La justícia al futbol

Només cal sentir com xiulen Piqué als diferents camps de la Lliga per adonar-se que no es pot separar l’esport de la política, com demanen aquells que critiquen Bartomeu per posar el Barça al costat de les institucions de Catalunya. Al Camp Nou són molts els que criden “independència” i s’escampen les estelades, de la mateixa manera que les banderes d’Espanya són més presents que mai en estadis com el Bernabéu. No hi ha partit en què no es revisin les mesures de seguretat al Camp Nou, i ara es diu que el Madrid anirà diumenge per Girona amb un autobús llogat, sense símbols de l’entitat pintats a l’exterior, a fi que no es pugui identificar els futbolistes blancs ni tampoc a Zidane.

Al Madrid el preocupa l’ambient que es pot trobar a Montilivi i el Barça ja sap que serà escridassat a camp contrari, cada cop més sol des que alguns aficionats barcelonistes s’han empipat amb el president Bartomeu, situat al mig de la tempesta: per a alguns és massa tou i per a d’altres està venut al procés, cosa que té un cost en escenaris com el de la Nueva Condomina. Als dos equips grans els costa guanyar no només pel factor camp, sinó també perquè entenen que no es fa justícia o se senten igualment perjudicats: el Madrid vol fer fora el president dels àrbitres, Victoriano Sánchez Arminio, i el Barça no pot ni veure el president del Comitè de Competició, Francisco Rubio.

Ja fa temps que Florentino es queixa dels àrbitres i també de sancions com la que va impedir començar la Lliga a Cristiano Ronaldo després d’empènyer el col·legiat de la Supercopa. I Bartomeu ja no pot més des que Rubio ha quedat doblement retratat aquests dies després d’haver obert un expedient al Reus i de comentar despectivament a les xarxes socials la jornada de l’1 d’octubre. Al Reus l’ha expedientat perquè es va denunciar que durant el partit contra Osasuna es va exhibir una gran senyera, es van cantar visques a la independència i alguns aficionats visitants van dir “Puta Espanya”. Volen mirar si es pot considerar una conducta violenta. Els fets han posat en alerta els clubs catalans i especialment el Barça, que dimarts ja no va deixar entrar dues pancartes al Palau en què es demanava la llibertat per als presidents d’Òmnium i l’ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.

Els tuits de Rubio van ser tan grollers que molts mitjans catalans no han parat de demanar que es faci plegar el president del Comitè de Competició. Va arribar a escriure: “No hay mal que por bien no venga. Gracias al referéndum ilegal, al menos algunos ya saben lo que es un colegio. Ya solo queda que sepan qué es el gel, el champú, la democracia y el respeto a la ley”. I un altre: “Urnas, escrutinio, cómputo y resultado del referéndum ilegal de Cataluña” i il·lustrava el text amb una tassa de vàter, una pila d’escombraries, una calculadora espatllada i una pissarra amb 2 + 2 = 3. Rubio es va quedar tan ample, i també content, beneficiat segurament perquè ningú no mana a la Federació Espanyola.

El càrrec d’administrador de la justícia al futbol exigeix una formalitat i una credibilitat que no compleix de cap de les maneres Francisco Rubio, un catedràtic de Dret del Treball que, d’altra banda, dona classes a la Universitat d’Extremadura. A patir d’ara serà difícil que les seves decisions com a jutge únic siguin acceptades i assumides sense controvèrsia perquè la manera que té de veure les coses no és simplement constitucional sinó que frega el hooliganisme, i mereixen ser reprovades o examinades per la mateixa raó que ha obert un expedient al Reus per possible conducta violenta. Qui li tocarà el crostó a Rubio? Ningú.

Hi ha coses que, per molt mal fetes que estiguin, no penalitzen, ja que qui les jutja segurament pensa que, més que mal, fan gràcia i a vegades fins i tot podrien estar ben dites perquè, al cap i a la fi, van dirigides als que estan fora de la llei.