El moment menxevic

Quan la veritat deixa de ser independent i va associada a la identitat del que parla, és a dir, quan es converteix en consigna, és difícil objectivar les situacions. Però en aquest joc de fet i amagar en què cadascú sap perfectament on és l'altre, però tots dos juguen a no trobar-se, i seguim marcant al calendari dates decisives que mai no ho són, cal situar les coses al seu punt. Què significa aquest joc de dilacions? Cap de les parts se senten prou segures per fer el pas decisiu: uns temen fer el ridícul amb la declaració unilateral d'independència, i els altres, que la suspensió de l'autonomia sigui pitjor remei que la malaltia. Per la seva banda, els entorns respectius, en comptes de calmar els ànims, segueixen demanant guerra. En les febleses de cada una de les parts s'hauria de trobar el camí per a l'acord. Però el Govern espanyol no està disposat a facilitar la frenada a Puigdemont, com es va veure dijous. I a tots dos costats falta autoritat per imposar decisions que necessàriament han de provocar el disgust de les respectives parròquies.

A Catalunya, ha passat el moment menxevic sense que la revolució hagi triomfat. Ha estat un moviment pacífic i democràtic de llarg recorregut (que va encallar el 6 de setembre i es va reanimar l'1-O), que ha donat a l'independentisme una força i un reconeixement que semblaven impossibles quan va començar. Ja és un subjecte polític que existeix tant a l'escena espanyola com a l'europea, que apareix a les oracions dels governants tot i que practiquin la solidaritat corporativa entre Estats. Però no ha aconseguit el seu objectiu. I ara qualsevol estrateg aconsellaria el replegament tàctic, per crear noves condicions i acumular forces per al futur. Perquè qui pensa que aquesta història es resol amb el final de sobiranisme s'equivoca. Passi el que passi en el proper cicle, tornarà a ser aquí.

Entre els errors estratègics del sobiranisme hi ha, sens dubte, la relació amb el poder econòmic, viciada per una tendència a parlar-se amb mitges paraules, a contemporitzar, basada en la idea no explicitada que les coses no arribarien tan lluny. De sobte, l'encant s'ha trencat. Els diners han anat a la seva, i la perplexitat s'ha apoderat dels dirigents polítics i del carrer. No totes les mesures que han pres les empreses eren justificades i hi ha hagut pressió política, perquè el Govern espanyol ha jugat fort, pensant que el desconcert econòmic l'ajudava. Però així és la lluita pel poder. El fet és que qualsevol agreujament de la situació econòmica genera por i la por desmobilitza l'independentisme.

Alguns sobiranistes especulen ara a passar a la fase avantguardista, elevant el nivell d'agressivitat de les seves accions per forçar la desestabilització econòmica amb la fantasia que, davant l'amenaça de recessió, Europa donarà un cop de mà. Espanya no és la Rússia tsarista, i els catalans no estan per llançar per la borda els nivells de benestar adquirits a canvi de l'improbable premi d'un Estat propi. No sembla un escenari de gaire recorregut.

L'escenari més probable és el que està formalment en curs: la intervenció de l'autonomia, que tindrà una data d'inici però que no sabem ni com s'executa ni quan s'acaba. Per més que un PSOE angelical digui que serà “molt limitada i molt breu”, encara s'han d'esvair moltes incògnites. La lentitud del Govern espanyol a l'hora d'engegar-la transmet dubtes: pot ser pitjor el remei que la malaltia. En aquest joc del gat i el ratolí, sembla que el Govern central espera la declaració unilateral independència com a argument definitiu per fer el pas. L'article 155 augura temps sòrdids de fractura i més desafecció.

El tercer escenari, evidentment, són les eleccions. I Puigdemont és qui té les competències per convocar-les, tot i que el Govern espanyol i el PSOE se li vulguin anticipar. D'aquesta manera bloquejaria la suspensió de l'autonomia. “Unes eleccions no són la millor manera d'avançar”, diu Junqueras. Però resulta difícil imaginar-se una altra sortida per a aquest impasse, excepte per als qui pensin que hi té cabuda l'opció leninista, completament aliena a la cultura d'un moviment tan transversal com el sobiranisme, en què a la immensa majoria mai li ha passat pel cap jugar-se-la amb els diners, per més que tingui l'additament de la CUP. Eleccions: revaluar les relacions de força per a un nou cicle. Pot ser que tot segueixi igual. Però hi hauria una relegitimació necessària.