La dignitat dels juristes
Els lletrats han anteposat la seva condició de demòcrates a les seves creences íntimes, ha prevalgut la seva funció com a professionals del dret a les seves idees
La lamentable sessió parlamentària de la setmana passada al Parlament la van salvar el valor moral dels lletrats de la Cambra i dels membres del Consell de Garanties Estatutàries i la valentia i els bons arguments dels líders de l'oposició. En aquest article em referiré només als primers, tot i que els segons també es mereixen que els felicitin efusivament.
Ser jurista en un òrgan judicial o de control de vegades no és fàcil. Cal ser una persona amb grans conviccions democràtiques per saber enfrontar-se a certes situacions complicades. A què em refereixo? A les ocasions en què el contingut de les lleis que han d'interpretar i aplicar és contrari a les seves creences més profundes.
Posem el cas d'un jutge catòlic, demòcrata convençut però seguidor estricte de la doctrina vaticana, que ha d'aplicar una llei que permet l'avortament. És evident que la seva consciència religiosa li diu una cosa i la llei, una altra de molt diferent. Peca contra la religió si aplica la llei? Infringeix el seu deure com a jutge si no l'aplica? És obvi que ha d'aplicar la llei, sense cap remordiment de consciència, perquè actua en nom de la llei, no en nom propi, i el jutge no és responsable d'aprovar-la, sinó que aquesta responsabilitat recau en els diputats que l'han votada.
El jutge, com a tal, està sotmès només a l'imperi de la llei, i cal destacar el terme només: no pot rebre ordres de cap autoritat, ni política ni judicial, encara que sigui d'un jutge de rang superior, per exemple, del Tribunal Suprem. Ningú pot donar ordres a un jutge en la seva estricta tasca jurisdiccional. Ell ha de prendre la decisió després d'haver argumentat sobre la base de les normes aplicables i d'acord amb els mètodes d'interpretació admesos per les lleis i la doctrina jurídica. Només se li ha ha d'exigir que el veredicte final sigui congruent amb aquesta operació intel·lectual.
Aquesta és la feina dels jutges i dels altres membres dels òrgans de control jurídic: deixen de banda les seves conviccions, fins i tot les més fortes, i es limiten únicament a interpretar les lleis conforme a les regles jurídiques establertes. En això van ser exemplars, la setmana passada, els lletrats del Parlament i els membres del Consell de Garanties Estatutàries de la Generalitat.
Els conec a molts, antics col·legues, i puc assegurar que en alguns casos són persones de fermes conviccions nacionalistes i, segur, en certs casos, partidaris d'una Catalunya independent, separada d'Espanya. Doncs bé, fins i tot en aquests casos han sabut anteposar la seva condició de demòcrates a les seves creences més íntimes, ha prevalgut la seva funció com a professionals del dret a les seves idees. Chapeau, amics!
Davant de les pressions polítiques, davant del tens soroll mediambiental que us volia intimidar, us heu mantingut ferms, heu sabut resistir i complir amb el vostre deure de juristes, també de ciutadans que saben àmpliament que la democràcia s'ha de canalitzar a través del dret perquè les lleis al nostre país són el resultat de processos democràtics. No heu caigut en aquest profund error segons el qual la democràcia està per sobre del dret. Sabeu que en el constitucionalisme la democràcia i la llei són inescindibles, diguin el que diguin els populistes de qualsevol signe. Heu sabut defensar la voluntat popular davant dels qui l'estaven conculcant, aconsellats per juristes d'una condició ètica molt diferent de la vostra.
No puc lloar, en canvi, la vostra saviesa jurídica: els casos que se us han plantejat són fàcils, un alumne mitjà de primer de dret ho tindria tan clar com vosaltres. Els preceptes del reglament parlamentari que es van aplicar estaven suspesos, així que tota la sessió ja venia viciada des del seu mateix origen. Només calia començar a llegir els tres primers articles de la llei del referèndum, la primera que es va votar, per adonar-se que es tractava d'un enorme disbarat: es regula l'inexistent dret d'autodeterminació, se sosté que la sobirania rau en el poble de Catalunya, se situa aquesta llei per sobre de la Constitució i de l'Estatut d'autonomia. La llei de transitorietat encara és pitjor, i totes dues s'han aprovat expressament perquè s'anul·lin, una simple provocació per fer-se les víctimes.
Puigdemont no vol cap referèndum, només vol convertir-se en màrtir, un nou Companys. Però vosaltres, en aquesta Catalunya de cínics i irresponsables, heu salvat la dignitat dels juristes.
