Què fem amb l’independentista accidental?

Tinc un amic independentista que no va anar a votar l'1-O. M'ho va confessar pocs dies després. No va anar-hi per una qüestió moral. És jurista de professió i el repugna la idea que un govern legalment constituït vulneri la legalitat i la Constitució. El meu amic voldria poder votar en un referèndum legal i pactat, però no és segur ni tan sols que en tal referèndum votés per la independència. Ah! Llavors no és independentista, em diran els que van anar a votar l'1-O i els que sempre votaran independència en qualsevol referèndum en què se'ls formuli la pregunta sobre la qüestió.

Tenen raó. El meu amic no és un independentista de veritat. I ell, que ho sap, assegura que el seu independentisme és instrumental. És a dir, reivindica la independència per aconseguir més i millor autogovern per a Catalunya. Ah! Llavors és un independentista, em diran altres amics que tinc a Madrid, que consideren qualsevol canvi en l'actual statu quo una concessió a la deslleialtat independentista.

Pot ser. En tot cas, l'independentista accidental, que no va anar a votar l'1-O, mereix alguna consideració, perquè em temo que a la part de la població catalana que es troba en aquesta posició, potser entre un 20 o un 30 per cent, hi ha la clau de les majories actuals i futures. Abans de res perquè acredita una cosa que no tots els independentistes poden acreditar. És demòcrata i liberal, partidari de l'Estat de dret i del respecte a la Constitució, europeista de veritat. Si tots els independentistes fossin accidentals, el Procés hauria pres altres camins i no s'hauria convertit en la trituradora de partits, institucions, relacions i persones que és ara.

L'independentista accidental considera que el més important són les persones. Les persones abans que la independència. No pot estar d'acord, per tant, en l'ús pervers del llenguatge que han utilitzat els dirigents del Procés per separar la societat catalana entre un nosaltres i un vosaltres excloents i divisius que condueixen directament al conflicte civil. Tampoc pot estar d'acord en convertir la gent en l'única garantia de la celebració d'un referèndum sense cobertura legal que no tenia cap garantia. Menys encara pot estar d'acord amb què a la gent que va anar a votar pensant que tenia garanties se la tracti com si fossin delinqüents perquè pretenien introduir una papereta en una urna.

L'independentista accidental també considera que els valors democràtics són més importants que la independència. Ni se li acudiria, com sí és el cas d'altres independentistes que jo em sé, imaginar una independència autoritària, sigui de dretes o d'esquerres, sigui com la que volia Estat Català en els anys 30, propera als feixismes, sigui com la que vol la CUP al segle XXI, pròxima a la Veneçuela de Maduro.

El que millor resumeix la posició de l'independentista accidental és que situa Catalunya per sobre de la independència. Tot és qüestió de jerarquia d'idees, i una cosa i una altra són al cap i a la fi meres idees. Per l'independentista accidental, la Catalunya real que cal fer independent són els catalans i el seu futur, mentre que per l'independentista diguem fonamentalista la Catalunya real està formada per la meitat dels catalans que participen de la comunitat imaginària representada en la història, és a dir, els catalans morts i els seus descendents vius d'avui.

L'independentista autèntic, fonamentalista, radical, prefereix una Catalunya inventada, imaginada i imaginària, però independent, abans que la Catalunya real, possible, viva que tenim actualment. Perquè el seu somni es faci realitat, haurà de posar a Catalunya i als catalans, la democràcia i les llibertats, al servei exclusiu de la independència i això només s'aconsegueix amb mètodes certament desagradables.

L'independentista accidental posa la independència al servei de Catalunya, no Catalunya al servei de la independència. Per això és molt escassa la diferència que separa l'independentista accidental de l'autonomista accidental. Aquesta línia és fàcil de creuar i l'hem creuat moltes vegades en la història de Catalunya, i especialment en els últims 40 anys. Això és el que vol fer ara l'independentista accidental, trobar l'acord amb el conjunt dels espanyols que permeti posar l'autogovern català constitucional al servei de Catalunya, dels catalans; és a dir, convertir-se en autonomista accidental i si pot ser en autonomista definitiu, perquè al cap Catalunya ha aconseguit establir una relació estable i satisfactòria amb el conjunt d'Espanya.

No és fàcil. No l'ajudaran ni l'independentisme fonamentalista ni l'unionisme fonamentalista. Els fonamentalistes no ajuden mai, perquè són els que posen la seva idea nacional, independència catalana, unitat espanyola, per sobre dels valors democràtics i de les persones. Ara el perill és clar, l'alarma est l'alarma està sonant. Els fonamentalistes cavalquen. Volen destruir l'autogovern de Catalunya i l'Estatut, volen carregar-se la democràcia espanyola -uns per democràcia, altres per espanyola i els pitjors de tots per les dues coses--, volen derogar la millor Constitució que hem tingut els catalans i els espanyols en tota la nostra història, i estan disposats al fet que ho paguin les persones, la gent, el poble, diuen.

Si ningú posa remei, la setmana que ve poden triomfar. Uns volen una dictadura desencadenada que al final justifiqui la seva cavalcada cega i uns altres volen una dictadura cega que permeti acabar amb la deslleial cavalcada. Hauríem d'impedir i no hi ha millor manera de fer-ho que deixar de banda la DUI i celebrar unes eleccions anticipades per votar massivament, no entre un sí i un no, sinó entre totes les opcions polítiques que es presentin. Senyor Puigdemont, dissolgui, si us plau, i vagi-se'n.