‘Blade runner’, el film sense fi

1Estrenada Blade Runner, l’escriptor William Gibson va comprar l’entrada de cinema tement el pitjor. Només li van caldre vint minuts per confirmar-ho: Ridley Scott havia arribat a conclusions idèntiques a les que Gibson establia a Neuromancer, la novel·la que l’ocupava a principis dels vuitanta. Similituds: futurisme noir, intel·ligència artificial, una megaurbsestratificada, l’horitzó sempre fosc... Podem imaginar Gibson abandonant la sala, abatut. El camí de tornada, però, el va destinar a repetir-se que, si reprenia l’escriptura, seria capaç d’evitar que l’estètica poderosíssima de Scott condicionés la seva novel·la.

(Fins aquí l’anècdota d’algú entestat a no deixar-se influir. Tot seguit, els casos d’aquells que, sí, de bon grat s’han deixat impressionar i així ho han volgut declarar amb la seva obra.)

2. El 1982 les reaccions davant Blade Runner van ser majoritàriament negatives. Qui esperava pistoles làser i acció la trobava tediosa, alguns no en treien l’entrellat de la trama existencialista i, com que el film estava basat en Els androides somien xais elèctrics?, molts lectors de Philip K. Dick la consideraven una mala adaptació de la novel·la. Warner Bros havia imposat un final feliç i la inclusió de la veu en off de Harrison Ford, entre altres canvis que no aclarien les ombres del guió. El film va passar sense pena ni recaptació, si més no en la cartellera nord-americana. Però l’èxit, ascendent i imparable, es va començar a notar de seguida que la cinta va ser distribuïda als videoclubs. Més d’un espectador havia endevinat que el film s’enriquia amb la revisió. Aquí el terme de culte és ineludible: Blade Runner va deixar marca, primer en els cinèfils i, a poc a poc, es va anar fent lloc entre els clàssics del cinema del segle passat (mentre, curiosament, connectava amb les cintes que anunciaven com les preocupacions del futur segle XXI).

Han passat trenta-cinc anys de l’estrena de Blade Runner. Trenta-cinc, també, de la mort de Dick. Blade Runner i la totalitat de l’obra dickiana tenen en comú que els admiradors han crescut exponencialment. I si en origen el film, i l’autor que l’inspirava, eren matèria de discussió d’un cercle de devots reduït, amb els anys s’han guanyat el favor d’un públic més general i més habituat, cada dia, a visions futuristes i fabulacions tecnològiques.

Com una substància addictiva que posa a treballar el cervell a un ritme trepidant, Dick ha afectat les nostres ments lectores. Alguns n’han abusat i tot. Les seqüeles es poden diagnosticar en una massa de cineastes, guionistes de televisió, autors de còmic i, és clar, escriptors de tot tipus.

3. En el terreny català (entre els escriptors que han trepitjat aquest terreny, i amb independència de la seva llengua professional), l’influx de Dick també és visible... Consti que les novel·les de Dick inculquen la paranoia i que, consegüentment, el lector desenvolupa la dèria de destapar missatges dickians en les narracions més dispars. Així, és difícil no sentir les passes de Dick a Aiguafang (2008) de Joan-Lluís Lluís; a Constatación brutal del presente (2011) de Javier Avilés; a Barcelona no existeix (2014) de David Castillo; i fins i tot a la broma apocalíptica que Pablo Tusset es permet a Oxford 7 (2011). Les quatre novel·les són filles dels respectius autors, però en totes es cola l’ADN de Dick, sigui en forma d’inquietud distòpica, sigui en forma de conya a costa del malestar coetani.

4. Seguir les petjades dickianes, un cop entren a l’edifici de la narrativa en català, condueix cap a Males Herbes; l’editorial fa cinc anys que es dedica a posar ordre a la taxonomia de la fantasia catalana. Si obrim la miscel·lània Punts de fuga (2015), per bé que és un recull sobre viatges temporals de 26 autors molt diferents, hi llegirem una inesperada versió de Joan Todó tocada per la mà de Dick, amb un relat sobre policies futurs, així com el d’Albert Pijuan, que imagina una droga d’efectes fabulosos, igual que Dick s’havia empescat la Chew-Z o la Substància D... Drogues i Dick són conceptes indestriables. Potser per això també entra en la categoria la molt lisèrgica El regal de Gliese (2012) de Víctor Nubla i, d’enguany, una antologia que amb el nom ja paga: a Estats alterats de la ment (2017) hi abunden els raptes psicodèlics, l’esquizofrènia, els mons interiors... Totes aquelles desviacions de la realitat consensuada que distingeixen l’obra de Dick, i encara la seva biografia.

5. Potser és el moment de recordar que al maig d’enguany va morir Manuel de Seabra, traductor de Blade Runner: els androides somnien xais elèctrics?, i que ara com ara el seu és l’únic Dick en català. Fora d’aquest llibre (publicat el 1989 per Pleniluni i reeditat primer per Proa i ara en butxaca per Edicions 62 el 2013), silenci bibliogràfic. Potser és el moment d’engegar projectes i esmenar anomalies.

6. La ucronia més famosa de la història (perquè inclou nazis i l’eventualitat d’una victòria el 1945) deu ser L’home en el castell. La idea d’un món alternatiu, per descomptat, no és invenció de Dick, però ell li va treure profit vinculant-la al desassossec (esquizo) del qui sospita que la realitat és falsa. De les sis narracions d’Estabulario (2017), totes amb sorna ballardiana, n’hi ha una en què Sergi Puertas entén la ucronia a la manera de Dick. Hi especula sobre una Andalusia independitzada d’Espanya, si bé sota la fèrula d’un cap militar i amb els beneficis d’un paradís fiscal; la trama inclou un reality show, per allò que la ficció penetri la realitat i viceversa... Sovint, les obres de Dick es debaten entre dos mons. El lector intenta distingir quin és real i quin artifici. El discrim no és sempre factible.

Així mateix, jugant amb desdoblaments i existències paral·leles, el Colectivo Juan de Madre va construir New mYnd (2014). El plantejament ja convida a al·lucinar: entre el jovent prospera la moda d’implantar-se un diamant a la base del crani, l’operació permet duplicar la ment i projectar-la cap a un univers alternatiu.

Per satisfer aquesta premissa en la línia del també dickià Els tres estigmes de Palmer Eldritch, el text avança a còpia de bifurcacions, embrollant les experiències dels personatges anàlegs d’un i altre món, sense que el lector resolgui quina és la realitat mare i quina és producte de l’altra. Tot plegat per tornar-se boig. En el bon sentit. El de Dick.

7. Fanàtica entre els fanàtics dickians i amb llibre recent per demostrar-ho, tenim Laura Fernández, que no s’ha cansat mai de repetir que Dick és la benzina de la seva escriptura (Vonnegut en seria la bugia). La identificació amb l’ídol és tal que l’autora ha absorbit, fins i tot, els tics de les males traduccions amb què es va iniciar en l’obra dickiana: refà aquell argot mitjançant la paròdia, i així és recurrent que als seus textos algú parli de “ese condenado tipo”, o que un personatge acabi en un “jodido ataúd”. Amb la publicació de Connerland (2017) reafirma l’humor llunàtic de treballs previs i l’amor infinit per les literatures de gènere i el fandom circumdant. Fernández és una fan que escriu (molt bé). Malgrat llançar-se de cap a Dick, ha sabut ressorgir amb veu pròpia, fent valer allò que la literatura engendra literatura... Així és com funcionen els bons autors: funden genealogies. Encara més: alguns queden al marge del temps. Dick és un dels grans i continuarà afectant-nos, encara que el futur passi de llarg.

Víctor García Tur és escriptor i imparteix el curs Literatura inhumana a l’Escola d’Escriptura Bloom.

Somnien els homes amb dones elèctriques?

Teresa López-Pellisa

És sabut que la pel·lícula Blade Runner està basada en la novel·la Els androides somien xais elèctrics? (1968) del cèlebre escriptor de ciència-ficció P. K. Dick. Els replicants (andrillos o pellejudos) que ens presenten a la novel·la són androides orgànics creats per ser soldats, obrers durant la colonització de l'espai exterior i objectes sexuals. En la novel·la aquests androides no tenen capacitats empàtiques, i aquesta és l'única diferència que (aparentment) els separa dels humans. Els éssers artificials biogenètics de Dick són un transsumpte dels soldats nazis de la Segona Guerra Mundial, com a paradigma de la incapacitat empàtica i la falta de solidaritat que pot existir entre els éssers humans. Però en la pel·lícula de Ridley Scott són Més humans que els humans, tal com afirma l'eslògan de la Tyrell Corporation, i d'aquesta manera els espectadors aconsegueixen identificar-se amb uns éssers als quals els neguen el dret a viure (més de quatre anys i en llibertat).

Alguns dels personatges de Blade Runner que han generat més fascinació són les dones artificials que protagonitzen la pel·lícula: Rachael (Sean Young), Pris Stratton (Daryl Hannah) i Zhora Salomé (Joanna Cassidy). Però què simbolitzen aquestes ginoides? La fabricació d'artefactes femenins es remunta al mite de Pigmalió i Galatea, passant per L'home de sorra (1817) d'E. T. A. Hoffman, L'Eva futura (1886) de Villiers de l'Isle Adam, Metròpolis (1927) de Fritz Lang —basada en la novel·la de la seva dona i coguionista Thea von Harbour—, La invenció de Morel (1940) d'Adolfo Bioy Casares o La màquina de follar (1967) de Charles Bukowski, fins a arribar a produccions cinematogràfiques recents com Her (2013) de Spike Jonze, o Ex Machina (2015) d'Alex Garland. Què tenen en comú aquests textos? Que tots estan protagonitzats per un home (inventor/creador) que dissenya una dona de la qual és pare i amant, en un cas palmari d'agalmatofília, l'amor o l'atracció sexual que sent l'ésser humà per estàtues, nines o maniquins.

En el marc del joc de les representacions de les imatges femenines d'Occident, es pot afirmar que Galatea és l'àngel de la llar i Pandora, la femme fatale. Galatea és una dona àngel de la llar, que aporta estabilitat al patriarcat i que viu feliçment la seva condició ancil·lar al costat del seu amant i creador; en[/*****] canvi, Pandora es revela (de manera passiva o activa) contra els homes per als quals ha estat fabricada i destrueix el seu món. Blade Runner ens mostra unes parelles estereotipades encarnades per Deckard i Rachael enfront de Roy i Pris. Rachael i Pris representen la dona àngel-nodrissa (Galatea) i la dona dimoni-aranya (Pandora). 

Deckard, sent conscient de la naturalesa artificial de Rachael, veu en ella la possibilitat d'evadir-se del seu angoixat món per aconseguir un projecte de futur i una possible família. Rachael sempre està al costat de Deckard, es presenta com una mare protectora i arriba fins i tot a salvar-li la vida. Pris és un model bàsic de plaer, el salvatgisme i la feresa de la qual es manifesta a partir de la seva caracterització com un os rentador. Pris es presenta com una dona cruel i perillosa per les seves connotacions sexuals i la seva autonomia: està lluitant per viure lliurement un amor prohibit al costat d'un altre replicant.

Per la seva banda, Zhora és un model de soldat-assassí que treballa com a ballarina exòtica en un bar. De nou, una dona forta i independent esdevé un símbol de perdició i perill. És important recordar les connotacions bíbliques del seu nom, Zhora Salomé, i com ens presenten aquest personatge ballant amb una serp enroscada en el seu cos seminú. La sensualitat, la fortalesa, la intel·ligència i l’erotisme que emanen Pris i Zhora es penalitza amb una mort violenta, mentre que la imatge de mestressa de casa dels anys quaranta de Rachael es veurà recompensada amb la compassió i l’amor de Deckard.

El títol d'aquest article es preguntava si els homes somien amb dones elèctriques, i la veritat és que sí. I aquest somni els ha portat a la creació de nines com les que vam veure a No es bueno que el hombre esté solo (Pedro Olea, 1973) o Tamaño natural (Berlanga, 1974). Sergi Santos, un enginyer en nanotecnologia de Rubí (Barcelona), ha desenvolupat un prototip de Real Doll amb una IA que té la capacitat d'interactuar amb l'usuari. L'enginyer diu: "No només vull que parlin, sinó que t'enamoris d'elles", i aquest any es va inaugurar a Barcelona el primer prostíbul de nines a Espanya. I per això potser, avui més que mai, puguem comprendre a Victor Frankenstein quan afirmava: "Ningú sinó aquells que l'han experimentat poden imaginar les seduccions de la ciència" (Frankenstein, Mary Shelley).

Teresa López-Pellisa és professora de Literatura Comparada a la Universitat de les Illes Balears.