‘Mansplaining’ o fer l’escurçó

No m’havia passat mai que m’interpel·lessin públicament per a un repte lingüístic, però va passar fa unes setmanes, a través d’un article de Jaume Claret a Ara Llegim sobre l’obra de Mary Beard. Val a dir que no és l’article de Claret ni tampoc aquest un joc entre dos que es coneixen i que es deixen missatges a través de textos públics (cosa que passa sovint, ja és un hàbit això de citar els amics), sinó un simpàtic spin-off d’un article precedent d’aquesta secció, ‘Manspreading’ o l’home escamarlà, que Claret sembla celebrar. Almenys que això compensi la furibúndia del benvolgut Francesc Serés, no precisament conforme amb la meva proposta crustàcia de l’equivalent de manspreading.

Em demana Claret que m’empesqui un equivalent per a un altre terme sovintejat en la literatura feminista per al·ludir a aquelles petites mostres de masclisme que tots tenim o que podem identificar en algun dels nostres congèneres. És el mansplaining, neologisme afortunat a partir de la fusió dels termes man i explaining que designa aquella digressió inoportuna (però oportunista) que fan molts homes davant la presència d’una dona, tot suposant que ella tindrà dificultats per entendre’l i d’aquí que allargui l’explicació. És l’home que necessita explicar-se tot i que, ben sovint, la dona estigui més al cas del tema tractat, en una mescla d’ostentació, superioritat i sovint d’un intent de seducció mal entesa. O bé és l’home que li presta un socors que ella no ha demanat i es postula a interrompre-la. En una reunió, per exemple, ella té la paraula i exposa unes dades, una opinió, uns fets dels quals és coneixedora, i ell de seguida s’apressa a allargar l’explicació, com si en sabés més, en un combinat d’oportunisme per atraure l’atenció, condescendència en veure’s apel·lat a ampliar l’explicació d’ella amb els seus coneixements, i un paternalisme disfressat d’empatia. No es tracta, així, de l’expressió d’una crítica en públic, ni d’un menyspreu declarat cap a la dona, sinó de l’exhibició d’una certa capacitat d’empara perquè ella, és clar, tota sola no se’n sortirà.

Ja ha aparegut alguna proposta d’equivalència del mansplaining, com ara en castellà un machoexplicación basat en una formació equivalent a l’anglesa i que la Fundéu (una mena de Real Academia de guàrdia) ja ha donat per bona. Però en català la cosa no ha acabat de rutllar, perquè la institució que se n’hauria d’ocupar, el Termcat, ha llançat pilotes fora, com ha fet altres vegades, i ha preferit transformar la definició del terme en terme (sembla un joc de paraules). Ja ens ho va fer amb post-it (hauríem pogut incorporar el mateix post-it o bé fer pòstit, o fins i tot, com diuen alguns, pòsit), normalitzat com a nota adhesiva, i ara, per a mansplaining, ens proposen un sintagma extenuant com explicació masculina condescendent. Termcat, feu trampa, això no és un terme, sinó una definició.

El camí que ens marquen la llengua anglesa i la proposta castellana, tot buscant una formulació equivalent, podria portar-nos a un mascleexplicar clarament entenedor, però molt poc col·loquial i de funcionalitat dubtosa. Un mascleenrotllar-se també aniria per aquí, però compartiria problemes amb la forma anterior. Soc molt més partidari d’agusar l’enginy i buscar-hi alternatives, per exemple creant fraseologia a partir d’elements coneguts i propis de la llengua. I així com per a manspreading proposàvem l’expressió fer l’escamarlà pel símil del crustaci amb unes cames obertes, hi ha un altre membre del regne animal que ens podria socórrer en aquest cas: l’escurçó. Procedent en origen d’un curtus llatí (és a dir, “curt”, un significat que per si sol ja dona molt de joc), fer l’escurçó recull el punt malèvol suficient de l’home que pretén embolcallar la dona amb el seu discurs, buscant un constrenyiment verbal a manca del constrenyiment físic de la serp que t’envolta, i atribuint-se una certa fascinació que la dona, òbviament, no té motiu per compartir. Per entendre’ns, és el tio que va de guais però no és més que un rèptil sibilant.

Com tot, és una proposta, segur que en surten més, si és que n’han de sortir.