Res a veure amb la llibertat d’expressió

El rei de l’astúcia que era el destronat Artur Mas va ser el primer a introduir en el Procés les arts de l’ambigüitat i de l’engany a l‘Estat, que en realitat és engany a l’Estat de dret i, per tant, a tots els conciutadans, catalans inclosos. Les astúcies de Mas no són com “la puta i la Ramoneta” de Pujol, que en combinava una de freda i una de calenta, sinó la capacitat de convertir una acció política en dues coses alhora, en bona part contradictòries.

El 9-N en va ser l’exemple i el model. La innocent intenció inicial era que els catalans poguessin expressar la seva opinió, per tal que el Govern, un cop coneguda, actués en conseqüència i demanés una negociació “amb Madrid”. Mariano Rajoy, que va comprar-ho o almenys es va fer l’orni, gràcies als bons oficis de l’exjesuïta Joan Rigol, es va trobar amb l’ensurt d’una altíssima participació i d’un resultat que fregaven la catàstrofe política. Amb una mica més de participació aquella càndida consulta s’hauria pogut convertir en un referèndum d’autodeterminació, seguit l’endemà d’una proclamació d’independència, encara que fos per negociar des d’una posició de força. Era el model Macià 1931 i Companys 1934.

Tot el que es va fer el 9-N entrava en el capítol de la llibertat d’expressió dels catalans, tot i que la intenció era convertir aquesta llibertat individual en el dret col·lectiu a l’autodeterminació, en una mena d’estranya alquímia política de gran eficàcia. Les accions judicials contra els responsables del 9-N esdevenien així atacs a la llibertat d’expressió, com succeeix amb les resolucions i sentències del Tribunal Constitucional (TC) que paralitzen o deixen sense efecte votacions i resolucions parlamentàries, tal com si la suma de les llibertats d’expressió individuals, degudament organitzada per l’ANC i el Govern, es pogués convertir en un dret inalienable a l’autodeterminació.

Más información

Ni tan sols és un referèndum

Un bon exemple d’aquesta confusió, que desgraciadament afecta també zones de l’esquerra no independentista i, el que és pitjor, entitats i organismes professionals periodístics, el tenim en les actuacions de la Guàrdia Civil i la Fiscalia a Tarragona i a Valls, en recerca de material del referèndum prohibit de l’1-O. En aquest cas, a més, no hi ha res que tingui a veure amb la llibertat d’expressió, que ningú ha coartat ni limitat, com no s’ha fet en tots els cinc anys del Procés. Imprimir paperetes i fulls de registre d’un plebiscit d’adhesió a una secessió unilateral no forma part dels capítols de les llibertats fonamentals que protegeixen la Constitució espanyola i els convenis internacionals de Nacions Unides. Res hauria de dir-hi, posem per cas, el Col·legi de Periodistes de Catalunya, fins ara indiferent, en canvi, als atacs directes, nominals i intimidadors del conseller Forn i el major Trapero contra Enric Hernàndez i El Periódico de Catalunya, que dirigeix.

El mateix succeeix amb l’obediència al TC respecte a la publicitat institucional. És tota una paradoxa que els periodistes independentistes d’un diari independentista exigeixin a l’empresa que posi en perill el projecte empresarial, els llocs de treball i fins i tot la comunicació de la informació i de les opinions independentistes en nom de la desobediència a un tribunal. Tot s’ha capgirat en el Procés, fins i tot els conceptes polítics. De fet, això és el Procés, un capgirament de conceptes que vol acabar convertint-se en un capgirament de sobiranies, una revolució. I probablement el propòsit més militant és aconseguir que el diari se sacrifiqui en l’altar de l’autodeterminació per tal de carregar al compte de la democràcia espanyola la desaparició d’una opció ideològica legítima i fins i tot necessària.

Cal que res d’això succeeixi, que la llibertat d’expressió i totes les altres llibertats quedin perfectament defensades i preservades, cosa que no és gens evident quan es confon la prohibició d’accions per un plebiscit amb el debat o la difusió de la informació sobre el plebiscit. Als dos extrems, a banda i banda, hi ha qui vol destruir la democràcia espanyola, uns per espanyola i els altres per democràcia, i encara uns altres més per totes dues coses. Seria imperdonable que ho aconseguissin.