_
_
_
_
LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Una vida contra corrent

'Xirinacs' dona molta documentació inèdita, però sense distanciament

La figura de Xirinacs ha quedat lligada a la vaga de fam.
La figura de Xirinacs ha quedat lligada a la vaga de fam.

Capellà de casa bona, estudiós compulsiu, revoltat permanent, visionari, senador, outsider polític? De segur que Lluís Maria Xirinacs (Barcelona, 1932 - Ogassa, 2007) va ser tot això i encara més coses, que va tornar a impactar “deixant-se morir” ara fa deu anys en una muntanya del Ripollès. Per al comú de la gent, Xirinacs va ser un capellà que va fer vagues de fam en ple franquisme demanant eleccions democràtiques, que va estar-se tossudament any i mig davant les portes de la presó Model reclamant l’amnistia dels presos polítics, o inspirador de la desobediència pacifista posada en pràctica a la Marxa de la Llibertat de 1976. I encara el senador independent que va romandre dret a l’hemicicle reclamant la Llei d’Amnistia. Aquesta segur que és la imatge més coneguda d’un personatge que va desaparèixer després que fracassés electoralment al davant de l’esquerra independentista el 1979 i el 1980. Tot això és conegut, i el mateix Xirinacs ho va explicar en diversos llibres, el més punyent dels quals va ser La traïció dels líders.

Tanmateix, la trajectòria vital de Xirinacs va ser molt més que això, intensíssima i amb múltiples interessos, fruit d’una combinació entre les etapes més centrades en la reflexió i l’estudi, i aquells moments en què tenia més presència pública. La exhaustiva i voluminosa biografia que ha elaborat ara Lluís Busquets, Xirinacs. El profetisme radical i no violent, aporta molta informació sobre les etapes menys conegudes i té els avantatges i els inconvenients de ser escrita per un estret col·laborador, que coneix fins als mínims detalls i ha accedit a molts materials inèdits, però que no pot distanciar-se d’un personatge al qual admirava profundament.

XIRINACS

Lluís Busquets
Balasch Editors
800 pàg.
30 euros

Així, Busquets ens descobreix un Xirinacs d’una vida interior, intel·lectual i religiosa, enormement rica, apassionada, però també obsessiva. De ben petit ja era un noi abocat a l’estudi, era brillant, capaç d’empassar-se la voluminosa Enciclopedia Espasa, molt interessat en tot el que era científic, però també en el pensament i la filosofia. Amb només 11 anys va deixar escrit: “Jo seré ermità”, una afirmació que anys més tard ell mateix entenia com “un atac de misticisme”. I amb 16 va començar a escriure quaderns sobre estètica, epistemologia, filosofia, ascètica i mística, entre altres temàtiques. Amb una seguretat que esgarrifa, quan en tenia 22 va decidir que havia d’ordenar tots aquells papers perquè, segons ell, l’ordre intel·lectual sempre l’havia tingut al cap. De seguida va qüestionar els seus superiors escolapis, amb profundes discussions sobre física, filosofia i teologia.

Segons el seu biògraf, el 1961 es produeix la metamorfosi, quan el contacte amb els joves universitaris de la Residència de Sant Antoni accentua la seva rebel·lia i també li fa prendre una consciència nacional catalana que no tenia fins aleshores. El seu activisme s’accelera: el 1969 reparteix propaganda davant la mateixa comissaria de Via Laietana expressament perquè el detinguin: “Me’n vaig a fer un acte que sigui delictiu per al Règim i ben moral per a mi (…) I, si les coses van bé, aniré a la presó. L’únic lloc digne en el nostre país actualment”. Començaven així les seves estades a la presó i la seva implicació més directa amb l’oposició política, des de l’Assemblea de Catalunya als episodis de la Transició.

Després del fracàs en la política institucional va tornar a l’estudi, encaparrat a construir un model global d’anàlisi de la realitat, col·laborant amb els seus companys de la fundació Randa, on discutien propostes com ara una moneda personalitzada. Encara tornaria fugaçment a la palestra el 2000 amb la campanya Jo em planto a la plaça de Sant Jaume i amb l’estirabot al Fossar de les Moreres, quan es va proclamar amic d’ETA... Però el més important era l’estudi i la reflexió, sempre vinculats a un fort misticisme que el va fer decidir que el dia que complia 75 anys oferiria el seu cos —no pas un suïcidi— en comunió amb la natura.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_