Canvi d’època

Són dies estranys per anar a veure exposicions, i no només pel clima polític. Pot ser que el museu estigui tancat per vaga dels treballadors subcontractats, o obert però amb els vaguistes a l’entrada. Un conflicte, el de Ciut’art, massa ocult des de fa dos mesos llargs. Ara estan tancades les exposicions de la Fundació Miró. El Macba, que finalment ha canviat de subcontracta, ha perdut fins a 275.000 euros en deixar entrar els visitants sense pagar durant vuit setmanes. La nova empresa pagarà millor aquests treballadors que s’ocupen de la taquilla i vigilen les sales, la majoria amb estudis superiors. Els augmentarà el sou més d’un 30%, imaginem-nos quina era la misèria anterior (cinc euros l’hora o menys des de fa un munt d’anys, i altres explotacions). Tot i així, la vaga pot tornar. Per la seva banda, l’Arxiu Històric de la Ciutat segueix sense obrir, mentre tot l’equip i els investigadors desesperen. Una tensió més en la dinàmica actual entre cultura i consum, entre política i cultura.

Són objectes perduts, aquests treballadors? La imatge se’m va acudir dijous passat, dia històric (un més), al MNAC mentre escoltava el director, Pepe Serra, i després l’artista Francesc Torres, que ha regirat els magatzems del museu i ha extret de la foscor dels soterranis obres i objectes que expliquen el que s’amaga a la catedral de l’art català. El resultat és una instal·lació més de Torres, que treballa des de fa dècades en la relació entre art i història. És extensa i complexa. Ocupa unes quantes sales i es titula La caixa entròpica. El museu d’objectes perduts. Una cosa així com “Què ens explica el desordre dels objectes perduts” des del magatzem de la història de l’art que no els deixa veure, ja que l’exposició va precisament de les relacions entre història i cultura amagades en el museu per antonomàsia del art català. De la mateixa manera que els treballadors subcontractats no seran mai plantilla laboral, aquestes obres no tenen tracte fix d’exposició (només es poden veure fins al 14 de gener) i malgrat que saben molt del museu, poques vegades se’ls pregunta per la seva història. Ara algunes han estat restaurades i per fi es poden veure.

Tot i així, la primera impressió que em va produir la mostra va ser que Torres ha posat en escena tantes de les coses que succeeixen ara mateix en la vida política catalana i espanyola. Els polítics es creuaven cartes, el 155 treia el nas per l’horitzó i l’artista i comissari acaba l’exposició amb una ciutat de cartes de la baralla espanyola. Molts bastos. Al seu voltant, caps d’escultures de l’antiguitat i un morter de la Legió Cóndor en la batalla de l’Ebre i una bomba (un dels temes recurrents en l’obra de Torres). Tot emmarcat per una pantalla en la qual veiem Buster Keaton corrent muntanya avall mentre fuig d’un munt de pedres que rodolen i el persegueixen. El que creiem saber ens escomet amb una violència no prevista quan anem al fons de les coses? Els paral·lelismes amb el moment històric d’ara mateix estan servits.

Preparada durant dos anys, sembla que s’hagi pensat aquesta mateixa tardor. Li pregunto a Torres què anuncia avui. “Un canvi d’època”, diu després de pensar-s’ho, “ara mateix pot ser que sumi aquesta capa més de temps”. Cal remarcar les pintures de nus femenins que van ser esquinçades el 1952, quan es va celebrar el Congrés Eucarístic a Barcelona, sense que se sàpiga com ni qui ho va fer. Les obres no estaven exposades, sinó als soterranis del museu, llavors a l’edifici del Parlament de Catalunya i es creu que el “feminicidi” va ser cosa d’un grup de seminaristes. En una altra sala d’impacte, uns quants retrats d’Alfons XIII, un de Ramon Casas, una mostra de gran vassallatge que habitualment es troba al Palau de Pedralbes i no és gaire conegut. Les pintures de Sert cremades a la catedral de Vic durant la guerra i una maqueta de les reconstruïdes per ell mateix després. En l’“arxiu subconscient” que compartim, al·lega Torres, no podem veure una obra d’art cremada sense tenir presents les guerres del segle XX; o les destruccions del XXI. El retaule medieval de Bernat Martorell gairebé al complet, amb les cares dels jueus ja agredides a l'època. Les pintures dels anys republicans que el museu va aconseguir salvar. Les portes de la Casa Batlló que Joan Ainaud de Lasarte, llavors director del MNAC, va rescatar del carrer durant la postguerra.

Imatges sorgides dels soterranis de la història. Aneu-la a veure, val la pena. Ara com ara no hi ha vaga al MNAC.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF