“Mai vam pensar que seria tan, tan perillós”

Vist des d'una habitació buida a la segona planta d'un hotel de tres estrelles, el desallotjament del col·legi públic Mas Casanova —situat entre el Guinardó de Juan Marsé i l'hospital de Sant Pau, un dels edificis més representatius del modernisme català— va ser tècnicament impecable. A tres quarts de dues de la tarda, 12 furgonetes de la UIP (els antidisturbis del Cos Nacional de Policia) van aparcar a la cantonada del carrer Cartagena, al costat de l'entrada de l'hotel Aristol. Només uns minuts després, els agents ja havien buidat el carrer, forçat el pany del col·legi i fins i tot agrupat en un racó del pati els 300 veïns que intentaven bloquejar l'accés a les urnes. Va haver-hi empentes, insults i fins i tot joves arrossegats per terra, però que no hi hagués nens ni avis entre mig — a aquesta hora ja tothom sabia que les coses s'havien posat serioses— va restar tensió a l'operatiu. Mitja hora després, els policies van sortir del col·legi amb un botí de tres urnes embolicades en bosses d'escombraries i van pujar a les seves furgonetes entre crits de “Independència” i uns altres menys acadèmics: “Fills de puta! Ja us en podeu anar al vaixell a menjar sardines de llauna!”.

I, així i tot, malgrat una intervenció policial de manual —ràpida, efectiva, sense una gota de sang ni imatges de violència per obrir els telenotícies—, l'aire es va quedar fent olor de sofre. El barri —gent de classe mitjana, amb el vot molt repartit— va contemplar des de les terrasses un espectacle molt difícil de digerir per als qui, compartint o no el discurs nacionalista, havien arribat a assimilar el decorat que el Govern havia construït durant mesos a força de paraules belles —democràcia, llibertat—, policies rebent clavells i capellans de la corda: “Ser independentista no és pecat”. Només uns minuts després que se n'anessin els antidisturbis, el senyor Ríos es va reunir amb els seus veïns d'escala —“40 anys convivint, aquí ens coneixem tots”— i, recolzat a la porta del col·legi, els va confiar: “Mai vaig pensar que podia viure una cosa així. Us haig de reconèixer que he passat por, perquè el meu fill estava dins del pati, però sobretot indignació. Ja sabeu tots que no estic d'acord amb la forma que s'estan fent les coses —de vegades dubto qui és més tossut, si Rajoy o Puigdemont—-, però aquesta forma d'actuar de la policia, aquest menyspreu per les persones, no l'oblidaré mai. I el que és pitjor”, afegeix assenyalant els joves que han tornat al pati del col·legi, “a ells tampoc”.

El senyor Ríos i els seus veïns reconeixen que, entre les 300 o 400 persones que ocupaven el pati del col·legi quan la policia va irrompre, n'hi havia alguns d'aliens al barri. “La majoria era d'aquí”, asegura una veïna, “però sí que és veritat que des d'un parell de dies abans vaig notar que alguns dels organitzadors eren de fora. Segurament serien de la CUP o d'alguna organització juvenil acostumada a mesurar-se amb la policia. Tal vegada fossin ells els que van posar les urnes al col·legi i els que van resistir a la primera fila les empentes de la policia, però tots els altres, la immensa majoria, eren joves del barri”. El senyor Ríos assegura que, una situació de tensió així, pot apropar la causa del referèndum als més indecisos i radicalitzar els més joves. “S'ha adonat que hi havia joves bascos?”, pregunta, “jo crec que mai arribarem a aquella situació, però encara que soni a tòpic, la violència crida a la violència i aquí en el passat vam tenir alguna temptativa. No cal oblidar això tampoc”.

Al pati del col·legi públic Mas Casanova, amb esquinçalls d'un impremeable trencat, han quedat algunes joguines utilitzades en les jornades festives que, com en la majoria dels col·legis de Barcelona, l'associació de pares d'alumnes havia organitzat per conjurar la prohibició del referèndum. “Ara ens acusaran”, reconeix una mare encara tremolant, “d'haver utilitzat els nens, d'haver-los posats entre nosaltres i la policia. Vam voler que es contagiessin de la nostra alegria. Mai pensem que això pogués ser tan perillós”.