Trump sembra la discòrdia en reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel

El vent de la ira torna a amenaçar el Pròxim Orient. En un gest tan simbòlic com demolidor, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha reconegut avui la mil·lenària Jerusalem com a capital d’Israel i ordenat un pla per traslladar aquí la seva ambaixada. Tot i que la mudança trigarà anys i pot ser que no es materialitzi mai, l’altisonant proclamació trenca amb dècades de política exterior nord-americana i obre un cicle ombrívol per a les agòniques negociacions de pau entre israelians i palestins. “És el cor de les democràcies amb més èxit del món, un lloc on jueus, musulmans i cristians poden viure segons les seves creences”, va afirmar des de la Casa Blanca.

Trump ha tornat a actuar d’esquena al món. Excepte Rússia, que ja va acceptar a principis d’anys la capitalitat de Jerusalem, Europa, la Xina, les grans potències musulmanes i fins i tot el Papa han alertat del volcà que està a punt d’entrar en erupció. “Faig una forta crida perquè tothom respecti l’statu quo de la ciutat, de conformitat amb les resolucions pertinents de l’ONU”, ha dit Francesc. “Això és un disbarat de dimensions històriques que amenaça tota la regió”, ha sentenciat l’exdirector de la CIA John Brennan (2013-2017).

Davant la tempesta que s’acosta, Trump s’ha refugiat en el fet que es tracta del mer “reconeixement d’una realitat històrica”, en l’acceptació d’un fet consolidat tant pel passat com pel present. “Israel és una nació sobirana i Jerusalem és la seu del seu Govern, Parlament i Cort Suprema. Estem acceptant el que és obvi”, va dir el president. “Durant anys, hem mantingut l’ambigüitat per facilitar el procés de pau, però és clar que la localització física de l’ambaixada no és matèria d’un acord i en tot cas no canvia res en la nostra política a la zona”, ha detallat un portaveu de la Casa Blanca.

Pocs experts ho creuen. El reconeixement arriba a la medul·la de les relacions palestinoisraelianes. Jerusalem no és només una ciutat o una capital. És un símbol. Un lloc trencat per la història, dividit per segles de lluites i ocupacions fins a formar un trencaclosques que no ha pogut resoldre ningú. Reclamada per israelians i palestins, la comunitat internacional havia esquivat el dilema edificant les ambaixades a Tel-Aviv i donant a aquesta terra mil·lenària un estatut més propi dels llimbs que d’una nació desenvolupada.

La decisió de Trump acaba amb aquesta distància i toca carn viva. Amb una bufetada imposa un nou equilibri de forces. El tauler proisraelià guanya fitxa i els palestins retrocedeixen. Per esmorteir la reacció, els EUA han insistit que el desplaçament de l’ambaixada de Tel-Aviv a Jerusalem requerirà anys. Ha al·legat tot tipus de motius de seguretat, burocràtics i constructius, fins i tot ha tornat a signar l’ajornament que exigeix el Congrés per mantenir la legació actual, però tot això no ha pogut ocultar que en aquesta jugada hi ha hagut un guanyador: Israel i els seus falcons a la Casa Blanca. Entre ells, el mateix president.

La declaració de Jerusalem és una promesa electoral del republicà. No la va poder dur a terme el maig, quan complia el termini de la pròrroga anterior, però aquesta vegada no ha deixat passar l’ocasió. Malgrat que la mudança trigarà i potser, igual que tantes coses al Pròxim Orient, mai es farà realitat, ha aprofitat per mostrar-se davant els seus finançadors electorals i votants, sobretot jueus i evangelistes, com l’home que té paraula. Davant els seus, ha reafirmat el seu caràcter de polític sense lligams i gairebé marginal, capaç de trencar els tabús del passat i traçar una estructura de relacions internacionals fidel exclusivament al que ell considera els interessos dels Estats Units. Les conseqüències, com ja va passar amb la sortida del pacte contra el canvi climàtic, no importen gaire. “Poden tractar de limitar els danys tant com vulguin, però no podran perquè Jerusalem és un punt massa calent”, ha declarat l’antic enviat especial a les negociacions Martin S. Indyk.

Per als palestins el missatge és devastador. Amb un procés pau depauperat, Washington no ha escoltat les grans potències europees i musulmanes, i ha assenyalat una vegada més la seva llunyania dels compromisos històrics. La interpretació és clara. En aquest nou període, tot és mutable i ni tan sols la solució dels dos Estats és segura. “Un o dos, acceptaré el que acordin”, va afirmar el president en la visita de febrer a Washington del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu.

Però posar els palestins de cara a la paret, encara que només sigui en el terreny simbòlic, no deixa de ser una aposta arriscada. Una estratègia que al Pròxim Orient, on els problemes es mesuren per segles i no per anys, pot fallar. O el que és pitjor, reactivar l’espiral de violència. La flama eterna.