El Gaudí germinal, recuperat

Heures i plantes enfiladisses, oliveres, vinyes, fulles de margallons, clavell de moro, magnòlies, flor de la passió, roses i esbarzers amb unes mores immenses. Són algunes de les espècies vegetals que creixien a la finca familiar on l'agent de canvi i borsa Manel Vicens i Montaner va encarregar a l'arquitecte Antoni Gaudí, de 31 anys, construir una casa, la Casa Vicens (Carolines, 20), a la veïna vila de Gràcia per estiuejar i gaudir de la natura, fora de l'aglomeració de la ciutat, que ja començava a ser insuportable.

L'habitatge, que es va construir entre el 1883 i el 1885 –tot i que hi ha especialistes com Joan Bassegoda i Daniel Giralt Miracle que l'allarguen fins al 1888–, va ser el primer encàrrec important de l'arquitecte, que va acabar incorporant en la seva exuberant decoració de parets i sostres aquesta vegetació per crear una continuïtat entre l'exterior i l'interior.

La Casa Vicens és una obra germinal de Gaudí, en la qual l'arquitecte ja va introduir moltes de les característiques de la seva obra posterior i va deixar veure el seu ric potencial. El 2005 aquest paradís vegetal de Gaudí va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, màxim reconeixement a què pot aspirar un bé cultural.

Després de funcionar durant més de 130 anys com a habitatge familiar i dos anys de tasques de restauració, la Casa Vicens obrirà al públic per primera vegada el 16 de novembre. Ja hi ha moltes reserves per internet per visitar-la, tot i que que els primers que ho faran seran els veïns, que podran satisfer la curiositat que han despertat els treballs en aquesta casa icònica.

Acostumats a construccions de Gaudí en les quals l'arquitectura domina sinuosament per sobre de l'ornamentació, aquesta casa de l'arquitecte resulta estranya. En aquest cas, la colorista façana inspirada en l'arquitectura oriental o nassarita d'edificis com l'Alhambra de Granada és d'un intens color vermellós, en la qual destaquen les rajoles decorades amb la flor del clavell de moro de tons ataronjats i que no té res a veure amb la Pedrera ni tampoc amb la Casa Batlló.

L'interior és sobri en els paviments creats amb mosaics fets de petites tessel·les blanques i negres a les habitacions més nobles i de terratzo continu a la resta, del mateix color que els sòcols de les parets. La part superior de les estances està decorada amb esgrafiats de plantes arbustives: heures, arbustos i flors de la passió, entre altres espècies, que sembla que no parin de créixer.

Entre les sales més pintoresques de la primera planta, que inclou una sala d'estar, el menjador i la cuina (avui desapareguda), hi ha també el saló de fumar, l'habitació més oriental de totes. D'estil mossàrab, encara s'hi pot veure un grup de restauradors eliminant una capa de to ocre que ha amagat durant anys el color blau original dels mocàrabs de les parets i el sostre.

Les peces de les parets, una altra singularitat, no són de ceràmica, sinó de paper maixé, molt menys pesants però més fràgils, un dels pocs llocs del modernisme on s'han conservat malgrat que s'han utilitzat molt. Al primer pis se situen les habitacions, i a les golfes, les zones de servei i per assecar la roba.

Aquest habitatge creat a tres façanes, amb una cara adossada a una mitgera d'una construcció conjunta, es va transformar profundament el 1925, quan els nous propietaris, la família Jover, que havien comprat l'habitatge a la vídua de Vicens el 1899, van decidir instal·lar-s'hi i utilitzar-la com a residència permanent. L'encarregat va ser Joan Baptista Serra de Martínez, que va afegir un cos a l'original de Gaudí que des de l'exterior no es percep, però que a l'interior va eliminar alguns elements, com l'escala que donava accés a les altres plantes.

Des que el 2014 la banca andorrana Morabanc va comprar aquest habitatge, s'han invertit fins ara, a més de la quantitat que es va pagar als Jover, 4,5 milions d'euros per rehabilitar-la i per fer un projecte museogràfic. Tot, per recuperar al màxim el projecte original i convertir-la en una casa museu per explicar el primer Gaudí.

El projecte de rehabilitació ha estat a càrrec dels arquitectes José Antonio Martínez Lapeña, Elías Torres i David Garcia, que, a més de retornar l'aspecte original del 1885 a l'habitatge, eliminant els elements afegits que amagaven part de la façana per facilitar la seva lectura i dotar-la de tots els elements de seguretat que permeten, per normativa, que obri les portes.

Entre els elements més destacats, destaca una escala blanca i angulosa, que permet dividir la part patrimonial creada per Gaudí i il·luminar la zona creada per Martínez Lapeña. Aquesta zona, a partir d'ara, acollirà l'àrea expositiva temporal (dedicada a l'obra primigènia d'altres arquitectes contemporanis de Gaudí) i la permanent, en la qual s'expliquen les influències i les lectures de Gaudí que el van portar a fer aquest projecte, a més de mostrar en una maqueta i dispositius interactius l'evolució d'aquesta casa al llarg del temps.

A l'exterior és on es fa més evident el canvi d'aquest habitatge únic. Si en l'època de més esplendor, entre el 1925 i el 1946, la parcel·la arribava fins a l'actual Príncep d'Astúries i incloïa una capella de Santa Rita on brollava una deu d'aigua amb propietats guaridores, actualment l'habitatge està assetjat pels edificis propers i la parcel·la s'ha reduït a la mínima expressió, tal com es pot veure a la terrassa de l'edifici. “Ens serveix per explicar aquesta part de la història i l'avançament i l'especulació de la ciutat”, assenyala Abellà al costat d'un dels templets que coronen la façana.