Fills del pujolisme, mestres en autoindulgència

No hi ha dubtes sobre la filiació, basada en tres principis: el primer, és la llei de l'embut (només es compleix la llei quan va a favor); el segon, és que la culpa sempre és aliena; i el tercer, que el país i els interessos propis són tot una i mateixa cosa (rimen bandera i cartera, Pujol i Catalunya). Així va funcionar el pujolisme i així ho va transmetre als seus hereus, que desborden àmpliament l'estricte marc familiar i partidista de Convergència i de la seva continuació al PDeCAT.

En Francesc Trillas ho va formular molt bé: el processisme és la fase superior del pujolisme. Es pot explicar amb noms i cognoms, en una autèntica genealogia dels dirigents, els interessos i les empreses independentistes. Es pot explicar també molt clarament en la continuïtat de les idees, especialment la reserva de desconfiança envers Espanya que Pujol va mantenir sempre en tota la seva política de pactes.

Però també hi ha una continuïtat en termes morals, que es resumeix en una sola paraula, autoindulgència, en la qual es resumeixen els tres trets de la filiació: protegits per la noble causa de la nació catalana, estem autoritzats a emmotllar les lleis al nostre gust, a perseguir els interessos particulars protegits pel patriotisme i a endossar sempre a l'enemic de fora tots els errors i tots els mals que ens sobrevinguin.

Ara ens trobem en l'apoteosi de l'autoindulgència. Just quan comença —obligadament, tot s'ha de dir— el reconeixement dels propis errors i pecats, cal fer-ho sempre excusant-se en els errors o els pecats dels altres. "No estàvem preparats per la independència", diu la frase que tot ho resumeix, però immediatament s'afegeix que "no estàvem preparats per fer front a un estat autoritari sense límits a l'hora d'aplicar la repressió i la violència".

Fixem-nos que l'independentisme ha fet tres descobriments des de l'1-O, tres descobriments que per a molts ciutadans eren evidències però que l'independentisme s'obstinava a ocultar, fent ús de tota mena de males arts, incloses les mentides més descarades. La insuficiència de la seva pretesa majoria social, que contrasta amb el desvetllament d'un sentiment identitari fortament espanyol en una meitat fins ara oculta de la societat catalana. El rebuig dels mercats i del món empresarial en general a un projecte sense garanties respecte a la continuïtat dins la zona euro. I l'extraordinària força coercitiva de tots els estats, radicalment renuents a deixar-se trossejar i dividir amb ruptura o abús de llei.

Van mentir i van ocultar, i ara ho reconeixen, encara que és congènita, deguda a la filiació moral pujolista, la dificultat per admetre els seus errors, seus i únicament seus. Errors que són, en principi, d'anàlisi de la realitat; però en tot cas d'explicació mentidera a la ciutadania. Davant el sorgiment de la meitat de Catalunya còmodament espanyola, s'esgrimeix el seguit de paraules fetitxe: feixisme, franquisme, extrema dreta... Davant la reacció del món econòmic, les excuses de mal pagador que atribueixen a Rajoy les instruccions per marxar o l'espant produït als mercats per la violència policial del dia 1-O. Davant la força de l'Estat, la increïble explicació que no l'havien tingut en compte i van decidir evitar la violència.

En resum: mai hi ha responsabilitats pròpies. Res s'ha fet malament en aquests cinc anys en què s'explicaven les coses al revés de com després s'han produït. Un excel·lent exemple de l'autoindulgència pujoliana a l'ús ens el dona ahir l'editorial "autocrític" del diari independentista de referència, que és l'Ara, on després de reconèixer els errors de percepció de la realitat i el pecat d'ocultament de la veritat als ciutadans s'acaba l'article amb un paràgraf d'antologia: "L'independentisme comença a fer autocrítica. I això l'enforteix. Algun dia, esperem, també haurà de ser el torn de l'unionisme". Se suposa que aquest generós i simètric consell no serà per aconseguir també que l'unionisme s'enforteixi.

S'ha de dir, en el seu descàrrec, que aquests fills del pujolisme i mestres en l'autoindulgència han triomfat en tota regla, tot i que en el seu èxit, si acaba plenament confirmant a les urnes, portaran la penitència. El seu triomf popular ha sigut tan aclaparador, que els seus seguidors, autèntics creients d'aquesta fe demostradament falsa, segueixen com si res i es preparen a revalidar els errors i els pecats a les eleccions del 21-D: credo quia absurdum, diu la dita clàssica sobre el catolicisme (crec perquè és absurd). En premi a les seves mentides i a les seves ocultacions, en lloc d'enviar-los a l'oposició, si atenem a les enquestes que hi ha ara a la nostra disposició, els volen tornar a portar a governar, i per tant a repetir els mateixos errors i pecats, potser una mica més prudentment i més a poc a poc.

Jo espero que no sigui així, si atenem sobretot a aquella sàvia i famosa dita dubtosament atribuïda a Abraham Lincoln: "Es pot enganyar a tothom durant algun temps, es pot enganyar a alguns sempre, però no es pot enganyar a tothom sempre". Tant se val de qui sigui la frase si serveix de consol per la tossuda persistència d'aquest gairebé dos milions de catalans que han cregut i segueixen creient amb la fe del carboner en el sant i gratuït adveniment de la Puríssima Independència de Catalunya.