Els acadèmics activistes de l’independentisme

Tradicionalment, l'independentisme català ha buscat legitimar-se no només a Europa, sinó també als Estats Units, intentant aprofitar l'arrelament que el concepte de l'autodeterminació té en aquest país. Sobretot ha intentat traçar paral·lelismes amb l'origen secessionista de la primera potència mundial, que en realitat va ser l'emancipació després d'una revolta armada d'una colònia a 5.000 quilòmetres de la metròpolis. El sobiranisme ha aconseguit obtenir suports d'acadèmics i investigadors catalans situats en universitats estratègiques. I també de nord-americans, com el de Noam Chomsky, que recentment va encapçalar un manifest a favor d'un referèndum. On la diplomàcia espanyola no ha arribat, els acadèmics han sabut caracteritzar el concepte de la independència de Catalunya com una possibilitat.

Un destacament de professors catalans en universitats de prestigi als EUA ha esdevingut un pilar crucial del procés. La seva defensa d'un referèndum i de la independència ha ajudat el sobiranisme a intentar projectar una imatge de suport acadèmic a la seva causa, incloent-hi els dubtes sobre la il·legalitat d'un referèndum d'independència i el suport a la viabilitat d'un suposat Estat català. Ara, alguns d'aquests acadèmics defensen de manera decidida i enèrgica una declaració unilateral d'independència (DUI) després del referèndum de l'1 d'octubre, il·legalitzat pel Tribunal Constitucional.

En plena tensió sobre els següents passos que puguin fer la Generalitat i el Govern de Mariano Rajoy, tres acadèmics catalans establerts als EUA figuren entre els impulsors i signataris d'un manifest, difós dijous, a favor de la DUI. El més conegut i mediàtic és Xavier Sala-i-Martín, professor de Desenvolupament Econòmic a la Universitat de Columbia, que té, a més, un programa a TV3. El 2016 Sala-i-Martín va cobrar 7.500 euros per programa en la seva sèrie Economia en colors, embutxacant-se com a guionista i presentador un total de 60.000 euros per vuit emissions, segons va revelar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a petició del PSC. Aquest any TV3 n'emet una segona temporada.

Els altres dos signants i impulsors de la declaració unilateral d'independència són Carles Boix, professor de Polítiques a la Universitat de Princeton i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional de la Generalitat, i Jordi Graupera, que també treballa a Princeton com a investigador en un centre d'estudi sobre l'autodeterminació.

“La comunitat internacional només reaccionarà si el Parlament i el Govern compleixen els seus compromisos”, diu el text, que signen polítics, acadèmics i membres de l'àmbit cultural. Entre la llista pública de signants hi ha un altre professor a l'estranger: Antoni Abat, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat de Copenhaguen. El manifest sosté que “l'única negociació possible” amb el Govern espanyol seria posterior a la proclamació de la República catalana i “només en relació” amb el seu reconeixement. Els signants argumenten que “l'única manera de fer possible la supervivència de les institucions catalanes” és a partir del vot del referèndum il·legal de l'1-O.

Aquests acadèmics i la resta de signants insten, per tant, els líders catalans a proclamar la independència atenent els resultats d'un referèndum que es va dur a terme sense garanties: el cens es va fer universal 45 minuts abans que obrissin les urnes, als votants se'ls registrava a mà, va haver-hi ciutadans que van votar més d'una vegada i ho van registrar en vídeo i en el recompte final va haver-hi nombroses irregularitats de les quals va informar aquest diari. Segons la Generalitat, el sí va obtenir un 90% de vots amb una participació del 43% d'aquell cens.

Sala-i-Martín, Boix i Graupera, que fa temps que viuen als EUA, tenen una presència activa des de fa anys com a opinadors en mitjans de comunicació catalans i també són molt actius en xarxes defensant i instant els governants catalans a declarar la independència.

En moltes ocasions, les seves anàlisis coincideixen amb l'agenda de l'independentisme. Deia, per exemple, Sala-i-Martín el 2015 en un article al diari Ara que la suposada fugida d'empreses de Catalunya era “una mentida”. A dia d'avui han canviat la seu social Sabadell, CaixaBank, Gas Natural i Agbar, entre d'altres. L'intel·lectual ha minimitzat a Twitter la fugida d'empreses. Ho atribueix a una estratègia de “por” del Govern espanyol. “Han pressionat les empreses perquè marxin de Catalunya per fer l'efecte que la independència enfonsarà l'economia”, va escriure divendres. “Tots hem d'entendre que és una operació política”.

En l'avantsala del referèndum, va sorgir un altre document, titulat Carta oberta sobre la repressió política a Catalunya, que van subscriure 49 professors universitaris nord-americans i catalans establerts als EUA, a més d'altres a Mèxic i el Canadà. Els més coneguts eren Noam Chomsky, del MIT, i Vicenç Navarro, del Johns Hopkins. El text denunciava la “repressió política” per “prevenir” l'1-O en referència a les actuacions judicials i policials. “Estem preocupats que el nivell de repressió política a Catalunya és d'un caràcter sever i arbitrari, no experimentat des de la dictadura de Franco”, assenyalava el document, que demanava a Espanya que permetés als catalans “expressar lliurement les seves visions polítiques”.

Sala-i-Martín i Boix són dos dels sis impulsors del Col·lectiu Wilson, creat el 2012 per reconeguts acadèmics d'economia i política catalans amb vincles als EUA i el Regne Unit. El col·lectiu defensa el dret d'autodeterminació de Catalunya i critica el model autonòmic espanyol, “basat en una solidaritat interregional arbitrària i il·limitada”. També demana un debat profund sobre els efectes de la secessió, però subratlla que “és inqüestionable que una Catalunya independent seria econòmicament viable”.

El col·lectiu va néixer a l'inici del procés català i en un moment en què el Govern espanyol gairebé no feia cap esforç per rebatre els arguments a l'exterior de la Generalitat i els seus aliats. El seu nom és en homenatge a l'expresident nord-americà Woodrow Wilson, que va defensar el dret a l'autodeterminació, tot i que la Constitució nord-americana no permet la secessió d'un Estat i cap partit nord-americà la defensa.

Dues setmanes abans del referèndum va circular un altre manifest, que van signar més de 1.400 professors, investigadors i treballadors universitaris de tot el món, de suport a aquesta votació. El text defensava “la possibilitat de participar en la construcció d'un nou Estat” i adduïa que l'alternativa era seguir “subordinats” a “l'arbitrarietat d'un Estat que ens és majoritàriament hostil”.

El manifest no divulgava la identitat dels signants. Boix va confirmar a EL PAÍS que l'havia subscrit, però va rebutjar explicar els seus motius. Sala-i-Martín i Graupera no van respondre a les preguntes d'aquest diari. Pol Antràs, catedràtic d'Economia a Harvard i un dels impulsors del Col·lectiu Wilson, va revelar que no l'havia signat i va explicar que fa temps que no es pronuncia sobre la situació catalana. També va confirmar que no hi havia donat suport Laia Balcells, professora de Govern a Georgetown i que ha abordat el procés català en els últims anys.

En aquesta universitat de Washington l'agenda sobiranista es va fer palesa i va crear un conflicte el 2013. Clara Ponsatí, que avui és membre de l'Assemblea Nacional Catalana i, des del 14 de juliol del 2017, consellera d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, ocupava la càtedra Príncep d'Astúries de Georgetown. Des d'aquesta posició, es va prestar a aparèixer en un vídeo en què denunciava “l'espoli fiscal” d'Espanya i en una entrevista va defensar un referèndum. Va sortir abans que acabés el seu contracte, segons va denunciar ella mateixa, per pressions del Govern espanyol. El llavors ministre d'Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, va negar que l'Executiu central hi hagués intervingut, però va subratllar: “No crec que una càtedra que porta el nom del Principat d'Astúries hagi de servir de base per alimentar processos secessionistes contraris a la Constitució”.

Per la seva banda, Boix ha defensat a Twitter una declaració d'independència d'efectes immediats davant del debat en el sobiranisme sobre si la seva entrada en vigor s'hauria d'ajornar. Destaca la importància d'una mediació internacional, però amb requisits. Esgrimeix que, si és abans de la declaració unilateral, hauria d'incloure la celebració un referèndum acordat com a “condició irrenunciable”. Si la mediació arribés després de la DUI, Catalunya podria renunciar a aplicar algunes mesures per fer efectiva la declaració d'independència però “mai” renunciant a la declaració en si.

Graupera també ha al·legat que la declaració unilateral és “l'única cosa que protegeix els ciutadans i les institucions de la repressió” i que “l'única manera d'entrar en diàleg és fer d'Espanya una part del contenciós en comptes de l'àrbitre”. Durant la jornada del referèndum, aquest investigador va protestar en un col·legi de Barcelona i va ser reduït per la Policia Nacional, que el va estendre a terra.

En els últims cinc anys, el moviment sobiranista català ha intentat fer-se un lloc en els cercles de debat nord-americans. Fins ara, la qüestió tot just ha estat abordada en els think tanks, però sí que s'ha tractat a diverses universitats de prestigi. Artur Mas, el llavors president de la Generalitat, va pronunciar una conferència el 2015 a la Universitat de Columbia, on va ser presentat per Sala-i-Martín. Mas i el seu successor, Carles Puigdemont, també han parlat aquest any a la Universitat de Harvard.

Les visites de dirigents catalans als EUA han estat una constant aquests últims anys. Un petit grup de congressistes ha simpatitzat amb la seva causa, però el Govern nord-americà els ha girat l'esquena. Després de repetir durant tres anys que era un “assumpte intern” espanyol, Washington va donar suport el 2015 a la unitat territorial espanyola. I pocs dies abans de l'1-O, el president Donald Trump va defensar de manera encesa la permanència de Catalunya a Espanya, tot i que no va abordar el debat sobre la legalitat del referèndum.