Salvem Barcelona

Amb l'esclat del patriotisme ploramiques i descontent, els barcelonins ja no ens atrevim ni a ser qui som. Després de segles d'atreure emigrants de tot Espanya, de compartir llengua i cultura, no podem sentir-nos espanyols. Ni una miqueta. L'expresident autoexiliat a Bèlgica pensa que tampoc hem de ser europeistes. Ni aquesta Espanya ni aquesta Europa -diuen- són les nostres, i, ja posats a fer, ni “aquestes” persones. Una jove irada em va etzibar fa uns dies a les xarxes socials que si pensava “així” -si no era independentista, és clar- havia de passar a dir-me Rosa López. No em mereixo, pel que sembla, tantes i catalanes “eles dobles”.

No deixa de preocupar-me aquest purisme racial d'última hora, i aquest creixent menyspreu a la mestissa Barcelona davant de la puresa d'altres racons del país, a la qual tot Catalunya s’ha de convertir. Aquí, a la meva ciutat, qualsevol cognom era sempre benvingut, qualsevol idea, qualsevol negoci. L'aïllament que propugna el procés va contra la naturalesa i l'essència de Barcelona, contra el seu esperit i, també, contra el seu desenvolupament. I és, sobretot, la gran metròpoli barcelonina qui ja està sofrint les ferides produïdes per la divisió en què vivim.

El meu rebesavi francès va aparèixer a Barcelona amb una tartana carregada d'eines a mitjan segle XIX. Es va instal·lar al Poblenou, va posar un taller de soldadura, va començar a fer raïls per al ferrocarril i, com que va prosperar, es va casar amb “la noia més maca de la carretera de Sants”. Els meus avis i besavis van ser emprenedors, emigrants arribats de tot arreu, de Girona, d’Aragó, de la Manxa, d’Europa... Tots van tirar endavant. A Barcelona i a les poblacions que s’hi van anar construint al voltant.

Des dels anys seixanta, l'àrea metropolitana es va començar a convertir en el que avui és; van anar desapareixent algunes fàbriques, van augmentar els apartaments, els restaurants i els turistes. En aquest cinturó anteriorment industrial, el 58% de la població ha nascut a Catalunya, el 22% a la resta d’Espanya i el 19,2% a l'estranger.

El nostre avantpassats es van sentir orgullosos d'acollir les primeres exposicions universals celebrades a Espanya, el 1888 i el 1929. I, el 1992, l'alcalde Pasqual Maragall va organitzar -amb el suport de Juan Antonio Samaranch i del Govern espanyol- uns Jocs Olímpics formidables. Aquell estiu del 92, els catalans vam ser feliços. Caminàvem pels carrers i pel món amb un somriure d'orella a orella; exportàvem alegria, optimisme, amistat per sempre amb tothom. Vam ser, de debò, “un sol poble”. No només queda poc d'aquella universalitat positiva, sinó que, en el seu 25è aniversari, ens l’han volguda ocultar; fins i tot la pròpia alcaldessa de la ciutat semblava poc entusiasmada. També, en aquests estranys temps de renúncia al progrés i a la democràcia comuna, està ben vist menysprear la transició per la qual els catalans vam lluitar. I la conquesta de l'autonomia un bon dia no val per a res i, l'endemà, els mateixos, ploren la seva pèrdua perquè arriba el molt anunciat 155.

En aquest esquizofrènic procés, qui en pateix les conseqüències no és tant Catalunya com Barcelona. Se'ns vol fer creure que és igual que se’n vagin les seus de 2.500 grans empreses; que la pèrdua de l’Agència Europea del Medicament és irrellevant i que tant se val l'aturada de la inversió estrangera. Tot és igual, potser perquè el perjudici es sofreix essencialment aquí, a la metròpoli menys nacionalista, a Barcelona, motor del 70% de la riquesa de Catalunya.

Quan es diu que ha baixat un 5% el turisme, en realitat s'està parlant de la nostra ciutat, i el mateix passa amb el comerç. Als barcelonins els toca decidir què és important. Als partits i als seus representants, parlar clar. Ada Colau fa un temps que juga a l'ambigüitat, governant a la plaça Sant Jaume amb els socialistes i coquetejant amb l'independentisme al Parlament. Però el doble joc té un límit i pot acabar perjudicant aquesta prodigiosa ciutat. Una alcaldessa de Barcelona ha de mirar pel bé dels ciutadans i no per finalitats alienes. Els partits i, sobretot, els barcelonins, encara són a temps de salvar la ciutat de la inestabilitat i de l'interminable camí sense sortida que es viu avui.