Un feixisme nostrat

No és d’estranyar que el suport internacional que ha rebut el nacionalisme català provingui del dictador Maduro, d’ETA, de l’ultradretà Nigel Farage, de figures sinistres com Edward Snowden i Julian Assange, un traïdor i un pròfug vinculats al patrocini de Putin: és el que passa quan, des de la Generalitat, s’elabora una maquinària política que conté tots els trets distintius del feixisme.

L’aparell propagandístic del règim, TV3 i premsa afí, s’inventa una llengua nova —“espoli fiscal”, “dret a decidir”, “DUI”— amb el propòsit de mentir i negar evidències; i l’ANC, un parapartit polític, s’encarrega de la coreografia de l’espectacle, de la cursileria, del subministrament del gest operístic de la fanfarroneria. Els diputats aproven unes lleis espúries, amb l’objectiu de crear una anomia i aconseguir que la confusió i la mútua contradicció entre les normes originin una enorme desorientació en la conducta de la massa; es tanca el Parlament, i, com un ritu de poder, s’incita a la militància compromesa amb el nacionalisme que ocupi el carrer amb l’aparença d’un exèrcit pacífic: s’exigeix de manera turmentada, enfurida i apassionada la renovació de la nació, la classe mitjana creu pertànyer així a l’elit nacional, i no són pocs els individus que experimenten un canvi de pell i, mentre proclamen consignes i canten els èxits de Lluís Llach o Els segadors, un himne una mica violent, creuen que ja són tan herois i màrtirs com els avantpassats que es van enaltir durant l’any del centenari de 1714. Tot això, evidentment, no hauria sigut possible si al llarg de 23 anys Jordi Pujol no hagués seguit al peu de la lletra els consells del dèspota Frederic el Gran de Prússia i no s’hagués esforçat, també, a convertir Catalunya en un “Estat Jardiner”: s’havia de “plantar” i “cultivar” “éssers humans saludables”, i la manipulació de la “memòria històrica”, l’adoctrinament televisiu i la formació d’un esperit nacional a l’escola van ser les eines de manual més eficaces. Al cap de ben poc, Espanya ja era l’amenaça exterior.

No és d’estranyar que una de les característiques del feixisme que reprodueix el nostrat hagi sigut la preocupació obsessiva pel declivi, la humiliació i el victimisme de la comunitat. O que s’hagi repetit fins a la saturació que tota manifestació nacionalista era una reivindicació “festiva, lúdica i familiar”: el feixisme sempre es basa en una actitud vitalista, enèrgica i pura. O pretendre crear un nou ordre nacional basat en la reforma moral i espiritual del poble: els discursos delirants de Junqueras, que a hores d’ara encara no se sap si és més covard que mentider, o al revés, segueixen aquest línia.

Com a bon feixisme, el nostrat també té l’inconvenient que no es toleri la crítica, considerada d’escassa qualitat democràtica, i que qui s’atreveixi a posar en dubte el tòtem sigui crucificat de seguida.