Canvi de clima

Hi ha alguna cosa que ha començat a canviar aquesta setmana. Encara no acaba de quallar ni ha estat captat tampoc per la demoscòpia, però sembla clar que hi ha dos vectors nous com a mínim en el complex camp de forces desencadenat per l’1-O. Un és el rebrot intensíssim de nacionalisme espanyol, expressat en la inundació de banderes constitucionals als balcons i en les manifestacions contra la independència arreu d’Espanya i fins i tot a Catalunya. L’altre és l’aparició innovadora d’una demanda cívica de solucions als polítics sota la bandera de l’absència de banderes, tal com s’ha expressat en les manifestacions aquest dissabte davant dels ajuntaments de tot Espanya sota la consigna de ‘Parlem, Hablemos’.

Els catalitzadors del canvi són, sense massa dubtes, els tres greus esdeveniments de la setmana: la celebració traumàtica del fallit referèndum d’autodeterminació; la primera ‘vaga de país’ que ha conegut Catalunya; i l’estampida de les empreses catalanes davant de l’anunci de la imminent Declaració Unilateral d’Independència.

En el rebrot d’espanyolisme hi ha una reacció a l’embafament d’estelades, mentre que en les manifestacions en favor del diàleg hi ha una reacció a l’embafament de banderes de tota mena. Si el primer vector es una força unitarista simètrica en relació a la força separadora de l’independentisme, amb la pretensió de neutralitzar-lo com a mínim i si es possible vèncer-lo, el segon reclama el retorn a la paraula, que és l’instrument per excel·lència de la política, en lloc de l’amenaça, la pressió al carrer o a la violència repressora. D’una banda, doncs, xoc de nacionalismes, i antinacionalisme, de l’altra. Aquest dos vectors nous són paral·lels, el primer respecte a la voluntat liquidadora de la secessió, en aplicació sobre tot de l’article 155 de la Constitució, i el segon respecte a les iniciatives de moda aquest dies a Barcelona, al voltant d’una mediació i d’una negociació fins i tot entre els governs de Madrid i de Barcelona.

He dit que no hi ha encara dades demoscòpiques, però sí que hi ha flaires dels que es dediquen a fer les enquestes d’opinió. I sembla que l'opinió espanyola està virant respecte a Catalunya, i no precisament en sentit negatiu. Paradoxalment, en el mateix moment en què s’intensifica el nacionalisme espanyol, podria estar configurant-se una majoria d’espanyols disposats a admetre una solució ‘a la basca’. També succeeix el mateix respecte a una reforma constitucional que reconegui la singularitat catalana. I fins i tot ja sembla que hi haurà aviat enquestes que detectaran l’aparició d’una majoria en favor de la celebració d’un referèndum pactat i legal sobre el futur de Catalunya, tot i que encara és una tendència molt feble i minoritària entre els votants del PP.

A la vista de la correlació de forces nova que s’està formant i de la fluïdesa de la situació, el més assenyat serà evitar decisions precipitades, com seria la DUI el mateix dimarts, o fins i tot tergiversadores o tramposes, com seria una DUI en fases o diferida, que no deixaria de ser el mateix de cara a l’ordre constitucional que el Govern s’ha proposat restaurar. Cal dir, doncs, que DUI és DUI, de la mateix manera que Brexit és Brexit segons la sentència ja superada de la senyora May. En el nostre cas, però, no hi ha una DUI dura i una DUI lleugera, sinó que totes són dures i no admeten altra fórmula que les que ja han proposat les dues personalitats més lúcides i raonables del camp independentista, que són Andreu Mas Colell i Santi Vila.

La conclusió, doncs, és ben clara, si no volem prendre mal aquesta setmana vinent. Just quan el clima ha començat a canviar i fins i tot en alguns aspectes s’endolceix, ens cal que Puigdemont i Junts pel Sí es desfacin d’una vegada de la dictadura de la CUP i paralitzin la DUI. La resta són floritures.