El trist aniversari d’una gran festa

Coses del calendari. La mateixa setmana en què cau el 40è aniversari de la tornada a Barcelona de Josep Tarradellas com a president de la Generalitat, el Govern d’Espanya pren el control total de la institució de l’autogovern català i s’anuncia la destitució de l’actual president, Carles Puigdemont, i el seu govern. Coses del calendari. L’arribada de Tarradellas al palau de la Generalitat, tal dia com avui, va ser a Catalunya una de les festes més importants de la Transició. Un president recorrent els carrers en un cotxe descobert rebent els aplaudiments i les aclamacions de la munió que l’embolcallaven com una ona sonora en el trajecte des de la plaça d’Espanya fins a la de Sant Jaume. Un cop allà, a la seu de la Generalitat, va tenir lloc l’escena de la balconada que ha quedat com a icona històrica. El vell president, que tenia 78 anys, compareix acompanyat pels líders dels partits catalans i pronuncia un breu parlament que comença dient: “Ciutadans de Catalunya! Ja sóc aquí!”. Havien transcorregut 38 anys d’ençà que va haver de marxar a l’exili.

Avui, efemèrides d’aquella jornada, Barcelona no està de festa. La Transició va tenir un munt de dies importants que, malgrat tenir un enorme valor polític, no eren pròpiament una festa. Eren avenços, graons que es construïen treballosament per pujar l’escala que portava a la democràcia, l’objectiu compartit per gairebé tothom. El 29 de setembre del 1977, per exemple, el Consell de Ministres presidit per Adolfo Suárez reunit en sessió extraordinària va aprovar el decret de restabliment de la Generalitat en règim provisional, en espera d’un futur estatut d’autonomia. El 18 d’octubre, un nou decret llei va nomenar Tarradellas president de la Generalitat. Tot això va ser fruit d’un enrevessat procés de negociacions entre molts actors. Dates importants, decisives.

Com ho havien estat prèviament, és clar, unes altres que anteriorment havien configurat l’escenari polític del moment. Com la de la legalització dels partits polítics i els sindicats, les eleccions generals del 15 de juny. La celebració de la Diada de l’11 de setembre d’aquell 1977 es va convertir en un clam per la recuperació de l’autonomia i la tornada del president exiliat. Però aquests dies tan importants no eren festes, eren lluita política. El 23 d’octubre, en canvi, va ser només una gran festa. Una celebració popular d’alegria per la recuperació d’allò infaustament perdut en els dies negres de la Guerra Civil i la llarga dictadura. La feina estava feta. Els decrets, publicats oficialment. Els acords polítics, segellats.

Tarradellas s’havia conjurat per no tornar a Catalunya si no era com a president de la Generalitat i durant dècades aquesta obstinació havia sonat a pur voluntarisme impotent per als qui estaven al corrent de la força real de la institució catalana a l’exili. Un símbol, una legitimitat, simplement. En la desesperant nit del franquisme, un símbol guardat per un vellet en una finca rural del nord de França, el Clos de Bosny, a la Turena, semblava poca cosa. El 1977, no obstant això, aquell símbol va permetre dur a terme una jugada política d’alta volada, única en la Transició, exemple del que només polítics molt hàbils poden assolir. Tarradellas va aconseguir que la institució democràtica de l’autogovern català de la Segona República fos restaurada en l’Espanya preconstitucional. Va crear el seu Govern de la Generalitat, un govern d’unitat amb tots els partits catalans de l’arc parlamentari. Va aconseguir, a més, que aquesta institució fos acceptada per tots, des dels franquistes fins als republicans. Aquesta acceptació es va expandir fàcilment en la societat a partir, precisament, del moment en què des de la balconada de la plaça de Sant Jaume, Tarradellas va llançar la salutació republicana: “Ciutadans de Catalunya!”.

La posada en circulació del concepte de ciutadania per part de qui passava a ostentar la representació institucional de Catalunya va tenir un enorme efecte tranquil·litzant, pacificador. Els que havien estat súbdits per força sota la dictadura es van veure reconeguts. I els altres, també. Això es va poder comprovar la primera setmana de Tarradellas a la Generalitat. Va anar a entrevistar-se amb l’aleshores capità general de la IV Regió Militar, la de Catalunya, Coloma Gallegos, un militar franquista que no havia ocultat el seu malestar per la tornada del vell republicà. Van fer les paus. Tarradellas havia estat responsable de la indústria militar en el govern de la Generalitat presidit per Lluís Companys durant la Guerra Civil. Havia signat el Decret de col·lectivització del 1937. Gairebé quatre dècades després, acabava d’aconseguir que el rei instaurat pel franquisme, Joan Carles I, li donés el tracte d’honorable. Avui, que no és un dia de festa a Catalunya, ve bé recordar el 23 d’octubre del 1977.