havien seguit pel carrer, “sort que algun sant el protegia”, i en un tercer dirigit a “Puig i Cagafals” escriuen: “Vosaltres, els regionalistes de la Lliga, sou una colla de sonats, que aneu cap a Sant Boi, hi falta gent”. Puig que ho guardava absolutament tot, “tenia síndrome de Diògenes”, segons els comissaris, també va conservar la resta de la seva vida tots aquests anònims.