Atacat per un peix espasa

“Em va travessar per aquí”. L’Ernest s’arremanga una mica les bermudes i mostra a la cara interior de la cuixa dreta la cicatriu blanca. A l’altre costat de la cama assenyala el punt de sortida de la fulla. Sembla la ferida d’un duel. En certa manera ho va ser: amb un peix espasa.

La dramàtica història de l’Ernest forma part d’aquesta altra Formentera, fascinant i recòndita, de sobretaules mirant el mar sense propòsit sota el sostre de palma del Pelayo, converses a la llibreria Tur Ferrer de Sant Francesc esperant els diaris, passejades pel camí vell de la Mola i capvespres a la platja davant del Vogamari observant corriols i remena-rocs.

Feia sis anys que anava al darrere de l’home atacat per un peix espasa, aquest personatge digne de Jules Verne, tractant de localitzar-lo perquè m’expliqués de primera mà la terrible trobada amb l’armada criatura marina. Però no hi havia manera. Així que s’havia convertit per mi en una cosa llegendària, com tantes altres coses a Formentera que amb el pas del temps no saps si les has viscut o, encegat per la llum i el mirallejar de les aigües, amb l’ànima en suspens, simplement somiat.

Al capità Langford un el va clavar el 1886 a la coberta de la seva goleta, de la qual va ser difícil separar-lo.

I llavors, de sobte, vaig poder contactar amb ell i vam acordar veure’ns. Al matí al bar del centre, davant de l’església de Sant Francesc. Era com citar-te amb Ned Land, quins nervis! Per reconèixer-nos, com que vaig imaginar que ja no portaria el peix clavat a la cuixa, li vaig dir que jo portaria un diari doblegat a la mà.

Ens vam reconèixer de seguida (ell és un home a punt de fer els cinquanta, atractiu i atlètic; amb ulls grisos i un somriure agradable); vam demanar cafès i em vaig disposar a escoltar dels llavis del protagonista la història que feia tant temps que esperava.

A l’Ernest, que és italià, de Benevento, de cognom De Longis, i viu a Formentera, on regenta la famosa pizzeria Sa Pizza, el va atacar en aigües d’Eivissa el 2009 (no es tracta de peix fresc, ja ho veuen) un peix espasa (Xiphias gladius: l’espasa romana, és eloqüent).

En principi, em va dir, als humans no ens ataquen premeditadament, encara que és difícil jutjar la premeditació en un peix espasa. Poden mesurar tres metres i pesar més de 150 quilos, salten fora de l’aigua i de vegades, tal és la seva velocitat explosiva, el seu momentum, es claven al jaç marí fins al rostre. No són rares les vegades en què s’han incrustat també en vaixells o submarins (entre ells el famós Alvin). Paradoxalment, el peix espasa somrient (Deir Lachende Schwertfisch) va ser l’emblema (i el portaven pintat a la torreta), de la 9a flotilla d’U-Boot alemanya.

“Me’l vaig treure jo mateix. Se’n va anar. Vaig nedar cap a la zòdiac. No sentia gaire dolor, però estava espantat".

Sigui com sigui, es coneixen diversos casos de gent que, com l’Ernest, ha resultat empalada i morta per mala sort o per intentar pescar-los. Al capità Langford un el va clavar el 1886 a la coberta de la seva goleta, de la qual va ser difícil separar-lo. El més recent, el 2015, és el cas d’un pescador de Hawai, Randy Llanes, de 47 anys a qui un peix espasa li va perforar el pit després d’arponejar-lo a l’aigua ell mateix: en esgrima es podria considerar un empat.

L’Ernest va citar el cas del bus oficial de l’almadrava de Favignana, a Sicília, al qual un peix espasa se li va clavar al cap i li va deixar la fulla trencada incrustada al crani. Que bé que ens ho estàvem passant!

Un altre pescador, un malaisi anònim de 39 anys té el dubtós privilegi de ser el subjecte de l’únic estudi clínic que coneguem sobre una ferida de peix espasa amb resultat de mort, publicat a l’Assian Journal of Surgery d’abril del 2007. L’home va ser atacat d’improvís per l’animal que va saltar cap a ell, es creu que atret per la llum de la llanterna que enfocava cap a l’aigua davant de la seva bot. L’espasa li va entrar per l’ull dret i li va provocar la proptosi del globus ocular (és millor no saber què significa això) i se li va clavar al cervell. Va morir un dia després d’ingressar a l’hospital de Kedah i la causa de la mort es va anotar com “empalament del cap per un peix espasa”.

“He estat instructor de busseig molts anys, per tot el món, a Hurghada, a les Maldives...”, em va explicar l’Ernest del seu propi cas, “fins que un soci meu es va mudar aquí, a Formentera, i vaig venir-hi per ell, el 1998; primer vaig treballar al centre de busseig Vell Marí de la Savina, i després el 2003 vaig obrir la pizzeria”. Va seguir practicant, no obstant això, la seva passió per la pesca submarina, amb fusell, en apnea. I llavors, va arribar aquell nefast 26 de maig. “Vaig sortir amb en Luca i en Jesús, molt primerenc en el bot pneumàtic. Vam anar cap a es Vedrà, a Eivissa. Vam fondejar i ens vam separar per bussejar. Jo em vaig quedar sol, submergint-me a poca profunditat, uns set metres. Llavors vaig veure al peix espasa, una cosa poc habitual, perquè solen estar a mar obert”. Mesurava un metre vuitanta, devia pesar 25 quilos. El peix estava, com l’Ernest, pescant. “Es va allunyar. Però després vaig tornar a veure’l. Vagava per curiositat. Llavors li vaig disparar”.

“Me’l vaig treure jo mateix”

L’arpó va arribar a l’animal. El rodet del fusell es va encallar i l’Ernest va quedar a l’abast del peix, que va anar directe per ell. “Vaig sortir a respirar i llavors vaig notar que alguna cosa em punxava a la cama. No el vaig veure arribar. Vaig sentir una pressió, i en mirar a sota, tenia clavat el peix espasa”. Després de fregar la cama esquerra, on li va deixar una ferida, li havia passat la dreta de costat a costat, des de la cara interior de la cuixa cap a fora, travessant el gruixut neoprè. El llarg bec va tocar l’artèria femoral, miraculosament sense trencar-la. Una veritable loteria: l’Ernest hauria mort dessagnat en cinc minuts. “Me’l vaig treure jo mateix. Se’n va anar. Vaig nedar cap a la zòdiac. No sentia gaire dolor, però estava espantat. Només pensava a salvar la vida. Vaig pujar com vaig poder, vaig tallar la corda de l’àncora, vaig engegar el motor i vaig anar a buscar els meus companys”.

En Luca el va veure arribar cridant. El bot estava ple de sang. Ell i en Jesús van auxiliar com van poder el ferit mentre es dirigien a tota velocitat a la costa. Van desembarcar a cala d’Hort, on va arribar una ambulància. El van portar a l’hospital de Can Misses i després en helicòpter al de Palma de Mallorca, on li van fer una arteriografia. Va trigar un mes a recuperar-se, sense seqüeles.

L’Ernest no ha tingut cap problema per tornar al mar. I, sorprenentment, no guarda rancor al peix espasa que podria haver-lo matat. “És una espècie molt castigada i haurien de protegir-la”, va resoldre amb elogiable fair-play. “Espero que encara que ferit pogués salvar-se, com jo”.

Així que ja ho veuen: un vell peix espasa potser neda a les aigües veïnes aviciat amb un rovellat arpó clavat, com Moby Dick. Heus aquí, sens dubte, una altra bona història...