Els pactes per al 2018

En situacions enrevessades com el probable escenari postelectoral a Catalunya caldrà assumir que hom no fa els pactes que vol sinó els que pot. Si manquen majories absolutes o suficients, es pacta amb el que hi ha. És un dels preus que cal pagar quan una societat s'allunya de les lleres consensuals. Per a la Catalunya de l'any 2018 un govern autonòmic de coalició té menys probabilitats que un pacte postelectoral en el qual s'aconsegueixi teixir una xarxa de mínims per conjuminar grups d'allò més divers, disposats a cedir en alguna cosa per pactar un panorama polític de conflictes més tancats. Si no s'opta per l'absolutisme, serà necessari reequilibrar el sistema indispensable per a la convivència de minories i majories, al contrari del que va passar en les jornades que van desembocar en una declaració d'independència la durada de la qual va ser la d'un sospir.

És aquests casos, encara que el nacionalisme victimista tendeixi a negar-los, cal tenir en compte quins són els marges competencials d'una comunitat autònoma la norma estatutària de la qual emana, en aquest cas, de la Constitució del 1978, article 155 inclòs. En fi, que no es compari la hipotètica circumstància postelectoral de Catalunya a les dificultats que té Angela Merkel per trenar el seu govern de coalició. Operar en un marc amb sentit de la proporció és la política del que és raonable; pretendre seguir amb la ficció d'un Estat independent d'avui per a demà és una irracionalitat que danyaria encara més la divisió social, retrauria l'estabilitat jurídica i el creixement econòmic. Amb tants factors excepcionals en joc, com un expresident fugitiu en pugna amb un Oriol Junqueras empresonat, la responsabilitat és encara més gran. Feta la divisió en blocs més o menys solidificats, tret que la carrera electoral introdueixi variables, la política d'acordar el desacord sembla un bé remot.

Essent els dos blocs polítics els que són, la naturalesa dels pactes electorals haurà de renunciar al maximalisme si es tracta de governar i no d'expandir ruptures. Es pot posar en dubte que les divergències en la vida política d'hostilitat i exclusió tinguin la seva correspondència real en les divergències de la societat. És la política, de molt baixa qualitat, la que més ha generat la percepció d'una societat dividida i ha incentivat l'expressió de confrontacions. En realitat, se suposa que les urnes de l'1 d'octubre pretenen aclarir les coses, com requereix la societat catalana, però les enterboleixen components tan estrambòtics com la personalitat de Carles Puigdemont, que ahir donava lliçons d'europeisme a l’Espanya negra i avui atribueix a la Unió Europea la condonació del feixisme que governa a Espanya.

Possiblement s'obri una etapa de geometria variable en la qual, amb transaccions constants en l'hemicicle del parc de la Ciutadella, sigui possible suplir l'absència de govern ple. De fet, la Catalunya autonòmica fa sis anys que està desgovernada, amb una administració pública paralitzada, i ara sota la tutela de l'article 155. Segons veiem a les enquestes, les homogeneïtats per constituir govern de normalitat no existeixen a Catalunya o no hi ha liderats polítics que desitgin donar-hi cos. Topem així amb els legítims interessos dels partits, per a insatisfacció del ciutadà que instintivament no comprèn que la política li compliqui la vida, ja de per si mateix difícil i agitada. És com si els polítics catalans, uns més i uns altres menys, no concebessin un matí en el qual hi hagi normes estables per a —com deia Giovanni Sartori— “decidir com decidir”. Això dona una idea de la dislocació que ha provocat la idea inconcreta de la secessió sense via legal ni suport social suficient. Donar per confirmat un procés les conseqüències del qual —des de la marxa d'empreses al rebuig de les institucions europees— es van negar a priori o es van camuflar porta a invocar la responsabilitat política i moral d'exposar a la ciutadania un control d'aquestes conseqüències. No fer-ho ha portat Catalunya a un atzucac construït amb materials d'enderrocament. Com en les travesses, de punta a punta de Catalunya es fan apostes, es divaga sobre nous escenaris o s'expressen desitjos impossibles: la pregunta és si ara mateix existeix en la societat catalana l'acord mínim per confiar en un bé comú. Per al 2018, aquesta podria ser la millor finalitat d'uns pactes postelectorals malgrat un clima d'opinió saturat de contradiccions i mites.

Valentí Puig és escriptor.