Intromissions

Sent un agraïment infinit per qui m’ha fet llegir un llibre que m’ha agradat, sobretot si m’ha agradat molt i és poc conegut. No passa sovint, això; tot i que tothora demane consell als amics lectors, no sempre coincidim en l’apreciació, i sovint el llibre recomanat i llegit no m’afecta. No és el cas d’Entre dos silencis, petita obra mestra que em recomanà Esther Suriñach, bibliotecària de professió i de passió. L’Esther és culpable de l’altaret mental que he erigit a l’autora del llibre, Aurora Bertrana.

Aurora arriba, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, com a membre d’una comissió d’ajut a països damnificats, a Etobon, un poblet francès on tots els homes han sigut afusellats en massa per a venjar la mort d’un coronel alemany a la zona, a mans, se suposa, dels partisans. Quan Aurora coneix els fets per boca de les viudes i, també, per un quadern escolar on un vell, supervivent de miracle, ha redactat una mena de dietari “eixut d’estil i pobríssim de sintaxi” amb les vivències del poble, queda tan impactada que comprèn que no s’alliberarà dels seus fantasmes fins a haver-ne donat testimoni.

Aurora escriu el llibre en castellà i l’intitula, primer, Cementerio de fusilados i, més tard, La aldea sin hombres. Cap editorial li’l publica —a les Memòries, Aurora esmenta els rebuigs de Lara i de Plaza—: és un text subtil, profund, que no cau en maniqueismes, antinazi i escrit per una exexiliada. Incòmode per a aquells temps. És aleshores que un amic, Xavier Benguerel, li proposa de traduir-lo al català i editar-lo al Club dels Novel·listes. La traducció la fa l’editor, Joan Sales, i ací comença una nova aventura, que podem conèixer a fons per un curós estudi de Marta Pascual publicat a la Revista de Girona. Sales no es limita als habituals i tímids consells d’un editor, sinó que intervé a fons en cada detall del llibre, des del títol fins al punt final. Elimina o afegeix personatges, inventa algun episodi, altera l’ordre de capítols... Modificacions que afecten tots els aspectes: lèxics, estilístics i narratius.

“A partir del capítol XX resulta quasi impossible posar de costat els capítols de l’original i de la traducció, perquè tot s’ha barrejat”, arriba a escriure Pascual. Sales, sobretot, suprimeix, simplifica, elimina reiteracions i alguna obvietat, buscant l’essència. Una intromissió devastadora? No. En acréixer la sobrietat, el text flueix més àgil, més viu. Guanya en tensió narrativa.

Arribats ací un es planteja la pregunta: calia editar el text tal com Aurora el va concebre o bé conservar-lo amb les intromissions de Sales? “Què compta més —planteja Pascual—, la fidelitat a l’escrit original o bé el valor literari?”.

Jo ho responc: la segona opció. Només que, a l’altaret confeccionat per a Aurora Bertrana, hi reservaré un espai per a Sales, que va saber intervindre per a convertir en obra mestra un text que, pel contingut i per la forma, en tenia totes les potencialitats.