El desencaix (europeu) de les polítiques socials

La Unió Europea va tancar l’anomenada “cimera social” de Göteborg de divendres passat amb una declaració en la qual s’intentava reforçar el maltractat pilar social europeu. Deia Xavier Vidal Folch en aquestes mateixes pàgines que la notícia era bona, ja que posava en relleu que els mandataris europeus volien respondre a la situació cada vegada més generalitzada de precarització social. Com a símptoma de reconeixement és cert que això és més que zero, però queda molt lluny del que caldria fer. Sens dubte, tenint en compte el passat comunitari, sempre molt reticent a incorporar mesures socials que acompanyin la unitat de mercat, això demostra que algú a Brussel·les ha vist que els senyals d’alarma havien superat tots els límits. Però el simbolisme evident de la declaració de Göteborg, en què es recullen vint nous drets socials, en general de caràcter complementari als ja existents a cada país, no pot amagar la seva feblesa i fragilitat.

No és cap novetat que les reticències per avançar cap a un model social de caràcter compartit a tota la Unió Europea han estat enormes. Ja en l’etapa fundacional, el Comitè Spaak va dictaminar en contra dels qui volien incorporar les polítiques socials al mateix nivell que les polítiques d’unitat de mercat. Mentre aquestes últimes han esdevingut la raó de ser i el fonament de la construcció comunitària, les polítiques socials sempre s’han entès com a patrimoni dels pactes específics que s’havien donat a cada país, respectant la seva pròpia idiosincràsia i el seu propi model de benestar. No és estrany, doncs, que, com va analitzar Esping-Andersen, tinguem diferents models de benestar a Europa, i que difícilment un suec acceptaria el sistema sanitari francès, o un alemany es trobaria a gust en el peculiar sistema de protecció britànic. I aquestes diferències i reticències segueixen vives.

És cert que Göteborg mostra que la Unió Europea no pot seguir contemplant passivament el que està passant. I el que passa és que hi ha un gran augment de la desigualtat interna a cada país, creixents dificultats financeres per donar resposta a les demandes de protecció social que segueixen augmentant, incerteses sobre el futur del mercat de treball, o la notòria existència de treballadors pobres que no arriben a final de mes i que han de recórrer als serveis socials, que cobreixen subsidiàriament el que les empreses vergonyosament no assumeixen. La Unió Europea s’havia refugiat en les polítiques de reconeixement, en matèria de gènere, per exemple, però això, tot i que enriquia la capacitat d’atendre la diversitat en moments d’una certa estabilitat, no compleix la seva funció davant dels greus problemes de desigualtat de renda que no només no es mitiguen, sinó que augmenten i s’enquisten.

No és fàcil imaginar-se que un sistema pugui ser políticament estable si en aquest sistema les promeses d’ascens social via educació es van esfumant, i van sent cada vegada més determinants l’herència econòmica i l’entramat social de contactes de cadascú per explicar els factors crònics de desigualtat. Les dues principals bases de legitimitat democràtica, que eren la participació social en la presa de decisions i la capacitat de redistribuir la renda a través de polítiques fiscals que ho permetessin, estan avui en clara reculada. D’una banda, per la creixent sensació que les decisions essencials ja no estan en mans dels Estats. I, de l’altra, per la també evident capacitat d’evasió i elusió fiscal que drena les capacitats redistributives d’aquests Estats.

Les mesures de Göteborg apunten en la bona direcció (per exemple, amb l’autoritat europea en temes d’ocupació, o amb un salari just que permeti viure decentment), però no acaben d’encertar el blanc, ja que simplement no hi ha ningú que dispari. No són vinculants. Es deixen a l’arbitri nacional. De fet, són més dotacions complementàries i traslladables individualment a altres països que no pas drets socials europeus. La base segueix sent nacional, el relat és europeu. Però davant d’un futur que ja no és el que era, davant de les incerteses, desconfiances i pors d’unes classes mitjanes que es veuen prop de l’abisme, tot això sembla poc. Si és difícil formar govern a Berlín, més encara ho és construir capacitats governamentals a Europa que puguin fer front realment i amb mesures concretes i no retòriques a aquests injuriats populismes que són, com a mínim, expressió d’un malestar molt estès. Hauríem d’acompanyar aquests gestos en l’esfera europea amb l’enfortiment de les capacitats locals per apropar competències (insuficients) amb incumbències (creixents i insatisfetes). Només així anirem millorant els encaixos d’unes polítiques socials cada vegada més necessàries i cada vegada més insatisfactòries.